¿QUANTES VEGADES HE DE PERDONAR AL MEU GERMÀ?

Perdonar els pecats personals i els socials

L’Evangeli de Mateu compta que “Pere li va preguntar: Senyor, ¿quántes vegades he de perdonar al meu germà (…) ¿fins a set? Jesús li va respondre: No et dic que fins a set vegades, sinó fins setanta vegades set (Mt 18, 21-22).

I ho explica amb un exemple d’un que no va saber perdonar encara que havia sigut perdonat per una deute molt gran: “Tingues paciència amb mi i t’ho pagaré. Però no va voler, sinó que ho va fer tancar a la presó fins que pagués el deute (…) De la mateixa manera fará amb vosaltres el meu Pare celestial, si cada un no perdona de tot cor al seu germà” (Mt 18, 29-30. 35).

Francesc en diverses ocasions ha comentat aquest passatge de Mateu (Aud Gral XI-2015 i VIII-2017; homilia a sta Marta, III-2015) i a la Catequesi sobre el Pare nostre (Aud Gral de 2019)  recordant que Déu volt que perdonem com “exigeix” el Pare nostre. Diu la saviesa popular -que acostuma a dir veritats com punys- que Déu perdona sempre, l’home algunes vegades i la Naturalesa mai.

Algunes vegades hi ha homes que no volen perdonar ja que els sembla una fragilitat imperdonable, però algunes vegades, per contra, és una exigència ètica el no perdonar, com els passa als àrbrites esportius que no han de perdonar un penal o una tarjeta groga o vermella, etc. Els mestres, a tots els nivells, no haurien d'aprovar exàmens que es mereixen un suspens. Als jutges l’Ètica els exigeix que no tenen que perdonar a un assassí o a un lladre.

Joan Pau II es va referir a aquesta actitud de perdonar dintre de l’àmbit social. Va escriure en 1980 en la seva 2ª Encíclica dedicada a Déu Pare (“Ric en misericòrdia” (Dives in misericordia, DM) que “Pau VI va indicar en més d’una ocassió la “civilització de l’amor” (…) En aquesta direcció ens condueix el Concili quan parla repetides vegades de la necesitat de fer el món més humà. El món dels homes pot fer-se cada vegada més humà només si en totes les relacions recíproques introdueix el moment del perdó que és la condició fundamental de la reconciliació” (DM, 14).

També el Papa Wojtyla va ensenyar a aplicar-lo en l’ecumenisme com es llegueix a la Encíclica “Que siguin un” (Ut unum sint, UUS, 1995): “No només s’han de perdonar i superar els pecats personals, sinó també els socials, és a dir, les estructures mateixes del pecat que han contribuït i poden contribuir a la divisió i a la seva consolidació” (UUS, 34).

Perdonar no volt dir fer-se el cec i no veure el que està malament i fer, si és el cas, la correcció fraterna, tasca imprescindible que realitzan els profetas a nivell colectiu i amb directes referències socials  ademés de fer-ho a nivell personal. Cal recordar algun botó de mostra tret del santoral com és per exemple Robert Belarmino (+1621 amb 79 anys), jesuïta, cardenal i bisbe de Capua, que era un home temperat, conciliador, lliure i profund;  un sant incòmode. Va ser consultor del Sant Ofici encara que va estar ficat en l’Ìndex per criticar els límits del poder temporal del Papa, conscient de no faltar al seu 4º vot sinó, tot al contrari, vivint l¡evangèlica correcció fraterna.

Robert, en el seu moment, es va negar a ser bisbe ja que el Reglament de la Companyia tenia prohibit al seus membres acceptar aquests càrregs, però el Papa el va amenaçar dient-li que si es negava cometia un pecat mortal. Benet XVI (Aud Gral 23-II-2011) va glossar la seva figura.

Pau Miki i 25 comp són màrtirs al Japó en 1597 després de fer-les tallar l’oreilla esquerra i exhibits per varies ciutats per atemorir als altres. Va impactar molt als assistents que des de la creu Pau Miki perdonara als seus executors i que demanés per ells la fe.

Sotero (+175) va ser un Papa en temps del fals profeta Montano qui predicava l’immediat fi del món i per aixó exigia un rigorisme malaltís, negava que l’Església pogués perdonar els pecats greus i prohibia el matrimoni.

Corneli és el Papa que va ser ratllat de llibertí perquè es va enfrontar a Novacià, sacerdot rigorista i purità qui negava que l’Església tingués poder per perdonar als “lapsi”, els pecadors d’apostasia i d’altres pecats greus.

Eusebi va ser un bisbe de Samosata que, tornat de l’exili en el 380, una dona arriana a Doliche le va tirar un mahó i va morir de les ferides, mentre la perdonava.

Sixto III (†440) va ser un altre Papa que va tenir molts problemes amb les seves obres de caritat ja que no pocs veien doble sentit en les seves accions sobretot per perdonar sempre. Va construir Santa Maria la Major i va participar en la controvèrsia amb Pelagi, monjo britànic i bisbe de Constantinopla, que afirmava la necesitat de voler ser sants, sense comptar amb la gràcia, o sigui a força “de colzes”. Era un voluntarista i considerava el pecat original tan sols com un mal exemple; per tan rebutjava l’eficàcia dels sacraments i la necessitat de la redenció.

Federic va ser un bisbe d’Utrecht que va evangelitzar als frisons. Es pensa que mentre estava resant en la catedral, va ser assassinat per ordre de la reina Judith (+843 amb 46 anys), la segona esposa de Lluis I “el piadós”, rei dels francs, disgustada perquè el bisbe le havia retret les seves desbarataments. Va tenir la caritat de perdonar al seus assassinos abans de morir al 838 amb 48 anys.

Canut IV (o Knut), Patró de Dinamarca, va ser un rei, màrtir en 1086 amb 46 anys, traït pel seu germà Olao, i va ser assassinat quan resava davant l’altar major del temple de sant Albano i perdonant els seus botxins.

Juan Gualberto (+1073) era un militar que es va fer monjo benedictí. Sent jove i res piadós, un dia es va trobar en un carreró a l’assassí del seu germà i la seva furibunda ira es va aplacar perquè l’assassí, de genolls, li va implorar misericòrdia per l’amor de Jesucrist a la creu. Tot seguit aturdit va entrar a una església i va veure que Jesús crucificat li donava les gràcies inclinant el cap.

María de sant Ignaci Thévenet (+1837 amb 63 anys), canonitzada en 1993, es la fundadora de les RR de Jesús-Maria per l’educació cristiana de totes les classes socials, amb preferència pels nens més pobres. Quan va esclatar la Revolució francesa tenia 15 anys i al veure executar als seus dos germans, por represàlia en la caiguda de Lió, se li van gravar en el cor les seves últimes prauales: “Glady, perdona com nosaltres perdonem”.

María Goretti, verge, màrtir en 1902 amb 12 anys. Orfena de pare als 10 anys, “Marietta” va cuidar dels seus germans i d’altres nens, mentre la seva mare havia de treballar al camp. Un jove veí la va assetjar repetides vegades amb intenció de violar-la i desesperat per les seves negatives, la va agredir, matan-la a cops (catorze) amb un puntzó. Va morir amb el perdó per el seu agressor Alejandro, que va estar 27 anys a la presó. Ja convers i excarcerat va demanar perdó a la mare i es va reconciliar amb ella abans de la “missa del gall” de Nadal de 1938. Maria fou canonitzada en 1950 estant presents la mare amb 92 anys, dues germanes, un germà i Alejandro.

Mártirs a Guadalajara, beatificades en 1987, eren tres Carmelites Descalces del Carmel de Sant Josep de Guadalajara, assassinades en 1936 per uns milicians quan sortien del convent que anava a ser assaltat por la xusma enfervorida, i van morir perdonant als seus assassins.

Cada 15 de setembre es celebra la Mare de Déu de Etzelsbach que és una imatge dolorosa alemanya al santuari marià proper a Polònia, visitada per Benet XVI en 2011. En la seva falda reposa el cos exànime del seu fill Jesús amb els signes de la crucifixió peró el cadàver està orientat cap el costat en que no es veu la llançada; només pot estar contemplan-lo ella. Jesús a la creu va clamar: Pare, perdona’ls perquè no saben el que fan. Els textos evangélics que es podrian portar a col.lació donarien pera una cosa massa llarg per ser un post.

Zacaries es va referir al seu propi fill Joan baptista, dient que anava a ser un "profeta de l’Altíssim que anirà davant del Senyor a preparar els seus camins, anunciant al seu poble la salvació i el perdó dels pecats" (Lc 1, 76-77).