LA MISSIÓ PROFÈTICA

Ves i corrigel tot sol

Ezequiel, profeta d’Israel al segle VI aC, en aquest diumenge XXIII, cicle A del TO, explica que el Senyor diu: "A tu, fill d’home, t’he constituït sentinella per a la casa d’Israel (…) Si jo pronuncie sentència de mort (…) perquè és malvat, i tu no ho amonestes perquè s’aparti del mal camí (…) te demanaré a tu comptes de la seva vida" (Ezq, 33, 7-9). Ezequiel era de llinatge sacerdotal, i, sent jove, va ser dels primers deportats a Babilònia pel caldeu Nabucodonosor, que havia acabat amb l’imperi asiri i havia destruït Nínive. Era casat amb una dona a la que estimaba amb tendresa i que va morir de forma inesperada.

L’idea de corregir la repeteix Jesús ja que la veritat, com la gravetat, és universal i no admet excepcions aquí o allà, ara, ahir o demà. Si el teu germá peca contra tu, ves i corrigel tot sol (Mt 18, 15-20) és la evangélica correcció fraterna de la qual, en alguna ocasió va parlar Benet XVI, demanant que es practiquès en la vida real dels creients ja que sol estar al bagul dels records. Corregir és la tasca pròpia de tot profeta, i aixó és una de les tres funcions de Jesucrist i que abarca tota la seva redemptió universal, i són les funcions de cada batejat que és un altre Crist, o sigui sacerdot, profeta i rei.

Benet XVI va dir que “cada un (...) està cridat a acogir la correcció fraterna i ajudar als altres amb aquest servei particular” (Àngelus 4.IX.2011). I Pau avui recorda que “el do de profecia de l’Esperit Sant no és per predir el futur, sinó edificar, exhortar i consolar” (1Cor 14, 3). El Catecisme de l’Església també explica que “els profetes, avui com ahir, són enviats per educar en la fe al poble elegit i ajudar a no caure en el ritualisme, en l’intransigència amb els ritus i gestus externs, sense la corresponent actitud interior” (cf CEC, 2100 y 2581).

Hi ha experts en Eclesiologia que troven a faltar avui profetes com en l’Antic Testament i en els principis del cristianisme que havia el do de profecia (1Cor 12, 10) pero després és va fer desaparèixer. En l’Antic Testament van ser eliminats, la qual cosa un dia va fer que Jesús caminant cap a Jerusalem des de la muntanya de les oliveres i li va fer clamar plorant: ¡Jerusalem, Jerusalem, que mates els profetes i lapides als que et són enviats (Lc 13, 34). I per experiència pròpia amb el seu poble de Natzaret, Jesús va exclamar també en públic: “En veritat us dic que cap profeta és ben rebut al seu poble” (Lc 4, 24).

Francesc va comentar que “quan falta la profecia en l’Església, falta la vida mateixa de Déu i predomina el clericalisme. El Senyor sempre ha custodiat al seu poble amb els profetes en els moments difícils” (Homilia 16-XII-2013). L’Esperit Sant també opina així i per aixó va promoure la veu profètica del Concili Vaticá II per denunciar errores, oblits i exageracions de l’Església i ajudar a disposar-se a crèixer en fidelitat a Crist i a la seva missió.

Hi ha moltes profecies i per molts temes, tant personals com col.lectius, tant civils com eclesials, etc. i es pot fer un llistat de tots ells encara que l’oferta desbordaría aquest post.

Pau de la creu (†1775 amb 81 anys), fundador dels i les passionistes, va predir certerament el retorn d’anglesos al catolicisme amb el Moviment d’Oxford i el cardenal John Henry Newman (†1890 amb 89 anys). Benet XVI els va obrir les portes i juridicament els respecta el seu talant anglés. Hi ha profecies difícils d’interpretar com les de Malaquies (†1148 amb 54 anys), famós per les seves sobre els papes i la fi del món. Malaquies va ser un monjo cisterciens, bisbe irlandès de Connerth que va viatjar a Roma i va mori a França en el viatge de tornada en braços de sant Bernat.

Joan (†394 amb 90 anys) va ser un fuster que es va fer eremita i era conegut com el profeta de la Tebaida. Hildegarda von Bingen (†1179 amb 81 anys) era anomenada “la profetessa d’Alemanya”. Antoni Rosmini (†1855 amb 58 anys) fou un sacerdot a qui Pau VI va anomenar “profeta” per les seves iniciatives litúrgiques ja que li feia mal la separació entre els laics i el clergat al esser la Missa en llatí, llengua que ningú entén i morta. Joan de Calabria (†1954 amb 81 anys) va ser un sacerdot de qui la Conferència Episcopal de Treveneto, en la carta postulatoria enviada a Joan Pau II, que el va canonitzar en 1999, era considerat profeta de la pastoral de Wojtyla doncs havia comprés l’importància de la contribució dels laics a l’Església.

Però és clar que no tota profecia es veritable doncs ja advertia Jesús, que sap una estona llarga del tema: Guardeu-vos dels falsos profetes que vénen a vosaltres amb vestits d’ovelles (Mt 7, 15).

L’Església del tercer mil.lenni està corregint la seva tasca evangelitzadora mitjançant la veu dels papes i ara Francesc ve dien també que “l’imperatiu de escoltar el clam dels pobres –posa per escrit Francesc- es fa carn en nosaltres (…) aquesta veritat va penetrar profundament la mentalitat dels Pares de l’Església i va exercir una resistència profètica contracultural davant l’individualisme hedonista pagà” (EvG, 193).

En una altra ocasió comentava que “La dignitat de la persona humana i el bé comú estan per sobre de la tranquilitat d’alguns que no volen renunciar als seus privilegis. Quan aquests valors es veuen afectats, cal una veu profètica” (EvG, 218).

Joan Pau II va fer una referència per escrit recordant que “Proposar als homes la reconciliació i denunciar la malicia del pecat, és la seva missió profètica en el mó d’avui com en el de ahir” (Exh Reconciliació i penitència, 1984). En la seva primera Encíclica programática, “El Redentor el hombre” (Redemptor homini, RH, 1979), ja havia manifestat que “El Concili Vaticà II, construint des de la mateixa base l’imatge de l’Església com Poble de Déu —a través de la indicació de la triple missió del mateix Crist- (…) ha posat de relleu també aquesta característica de la vocació cristiana” (RH, 21).

La missió redemptora de Crist es resumeix en tres tasques: com a rei, com a sacerdot i com profeta, i així mateix té que ser la de cada batejat. L’Església celebra cada any a Crist rei en tot el món, Crist sum i etern sacerdot en algunes diòcesi i institutions pero cap celebració es fa per commemorar com profeta, llevat algunes referencias indirectas d’algun altre diumenge com aquest d’avui.

El Catecisme de l’Església enuncia dones profètiques: “Sara, Rebeca, Raquel, Miriam, Débora, Ana, Judit y Ester; d’elles –afageix- la figura més pura d’aquesta esperança és Maria (CEC, 64).

Avui dia hi ha molts errors en els homes del món i en els de lÈsglésia i si hi ha algun profeta que els denunciï per la seva correcció, la majoria no volt escostar-lo i farà callar la boca. Fan falta profetes religiosos i civils ja que en la vida civil ni tan sols són fiables els sindicats i demés institucions socials econòmiques, jurídiques i esportives que han de vetllar per tots els drets humans.

En Siracusa hi ha una advocació mariana anomenada la Verge de les llàgrimes perquè en 1953, entre el 29 d’agost i l’1 de setembre, va plorar una imatge de Maria a casa d’un matrimoni. El rector va anar amb uns experts i entre ells el doctor Michele Cassola, científic ateu. Tots quedaren asombrats doncs científicament parlant no pot negar-se que són llàgrimes humanes. En 1968 es va construir un santuari i Joan Pau II el 6-XI-1994, va consagrar el temple restaurat, al que acudeixen un milió de pelegrins cada any. Pius XII també va fer una referència a aquest fet marià. El 5-V-2016, Francesc va presidir la vetlla d’oració “per eixugar les llàgrimes” en el marc del Jubileu de la Misericordia, i al 2018, repetin la vetlla, va dir: “resem a la Verge per que ens doni a nosaltres i també a l’humanitat, perquè tenim necesitat, el do de llàgrimes, que puguem plorar pels nostres pecats i per tantes calamitats que fan patir al poble de Déu i als fills de Déu”.