ESTIMA I FES EL QUE VULGUIS

 Dir “permís”, “perdó”, “gràcies”

 

Avui, a la Litúrgia de la Paraula d’aquest diumenge XXX (cicle A) del TO, s’escolta el passatge de Mateu que compta que “els fariseus, al sentir que havia fet callar els saduceus, es van acostar a Jesús i un d’ells li va preguntar per posar-lo a prova: Mestre, ¿quin és el manament principal de la Llei? Ell els va dir: "Estimaràs a Déu" (…) "Estimaràs al teu proïsme" (Mt 22, 34-40). Sant Agustí diu: “Estima i fes el que vulguis” que es pot malinterpretar dient que Agustí era un llibertí, un àcrata, un “visca la Pepa”.

El rei dona el bàcul al bisbe

El Concili Vaticà II recorda que “Crist, Mitjancer únic, va establir la seva Església santa, comunitat de fe, d’esperança y de caritat en aquest món com una lligam visible” (Lumen gentium, cf 8y 14). O sigui, l’Església és una comunitat, un poble, una societat EN AQUEST món, peró no D’AQUEST món, i per aixó sempre està en conflicte amb l’Estat doncs, per exemple, el problema de les investidures al segle X es va crear perqué abans els bisbes i abats eran també alhora el poder temporal i eran nomenats per l’autoritat civil o pel rei. Després de coronar al rei o a l’emperador, aquest concedia terrenys, lliurava el bàcul i l’anell dient: “accipe Ecclesiam” (Rops p. 214). 

A la 1ª lectura s’escolta l’advertència de Déu al seu poble d’Israel que enumera detalls d’infidelitat: vexar al foraster, explotar a les vidues i als òrfes (cf Ex 22, 21-27). No és un elenc exhaustiu sinó simple enunciat de detalls de la vida ordinaria que està composta d’altres no descrits en aquest text. 

Hirohito, l'últim emperador nipó

A nivell general, no personal, és constant l’infidelitat de l’Església (que s’identifica erròneament amb els jerarques) i del Estat ja que cap d’ells respecta l’autonomia de l’altre; l’Església volt governar el món i l’Estat vol dirigir la comunitat eclesial perquè le serveix per treure rendiment polític. L’historia ensenya aquesta realitat a l’Egipte faraònic, a l’Imperi Inca, a l’Imperi romá, al budisme tibetà, a la Cristiandat europea medieval, al Imperi japonés, etc. 

Es tracta de cristianitzar les persones i no de que l’Estat sigui cristià (o musulmà o budista o…). No és cristianitzar les Matemàtiques sinó als matemàtics. No és cristianitzar la música sinó als músics. No és cristianitzar la política sinó als polítics. Etc. Máxim va ser un bisbe de Turín “un any després de mort Ambrosio i, com ell” -va dir Benet XVI glossant la seva figura (Aud Gral 31-10-2007), “va ajudar a consolidar el cristianisme al nort d’Itàlia (…) aglutinant en la seva persona la societat civil i recolsant-se en els grans propietàris de terras turinesas (…) És evident –seguia dient Benet XVI- que el context històric, cultural i social avui és profundament diferent. L’actual context és més aviat és el descrit pel meu venerat predecessor, el Papa Joan Pau II, en la exhortació post-sinodal «Església a Europa»”. Pot ser que efectivament sigui profundament diferent peró tot i així encara se està lluny de viure en fidelitat a Crist ja que el seu regne no és d’aquest món i el Vaticá és un Estat i el bisbe de Roma el seu Cap d’Estat i President de Gobern. 

“Els homes van oblidar l’Evangeli i a força de barrejar-se amb el món, es van fer del món” (Rops, p. 212-13). Benet XVI deixa escrit en l’Encíclica “Salvats en esperança” (Spe salvi, 2007) que “el cristianisme no portava un missatge socio-revolucionari com el d’Espartaco (…) Jesús no era Espartaco, no era un combatent per una alliberació política com Barrabás” (SS, 4).

La CDF (Congregació de la Doctrina de la Fe) va emetre una nota (24-XI-2002) en referència a algunes questions sobre el compromis i conducta dels catòlics a la vida pública i en ella recorda que “els fidels laics no poden abdicar de la participación en la política, es a dir, en la multiforme i variada acció econòmica, social, legislativa, administrativa i cultural”. Es una proposta del Vaticà II (1963-65) que en Gaudium et spes diu que “El Concili exhorta als cristians (…) a cumplir amb fidelitat els seus deures temporals, guiats siempre pel esperit evangèlic. S’equivocan els cristians que, pretextant que no tenim aquí ciutat permanent, doncs busquem la futura, consideren que poden descuidar les tasques temporals, sense adonar-se que la pròpia fe és un motiu que els obliga al més perfecte cumpliment de totes elles segons la vocació personal de cadascú” (GS 43). La tasca es pròpia dels cristians laics i no de l’Església entesa en el sentit reduccionista de reduir-la a la jerarquía. 

El mal exemple (com el bo) es difon per tot el planeta encara que no hagi sigut mai tan instantani com hara amb internet. Pau recorda a la 2ª lectura de la Litúrgia de la Paraula d’avui que “des de la nostra comunitat, la paraula del Senyor ha ressonat no només a Macedonia i a Acaya, sinó en tot arreu; la nostra fe en Déu ha corregut de boca en boca” (1Tes 1, 5-10).

Francesc escriu en la seva 3ª encíclica Fratelli tutti (FT, 2020) que “quand estava redactant aquesta carta, va irrompre de manera inesperada la pandemia de Covid-19 que va deixar al descobert les nostres falses seguretats (…) es va evidenciar l’incapacitat d’actuar conjuntament. Tot i estar hiper-conectats, existia una fragmentació que tornava més difícil resoldre els problemas que ens afecten a tots” (FT, 7). Estem hiper-conectats i a la vegada aillats, cadascun amb els seus auriculars, en el seu mòbil o tablet, pasant olímpicament del qui té al seu costat. 

Cadascú a la seva, a la seva bola i aixó no és construir la “civilització de l’amor” de la que ja parlava el profeta Isaïes descrivint els fruits d’ella:“El llob conviurà amb l’anyell, la pantera jaurá amb el cabrit, el vedell i el lleó pasturaràn junts. La vaca pasturará amb l’ossa, les seves críes jauràn juntes. El lleó menjara palla amb el bou. El nen jugarà a l’hura del aspid, la criatura ficarà la mà a l’amagatall de la serp…” (Is 11, 1-9) i Francesc, a Fratelli tutti, invita a “recordar aquell anunci del llibre d’Isaïes: «amb les seves espasas forjarán llaures» (Is 2, 4)” (FT, 270). A la “civilització de l’amor” no hi haurà enemics, adversaris, oponents; al contrari tots germans, germans de Crist per ser fills d’un mateix Pare que és al cel.

El Papa argentí en «Fratelli tutti» explica que "escrivia sant Francesc d’Asís per (…) proposar una forma de vida amb sabor a Evangeli (…) declara feliç a qui estimi a l’altre «tant al seu germà quan està lluny d’ell com quan és al seu costat»" (FT, 1) (…) l’essencial d’una fraternitat oberta, que permeti reconèixer, valorar i estimar a cada persona més allá de la proximitat física, més allá del lloc al univers on hagi nascut o on habiti. És manifestar “la capacitat de respectar el punt de vista de l’altre acceptant la possibilitat que tinqui algunes conviccions o interessos legítims” (FT, 203).  

“Apropar-se, expresar-se, escoltar-se, mirar-se, conèixer-se, tractar de comprendre, buscar punts de contacte” (FT, 198). "Avui no sol haver ni temps ni energies disponibles per aturar-se a tractar bé als altres, a dir permis, perdó, gràcies” (FT, 224).