AQUÍ ESTIC, ENVIEM

Compromís quotidià d’evangelitzar

 

Aquest diumenge dia 18 és el penùltim d’octubre de 2020, o sigui és el DOMUND, la anual Jornada per l’evangelització dels pobles en la que es pretèn ajudar a conèixer cada vegada millor la tasca missionera de l’Esglèsia que és la seva dimensió essencial. El lema del missatge del Papa per aquesta Jornada porta la cita de Isaïes: “Aquí estic, enviem”. 

La tasca missionera és innata en l’Església i no és només cosa de segles pasats ni d’alguns pocs que se’n van lluny, a terras de missió, a altres continents ja que anar a totes les gents és l’encàrreg de Crist a la seva Església, o sigui a tots els seus deixebles. Así ho recorda Francesc en Evangelii gaudium (n. 19). Joan Pau II en l’Encíclica “La missió del Redemptor” (Redemptoris missio, RM, 1990) exposa que “l’impuls missioner pertany a la naturalesa íntima de la vida cristiana” (RM, 1). 

De tots els baptejats, només uns quants son “missioners” en sentit estricte i canònic perquè han rebut la “missio”, el permis jurídic de la jerarquía per anar a terres de missió, a África i Llatinamèrica en el primer i segon mil.leni. A Europa va baixar una legió de missioners irlandesos i britànics per evangelitzar el nort i el centre continental. La cristianització del sud, dels paisos mediterrànis, va arribar des de Jerusalem a través del nord d’Àfrica. 

Joan Pau II recordava que “El compromis de l’evangelització és indudablement una prioritat per l’Església” (NMI, 40) i Francesc, que té l’encarreg de reformar la curia vaticana, ha manifestat la seva intenció de que l’evangelització sigui l’estructura vaticana que orienti i dirigeixi a tots els Dicasteris, econòmics, polítics, catequètics, etc. 

A l’Exhortació Evangelii gaudium, sobre “l’anunci de l’Evangeli en el món actual”, Francesc fa resonar amb força i nitidesa les propostes del Concili Vaticà II e insisteix sobre la nova evangelització per la transmissió de la fe (cap III, nn 14-18) doncs es tracta de no repetir errors del pasat en les maneres d’evangelitzar. Ja el Papa Wojtyla deixava escrit que “el compromis quotidià de la nova evangelització (…) s’ha de fer respectant degudament el camí sempre diferent de cada persona i atenent a les diverses cultures (…) de tal manera que no es neguin valors peculiars de cada poble” (NMI, 40). Repasant l’historia, per exemple la evangelització d’Amèrica, es evident que es va fer tot el contrari. 

Ficino (1433-99) deia que el cristianism és una part de la religió universal ja que les lleis de Moisés havian sigut ampliades per Plató, Sòcrates i Crist. Erasme (1466–1536) pensava que el cristianisme té valors suprems però la antiguitat pre-cristiana va tenir també fe veritable encara que no era completa. 

Està clar que evangelitzar o cristianitzar no és decretar jurídicament la catolicidad d’un poble o nació o tribu sinó que és portar l’Evangeli a les persones. Crist va dir que els seus deixebles són llevat enmig de la massa, així que no és correcte fer plans per ser majoria o plantejar-se el ser quants més, millor. 

A l’Encíclica ecològica Laudato si (LSi, 2015), Francesc recorda que “El Senyor (…) estava lluny de les filosofíes que menyspreaven el cos, la matèria i les coses d’aquest món. No obstant aixó, aquest dualismes malsans van arribar a tenir una important influència en alguns pensadors cristians al llarg de la historia i van desfigurar l’Evangeli (LSi, 98). Com venen insistin els papes recents, és imprescindible entendre què es evangelitzar i posar a cada home o dona davant Crist perquè respongui tal com le sugereix el seu lleial manera d’entendre la vida privada i pública.

 

En Fratelli tutti (FT, 2020) sobre la fraternitat universal, Francesc diu que vol “acabar recordant a una altra persona de profunda fe, qui, des de la seva intensa experiència de Déu, va fer un camí de transformació fins sentir-se germà de tothom. Es tracta del beat Carles de Foucauld” (FT, 286). “Ell fou orientan-se (…) fins una identificació amb els últims, abandonats en el profund del desert africà (…) expressant els seus desitjos de sentir a qualsevol èsser humà com un germà” (FT, 287).

 

Escrivia Joan Pau II en Redemptoris missio (RM, 1990) que “La missió de Crist Redemptor, confiada a l’Església, és encara lluny de cumplir-se (…) una mirada global a la humanitat demostra que aquesta missió es troba encara en els començaments” (RM, 1). I afegeix que “en les trobades de Jesús amb els pagans es veu amb claredat que l‘entrada al Regne esdevé mitjançant la fe i la conversió (cfr Mc 1, 15) i no pas per la mera pertenènça ètnica” (RM, 13).

 

 

 

“La missió és de tot el poble de Déu –segueix dient el Papa Wojtyla-, és tasca de tots els fidels. La participació dels laics en l’expansió de la fe apareix clarament, des de’ls primers temps del cristianism, per obra dels fidels i les famílies. Aixó ho recordava ja el Papa Pius XII i el Concili Vaticà II ha confirmat aquesta tradició (…) La necessitat de que tots els fidels comparteixin tal responsabilitat no és només questió d’eficacia apostòlica, sinó d’un deure-dret basat en la dignitat baptismal, per la qual els fidels laics participen, segons la manera que els és propia, en el triple ofici —sacerdotal, profètic i real— de Jesucrist (RM, 71).

 

Com la missió es tasca de tots, Francesc, en el Missatge d’aquest Domund de 2020 explica que “la malaltia, el sufriment, la por, l’aïllament, ens interpelent a nosaltres i a la missió de l’Església”. No cal anar lluny per difondre l’Evangeli en la vida quotidiana, en la familia, els amics, els companys del treball, els veins de casa, sabent que el bon exemple és el millor predicador.