¡QUINA POCA FE! DIU JESÚS A PERE

Ni a Israel he trobat tanta fe, diu Jesús a un pagá.

Se sent la Paraula de Déu que aquest diumenge XIX (cicle A) del TO diu que la barca "anava sacjesada per les ones perqué el vent era contrari (…) Pere baixà de la barca, es posà a caminar sobre l’aigua acostant-se a Jesús; però al sentir la força del vent, es va acovardir, va començar a enfonsar-se i va cridar: Senyor, salveu-me! Jesús va extendre la mà, el va agafar i li va dir: Quina poca fe! Per què has dubtat?” (Mt 14, 22-23).

La carta als cristians hebreus recorda que avui també fan falta dones i homes de fe com Abel, Henoc, Noé, Abraham, Sara, Rahab, etc. (cf Hb 11, 4-35). Com es cosa necessària, Benet XVI, com ja van fer alguns antecessors seus, va declarar un Any de la fe (2012-2013) per ajudar a fer-la realitat viva de cada batejat. Francesc, al inici del seu pontificat, aquell març de 2013, va dir que “amb aquesta iniciativa, que desitjo continuar, i que espero que impulsi el camí de fe de tots, volia commemorar el 50 aniversari de l’inici del Concili Vaticà II”.

Entre altres coses, convé refrescar l’idea de que creure no és pas no pensar, no és no tenir dubtes en la comprensió racional, no és ser tancats, inmovilistes mentals, fundamentalistes, no és no voler tenir explicacions de les coses cregudes, no és dir “perqué sí”, etc. Ja ho va dir Joan Pau II desde el principi del seu pontificat a la Enc “El Redemptor del home” (Redemptor hominis, RH, 1979) on recorda que tots els baptejats “hem sigut fets partíceps d’aquesta missió de Crist profeta (…) La responsabilitat d’aquesta veritat significa també estimar-la i buscar la seva comprensió més exacta per fer-la més propera a nosaltres (…) la fe s’ha de profundir” (RH, 19).

Francesc tancava l’Any de la fe convocat per Benet XVI amb la Carta “La porta de la fe” (Porta fidei, 2011), amb la Encíclica “La llum de la fe” (Lumen fidei, LF, 2013) on anotava que “al parlar de la fe com llum, podem sentir l’objeció de molts contemporànis nostres (…) ja no serveix (…) la fe es veia com una llum il.lusória, que impedeix al home seguir l’audàcia del saber” (LF 2).

I seguia recordant les falses afirmacions d’alguns que atribueixen a la fe el que és “com un salt que donem en el buit, per falta de llum, moguts per un sentiment cec; o com una llum subjectiva, capaç potser de enardir el cor, de donar consol privat, peró que no es pot proposar als demés com llum objectiva i comú per il.luminar el camí” (LF 3).

Jesús i el centurió de Cafarnaüm

En veritat la fe té que il.luminar la vida diaria i s’ha de ajudar a fer-la vida, i sense oblidar que n’hi ha prou amb un grà de mostassa per moure montanyes (cf Mt 17, 20). Jesús retreu a Pere la seva falta de fe mentre que a una dona sirià-fenícia, pagana, doncs no era del poble jueu, la lloa en públic dient ¡qué grand és la teva fe! En una altra ocassió a un centurió de Cafarnaüm, pagà, tampoc membre del poble de Déu, “al escoltar-lo, Jesús va quedà admirat d’ell, i tornant-se a la multitud que el seguia, va dir: Us asseguru que ni a Israel he trobat tanta fe” (Lc 7, 9).

S’escolta a la primera lectura d’aquest diumenge XIX, cicle A del TO que al profeta Elies se li ensenya que Iahvé no està en el vent huracanat ni en el terratrèmol ni en el foc, sinò en la brisa (cf 1Reis 19, 9.11-13). Però als deixebles de Jesús, navegant de nit per el llac de Genesaret se’ls ensenya que sent la barca sacsejada per les ones, ja que el vent era contrari, sàpiguen que Déu és amb ells encara que, tot i sent professionals mariners en aquest “mar de Tiberíades” tenien molt pánic. Paradoxes de la fe.

Meditant la expressió “el vent era contrari”, alguna persona alarmista pot entendre que s’ha de servir de ella per expresar la seva opinió opinable (i per tant no és cosa de fe) i aseverar que paregudes contrarietats estava patint l’Església del “postconcili” perquè havian propostes que no eran del seu gust i oblidant que la barac de Pere és gobernada per l’Esperit Sant qui sembrava els seus dons en els cors i en els caps dels pares conciliars i en els homes i dones del Poble de Déu.

Concili Vaticà II (1963-65)

Joan Pau II advertia aquesta actitud encara que en positiu, escrivint a la Carta Tertio millennio adveniente (TMA, 1994): “el Concili Vaticà II marca una època nova en la vida de l’Església (...) lo “vell” troba en lo “nou” una expresió més plena. Així ha estat per el Concili Vaticá II i per l’actividad dels Pontífexs relacionats amb l’Assamblea conciliar, començant per Joan XXIII, seguint amb Pau VI i Joan Pau I, fins el Papa actual” (TMA 18). I afegia que “L’enorme riqueça de continguts i el to nou, desconegut abans (...) constitueixen gairebe un anunci de temps nous” (TMA, 20).

Benet XVI a la Ex “La Paraula del Senyor” (Verbum Domini, VD, 2010) va escriure que “el Concili Vaticà II recorda també que aquesta Tradició d’origen apostólic és una realitat viva i dinàmica, que «va creixent en l’Església amb la ajuda de l’Esperit Sant» (…) «creix la comprensió de les paraules i les institucions transmeses», amb la contemplació i l’estudi, amb l’intel.ligència fruit d’una més profunda experiència espiritual, així com amb la «proclamació dels que amb la successió episcopal van rebre el carisma cert de la veritat»” (VD, 17).

Unes pàgines més endavant deixava escrit que “de tots és conegut el gran impuls que la Constitució dogmàtica Dei Verbum ha donat a la revaloració de la Paraula de Déu en la vida de l’Església, a la reflexió teológica sobre la divina revelació i a l’estudi de la Sagrada Escriptura” (VD, 3).

També Francesc va escriure que “El Concili Vaticà II va presentar la conversió eclesial com l’obertura a una permanent reforma de si per fidelitat a Jesucrist” (Evangelii gaudium, 26). I més endevant ho aplicava a una cosa concreta: “el Concili Vaticá II, promovent amb vigor i profecia la renovació de la vida de l’Església, en vistes d’una missió més incisiva en aquesta nova época de la Historia, hagi recomenat en el Decret Optatam totius una revisió fidel i creativa dels estudis eclesiàstics (cf. nn. 13-22)” (Veritatis gaudium, 1).

Jesús amb la dona sirià-fenicia

En un ámbit concret i prioritari de la actual vida diaria s’entén que per a Déu la dona és tan important i tan necessária (i més) que l’home doncs «va dir Iahveh Déu: No és bo que l’home estigui sol. Vaig a fer-li una ajuda adequada» (Gen, 2, 18) i per aixó Francesc utilitza la categoría de “reciprocitat” que és fonamental per pensar la relació entre homes i dones i superar certes lógiques actuals que de les dones només exaltant escandalosament del sexe dèbil la seva vulnerabilitat, la dolsor, etc., i de fet donant soport a la perpetuació de formes masclistes de opressió.

Déu compta amb una dona per la seva obra redemptora, Maria de Natzaret que, durant el seu pas per la Terra, conegué dificultats i proves dures per la seva fe amb lo ocurregut a Betlem, la fugida a Egipte, el que el seu fill anés fen-se major d’edat i adult sense “fer res” de raro, res d’extraordinari, res que cridara l’atenció i es donés a coneixer, sent Qui era... Però ella, conservant sempre viu en el seu cor aquell fiat! que havia dit a Natzaret, fou fidel a Déu en tot moment doncs el que sentia i veia, ho gravava en el seu cor i ho meditava (cf Lc 2, 19).