I VOSALTRES QUI DIEU QUI SÓC?

No sents les coses de Déu

L’Evangeli d’aquest diumenge XXI (cicle A) del TO recorda aquell moment en què, pot ser a la riba del Jordà, Jesús pregunta als seus deixebles ¿Què diu la gent del Fill de l’home? (…) i vosaltres qui dieu qui sóc? (Mt 16, 13-20). Lo mateix ens pregunta aviu a nosaltres i podria ampliar la gamma de temes: ¿Què penseu que és el món? ¿Qué penseu què és l’Església? ¿Qué dieu de la Litúrgia?

La pregunta comporta que la ment i el cor es posin a treballar i que el raonament dispari la curiositat i la tensió intelectual al donar-se compta de que un és responsable tal com recorda la primera lectura de la Litúrgia de la Paraula d’avui amb el profeta Isaïes qui anuncia de part de Déu que Sebná, majordom de palau queda destituit i es fet fora del seu carreg i, en canvi, a Eleacín, el fill d’Elcías “li traspassaré els teus poders. Serà un pare (…) per a la casa de Judá (…) Posaré la clau del palau de David sobre la seva espatlla. El que ell obri, ningú el tancarà; el que ell tanqui, ningú ho obrirá” (Is 22, 19-23).

¡Quina responsabilitat té l’home (baró i muller)! per dur a terme la tasca que Déu li té encomenada des del principi, tant com col.laborador de la seva obra creadora com de l’obra redemptora. Per aixó Joan Pau II deixava escrit i així poguer meditar-ho: “Responem a vegades amb poca responsabilitat i molta incoherència… però amb llibertat i per ella” (Redemptor hominis, 21). Vé a la memòria el que compta Teresa de Jesús a qui un dia, en la seva oració personal, li va dir el Senyor: “Teresa, jo vaig voler per èls homes no han volgut”. No sé pas de què parlarien Teresa i Déu, de què s'estaria queixant la santa d’Àvila però…

Als cristians de Roma els diu Pau: “¡Quina immensa i rica és la saviesa i la ciència de Déu! ¡Quant impenetrables són els seus designis e incomprensibles els seus camins!” (Rom 11, 33-36) que no té que fer saltar la falsa humilitat que deduiex que la realitat humana també és incomprensible e irrealitzable. Déu sap que l’home és poca cosa, meins que un virus davant Ell però, malgrat aixó, té la tasca en les seves mans. Per alguna cosa serà.

Ja Jesús li va advertir a Pere i a tots els altres deixebles d’ahir, d’avui i de sempre, que no es pensa com Déu sinó com els homes, que l’experiència de la vida fa que pugui venir de gust estar “lluny de tu, Senyor” (Lc 5, 8), o que el mateix Jesús ens digui que “no sents les coses de Déu” (Mc 8, 33). 

Molt va estimar Déu al món, diu la Biblia, i per aixó tant ha d’estimar-lo el home (més no es possible). Un aspecte concret encara que no l’únic, és la responsabilitat ecològica i per ajudar a fer-ho realitat Francesc va crear La Jornada mundial d’oració per la cura de la Creació, a celebrar cada 1 de setembre i que “oferirá a cada creient (…) una valuosa oportunitat de renovar la adhesió personal a la propia vocació de custodis de la creació (…) invocant la seva misericòrdia pels pecats comesos contra el món en que vivim".

I a la Encíclica verd “Lloat sigui” (Laudato si, LS, 2015) diu que “tenim que reconeixer que alguns cristians (…) solen burlar-se de les preocupacions pel medi ambient. Altres són passius (…) i es tornen incoherents. Els cal llavors una conversió ecològica (…) Viure la vocació de ser protectors de l’obra de Déu és part essencial d’una existència virtuosa, no consisteix en alguna cosa opcional (LS, 217). Els creientes podem reconeixer que (…) hem sigut infidels al tresor de saviesa que havíem de custodiar (LS, 200).

És molt noble asumir el deure de tenir cura de la creació amb petites accions quotidianes, i és meravellós que l’educació sigui capaç de motivar-les (…) reutilitzar alguna cosa en lloc de llençar-ho ràpidament (LS, 211). Junt amb l’importància dels petits gestos quotidians, l’amor social ens mou a pensar en grans estratègias (…) que impregnin tota la societat (LS, 231). Procurar que les solucions es proposen des d’una perspectiva global i no només en defensa dels interessos d’alguns (LS, 164).

El Prefaci de la Pregària V dominical del Temps Ordinari resa a Déu que va crear al home a la seva “imatge i semblaça (…) i que en nom teu dominés la creació. Es necesari recordar que es resa el que es creu i es creu el que es resa. El Papa Francesc (12-06-13) va comentar que “anar cap endavant per aquest camí (de la maduresa) és una mica arriscat, però és l’únic camí (…) hi ha sempre por, por de la llibertat que ens dona l’Esperit (…) aquesta llibertat ens produeix una mica de por, perquè tenim por de confondre la llibertat de l’Esperit amb una altre llibertat humana”. I en altra homilia (15 mayo 2015) va insistir sobre la por dient que “una persona que té por no fa res (…) la por et paralitza. Un cristià miedós és una persona que no ha entés el missatge de Jesús.

Els altres àmbits de la vida humana en que millorar la correspondència i la responsabilitat personal, a part de l’ecològic, estàn detallats en el plan pel 3r mil.lenni promogut per l’Esperit Sant amb el Concili Vaticà II (1963-65) i pugui ser realitat el que tots els batejats, tots, sàpiguen il.luminar cada vegada en més claritat.

És bàsic l’ámbit litúrgic ja que “La Liturgia es el cim al qual tendeix l’activitat de l’Església i al mateix temps la font d’on brolla tota la seva força” (Sacrosanctum concilium). Per ajudar a millorar, Francesc (24-VIII-2017), celebrant la Setmana Litúrgica Nacional per commemorar els 70 anys del naixement del Centre d’Acció Litúrgica, va animar a “profunditzar més en ella (…) perquè encara hi ha treball que fer per redescubrir els motius de les decisions preses respecte a la reforma litúrgica, superant lectures infundades i superficials, recepcions parcials i pràctiques que la desfiguren (…) No es tracta de repensar la reforma revisant les decisions, sinó de coneixer millor les raons subyacents”. La ignorància litúrgica és enorme i en tots els seus àmbits com encara demanar la extremaunció, els motius dels baptismes inclús sense fe, el dir que és el sacerdot qui casa als nuvis, la Missa que no celebra només el capellà i els demés estan de expectadors, i dir encara que aixó de fer les lectures és per comoditat del celebrant, etc, etc, etc.

El Catecisme de l’Església recorda que “Déu no ha volgut retenir per a Ell sol l’exercici de tots els poders. Lliura a cada criatura les funcions que és capaç d’exercir, segons les capacitats de cada un (…) El comportament de Déu en el govern del món, que manifesta tant respecte a la llibertat humana, ha de inspirar la saviesa dels que governen les comunitats humanes. Aquests han de comportar-se com ministres de la providència divina” (CEC, 1884). Joan Pau II ja va deixar escrit que el Poble de Déu, l’Església, és una comunitat humana (cf Redemptor hominis, 21).

El CEC, en tres punts (306-308) recull lo bàsic sobre la providència divina i les causes segones que ajuden a no caure en elucubracions irreals o fantàstiques. I explica que aquest donar Déu autonomia al món no és per feblesa seva sino mostra de la seva bondat infinita. Els homes són causes segones, intel.ligents i lliures, capaços per tant de cumplir delicadament l’encarreg diví de la seva cooperació en la creació i en la redempció del gènere humà.