VIGÈNCIA DEL DRET NATURAL DE GENTS

L’actual tercera guerra mundial “a trossos”

Als cristians de Roma (i a tots els altres) Pau els recorda que “no estem subjectes al desordre egoista de l’home, per fer de aquest desordre la nostra regla de conducta (Rom 8, 12). Aquesta conducta egoista condueix només que a la violència, a les baralles, a la guerra.

Sobre la guerra i la pau es va pronunciar claramente el Concili Vaticá II en Gaudium et spes (GS, 7-XII-1965) per recordar l’Evangeli a l’Església i al món senser i la vigència permanent del dret natural de gents i del seus principis universals. La pau no és la simple absència de la guerra, ni es redueix només a l’equilibri de les forces adversàries, ni surt d’una hegemonia despòtica, sinó que amb tota exactitud i propietat es diu obra de la justícia (Is 32, 7) (cf GS, 79-84).

La pau sobre la terra, nascuda de l’amor al proïsme, és imatge i efecte de la pau de Crist, que procedeix de Déu Pare. Es crida insistentment la atenció de tots els cristians perquè, vivint amb sinceritat en la caritat (Eph 4,15), s’uneixin amb els homes realment pacífics per implorar i establir la pau. Moguts per el mateix Esperit, no podem deixar de lloar a aquells que, renunciant a la violència en l’exigència dels seus drets, acudeixen als mitjans de defensa, que, d’altra banda, estan a l’abast fins i tot dels més febles, per tal que aixó sigui possible sense lesionar els drets i obligacions d’altres o de la societat.

La compleixitat de la situació actual i el laberint de les relacions internacionals –ja deia el Concili- permeten perllongar guerras disfressades amb nous mètodes insidiosos i subversius.

L’horror i la maldat de la guerra se aumenten inmensament amb l’increment de les armes científiques. Amb tals armes, les operacions béliques poden produir destruccions enormes e indiscriminades, les quals, per tant, sobrepassen excesivament els límits de la legítima defensa.

El Papa Francesc s’ha referit en diverses ocasions a l’actual tercera guerra mundial “a trossos” pels continus críms, massacres,… tot fruit de la cobdícia, l’odi, l’enveja, la gelosia. Ben clar queda –diu Gaudium et spes-, per tant, que hem de procurar amb totes les nostres forces preparar una època en què, per acord de les nacions, pugui ser absolutament prohibida qualsevol guerra.

L’afany constant per sembrar pau a la terra, en la societat, en la família, pot resultar cansat i de vegades fins i tot agotador però Mateu recorda paraules de Jesús que va dir: Veniu a mí, els qui esteu cansats i afeixugats i jo us faré reposar (Mt 11, 28).

Zacaries profetitza sobre la voluntad de Déu envers els homes: Aixó diu el Senyor que volt fer "desaparèixer de la terra d’Efraín els carros de guerra i de Jerusalem, els caballs de combat. Trencará l’arc del guerrer i anunciará la pau a les nacions. El seu poder s’estendrá (…) fins els últims racons de la terra" (Zac 9, 9-10). ¡Quines ganes té Déu de que els homes visquin en pau, en la pau que ell ens desitja i ens concedeix si fem les coses com cal.

Joan Pau II en la Enc La missió del Redemptor (Redempt missio, 7-XII-1990) va deixar escrit que “en la proximitat del tercer mil.leni de la Redempció, Déu esta preparant una gran primavera cristiana, de la qual ja s’albira el seu començament. En efecte, es manifesta una nova convergència dels pobles cap a aquests valors: el rebuix de la violència i de la guerra, el respecte de la persona humana i dels seus drets, el desig de llibertat, de justícia i de fraternitat, la tendència a superar els racismes i nacionalismes, la consolidació de la dignitat i la valoració de la dona”.

A la Carta ap. sobre el Rosari (Rosarium Virginis Mariae, RVM, 16-X-2002) diu el Papa Wojtyla que “algunes circumstàncies històriques ajuden a donar un nou impuls a la propagació del Rosari. Abans de res, la urgència d’implorar de Déu el do de la pau [i es] veu cada dia en moltes parts del món nous episodis de sang i violència (…) No es pot, doncs, resar el Rosari sense sentir-se implicats en un compromis concret de servir la pau (RVM, 6). Lo mateix va dient Francesc ja que aquesta oració estimada, i molt, per Maria, és necessària per qualsevol necesitat.

Benet XVI en la Enc “Déu és amor” (Deus caritas est, DCE,  25-XII-2005) comentava la primera carta de sant Joan en la que escriu que “En un món en el qual a vegades es relaciona el nom de Déu amb la venjança o inclus amb l’obligació de l’odi i la violència, aquest és un missatge de gran actualitat i amb un significat molt concret…

         (…) El terme «amor» avui s’ha convertit en una de les paraules més utilitzades i també de les que més s’abusa, a la qual donem accepcions totalment diferents. Encara que (…) no podem fer cas omís del significat que té aquest vocable en les diverses cultures i en el llenguatge actual (DCE, 1-2).

Segueix recordant el Concili que “no tots els que diuen: «¡Senyor, Senyor!», entraran en el regne del cel, sinò aquells que fan la voluntat del Pare i posen mans a l’obra. Volt el Pare que reconeguem y estimem efectivament a Crist, el nostre germà, en tots els homes, amb la paraula i amb les obres (…) i que comuniquem amb els altres el misteri de l’amor del Pare celestial (...) que és do de l’Esperit Sant, perquè, per fi, arribada l’hora, siguin rebuts en la pau i en la suma benaurança a la pàtria que brillarà amb la glòria del Senyor” (GS, 84).