UN HOME DE DÉU

Ni en aquesta muntanya ni a Jerusalem

Eliseu a la ciutat de Sunén

Una dona de la ciutat de Sunén –s’escolta en la primera lectura d’aquest diumenge XIII (ciclo A) del TO- invitava a Eliseu a dinar a casa seva cada vegada que passava por allà i en una ocassió, le va dir al seu marit: "Jo sé que aquest home que tan sovint ens visita, es un home de Déu” (2Reis 4, 8-9).

A la segona lectura Pau recorda que tots hem sigut incorporats a Crist Jesús per mitjà del baptisme (cf Rom 6, 3), doncs no son altre Crist només uns quants, els capellans, despreciant així als laics. Es tracta de ser altres crists però no de boca o de saló, com comentava el Papa Francesc (Homilia 29-VI-2017) sinò que és per confesar a Jesús amb la congruencia de vida cristiana. L’Església ho recorda prou sovint, amb una manera de acomiadament de l’Eucaristia o Missa que diu “A proclamar l’Evangeli amb la vostra vida. Aneu-vos en pau.

Va dir Jesús als seus apòstols: "Qui us acull, m’acull a mí” (Mt 10, 40) perquè cada batejat és un altre Crist però no es té que portar cap cartell penjat al coll que ho digui, ni unes pintades a la cara, avui dia un piercing o uns tatuatges. La manera imposada aquests mesos recents amb el confinament produit per la pandemia del covid-19 ofereix “alguna cosa” que pensar. Han cridat l’atenció els que s’enfadaven per no poder fer les coses com sempre, no es podia anar a Missa, no es podia combregar a la boca, no es podien fer processons, etc.

Ser un home de Déu, al dir de la dona de Sunén, o, en l’expressió paulina, ser “altre Crist” comporta viure actituds diàries en la vida ordinària de cada batejat. Ser “altre Crist” pot traduir-se per ser vicari de Crist, o sigui fer les seves vegades, que no és monopoli d’un únic batejat, títol que es va adjudicar un Papa i que oficialment encara no ha sigut corregit. La conducta diària dels altres crists es compon d’obres bones però que no es fan per a ser notades i aplaudides però s’han de veure perquè puguin glorificar a Déu Pare que és al cel. Ser un “altre Crist” no es pentinar com ell, deixar-se barba si és que la portava, menjar els seus menús palestins, parlar la seva llengua materna; no és imitació de l’extern sinò de les virtuds posades en joc en cada acció diària.

Crist no adulava, no donava coba, no donava gat per llebre, etc. Jesús no va fundar cap religió, ni ho va suggerir, ni va redactar tan sols un A4 o va manar escriure un Còdig de Dret Canònic, ni res del que tan preocupa a alguns que, per la seva actitud, no són altres crists encara que suguin batejats, fins i tot clergues. Ja vaig escriure sobre aquest tema un post al abril de 2018 considerant que Jesús mai va utilitzar ni va suggerir fer-ho amb encens, amb catedrals, ni amb ceremonies de bombo i platerets… tot era normal com la vida mateixa. És una actitud constant del Déu fet home, abans i després de la seva resurrecció i es nota al rebobinar enrere arribant a Betlem, on va neixer i a Natzaret on fuo concebut i on va estat treballant la major part del seus anys a la terra.

Jesús i la "crem" religiosa dels jueus

Hi ha en Jesús alguna cosa sagrada o hi ha molt de profà, segons la terminologia d’alguns teòlegs? Ell treballava en un taller, anava a la muntanya a resar, menjava amb pecadors, donava de menjar als famolencs, curava als malats, etc. Jesús va tirar per terra les barreres sagrades d’Israel que havien aixecat els sums sacerdots, els ancians del temple, els fariseus…, la “crem” espiritual del poble de Déu, el poble d’Israel. Es lamenten alguns de la desgràcia actual amb la secularització de la societat i la consegüent pèrdua del sentit de allo que diuen ser sagrat. Potser aquest judici siga erróni doncs gràcies a Déu que s’está purificant la vida humana i són desterrats els passats abusos també en aquesta matèria. Eran tingudes per cosa sagrada edificis, despatxos, utensilis de treball, etc. El clericalisme –deixa escrit Francesc a la Carta al Poble de Déu-, favorit sigui per els pròpis sacerdots com per els laics, genera una escissió en el cos eclesial que beneficia i ajuda a perpetuar molts dels mals que avui denunciem.

Jesús va ensenyar la manera divina-humana de viure i de ensenyar als que no siguin batejats a fer-ho així. Com va suggerir Joan Pau II a practicar, amb ocassió del Gran Jubileu del 2000, cal donar moltes gràcies a Déu i també a la Història per lo molt que els pagans han aportat, aporten i aportaran als cristians de generació en generació (cf TMA, 17 y NMI, 56).

No deixa de despertar la ment i el cor allò que Jesús li va dir a la samaritana, al costat del pou de Sicar: “Creu-me, dona: Es aprop l’hora en que no donareu culte al Pare ni en aquesta muntanya ni a Jerusalem (…) S’acosta l’hora…, ja ha arribat, en que els que donen culte veritable, adoraràn al Pare en esperit i en veritat” (Jn 4, 21-23). Com que el culte veritable no es fa al temple de Jerusalem o al pròpi dels samaritans a dalt de la muntanya?

En la passada festa de l’aniversari de Joan “el baptista”, una vegada més algú va poder sentir-se golpejat amb el que Joan,  el “precursor” del Messies, “dubtés” de Jesús com el que devia venir o havia que esperar un altre. I pot sorpendre a alguns que Jesús respongues: “Aneu a explicar-li a Joan el que esteu veient i sentint: els cecs veuen i els coixos caminen, els leprosos queden sans i els sords hi senten, els morts ressusciten i als pobres s’anuncia l’Evangeli (Mt 11, 4-5).

Està molt clar que Crist s’identifica amb qualsevol èsser humà, especialment amb els pobres i necessitats, els seus predilectes: Qui doni, encara que no sigui més que un got d’aigua fresca a un d’aquests petits, per ser deixeble meu, jo us asseguro que no perdrà la seva recompensa" (Mt 10, 42) i és el que ensenya a fer als seus deixebles.

Com demà, dia 29 és la solemnitat religiosa dels apòstols màrtirs a Roma, Pere i Pau, un es pot “enredar” meditant que Pau, amb la seva apertura mental, va obrir l’Església als gentils com també va fer Pere (cf Act 15, 7 ss) la qual cosa escandalitzava als aferrats a cumplir la Torá, els de Jaume “el menor”, el parent del Senyor.

Es molt d’agrair al Papa Francesc deixar escrit que “en alguns hi ha una cura ostentòsa de la litúrgia, de la doctrina i del prestigi de l’Església, però sense preocupar-los que l’Evangeli tingui una real inserció al Poble fidel de Déu” (Evangelii gaudium, 95).

Joan Pau II acabava l’encíclica sobre la fe i la raó (Fides et ratio, FR, 1998) recordant una veritat de perogrullo però que de tant en tant s’oblida: Maria, amb el consentiment donat a l’anunci de Gabriel, res va perdre de la seva veritable humanitat (FR, 108) i no va ser per no ser fidel a la seva missió sobrenatural de mare de Déu i corredemptora amb el seu fill Jesucrist.

La Carta al Poble de Déu de Francesc acaba dient que “Maria (…) la primera deixebla, ens ensenya a tots els deixebles”.