NO TINGEU POR DELS HOMES

Alguns haurien preferit fer-se enrere

En aquest diumenge XII (cicle A) del TO s’escolta Jesús dir als seus apòstols: "No tingeu por dels homes (…) No tingeu por dels que maten el cos (…) fins als cabells us té comptats. Por tant, no tingeu por, porquè vosaltres valeu molt més que tots els ocells del món” (Mt 10, 26-33).

Tenir por és natural i el sent tothom per la qual cosa s’entén que es tracta de superar-ho, vencer-ho, que ès el que fan els valents que, com tothom, també el senten. Els covards són aquells que els ha vençut la por.

A la Biblia hi ha molts exemples de lo humà que és tenir por com, per exemple, Maria i Josep, que van tenir por. També els deixebles, després de la crucifixió, van estar tancats al cenacle per por dels jueus. Maria Magdalena i Maria, mare de Jaume i Salomé, a la matinada del diumenge, “entrant al sepulcre, van veure un jove assegut (...) es van quedar espantades i ell els va dir: «No tingeu por; busqueu  Jesús de Natzaret, el crucificat. Ha ressuscitat» (Mc 16, 1-7).

El profeta Jeremias també va tenir les seves pors ja que "sentia el xiuxiueig de la gent que deia: Tots els que eran els meus amics espiaven els meus passos, esperaven que ensupegués i em caigués, dient: «Si s’ensopega i cau, el vencerem i podrem venjar-nos d’ell». Però el Senyor, guerrer poderós, està al meu costat” (Jer 20, 10-13). Així es podria seguir des d’Adam i Eva fins avui.

Així mateix al salm responsorial on l’orant resa dient que “extrany soc i nouvingut, tot per aquells de la meva pròpia sang (…) l‘odi del que et odia, a mi recau”. El mateix Jesús havia explicat clarament als seus deixebles que serien perseguits, flagel.lats, crucificats, empresonats (cf Mt 23, 34). Serán portats davant els gobernadors i els reis, tirats de les sinagogues, etc (cf Lc 21, 12).

La por tenalla, fa creixer les palpitacions, però no n’hi ha temptació que no es pugui superar perquè en aquells moments es conta amb l’ajuda de la gràcia de Déu, com recordava Pau als cristians de Roma doncs “la gràcia de Déu i el do que se dona amb la gràcia d’un sol home, Jesucrist, sobreabundà per a tots” (Rom 5, 15).

El do de temor que concedeix l’Esperit Sant amb els altres sis, no és por servil sinò de fill i per l’ajuda de Déu es compte que “seran veïns el llob i el xai, i el lleopard es tirará amb el cabrit” (cf Is 11,1-9).

Hi ha creients i practicants que, no obstant aixó, tenen una por crónica a Déu i al seu judici però com és una conducta incorrecta per a un cristià, Benet XVI va recordar en la Enciclica Spe salvi (Salvats per l’esperança, SS, 2007) que “el Judici de Déu és esperança, tant perquè és justícia com perquè és gràcia (…) la gràcia ens permet a tots esperar i encaminar-nos plens de confiança a l’encontre amb el Jutge”. (SS, 47).

Es curiós reconèixer en la Història que alguns líders religiosos en l’àmbit del cristianisme, han utilitzat la tàctica pastoral de ficar la por en el cos. El poeta Papino Estacio (+96 dC amb 51 anys), en el seu poema Thebais (3, 661), diu que la religió, des dels seus orígens, és un sentiment primordial de temor. Per Freud, l’home primitiu sentia una por terrible davant els déus terribles.

La comunitat cristiana dels Metodistes van ser fundats per el prevere anglés John Wesley (+1791 amb 88 anys), juntament amb el seu germà més jove Charles (+1788 amb 81 anys) i amb George Whitefield (+1770 amb 56 anys), que buscaven la forma de renovar l’Església de Anglaterra al segle XVIII. Davant la situació de la “vella Europa”, sensual i corrupta, proposaren cambiar el mètode pastoral i predicar el terror a l’infern, la por a Déu i tal praxis la exportaren al Far West on els texans vivien amb el més absolut llibertinatge moral, pistola i wiski en mà.

La Carta als cristians hebreus diu que “amagar-se davant els homes per esperit de temor porta a la perdició” (Hb 10, 39). Y en aquesta línia Francesc demana avui evangelizadors amb Esperit que “vol dir evangelizadors que s’obren sense por a l’acció de l’Esperit Sant (…) per anunciar la novetat de l’Evangeli amb audàcia (parresía), en veu alta i en tot temps i llocs, fins i tot a contra corrent” (EvG 259).

En una altra pàgina d’aquest document escriu que “espero que ens mogui la por a tancar-nos en les estructures que ens donen una falsa contenció, en les normes que ens tornen jutges implacables” (EvG 49).

Ja Joan Pau II va fer referència als immovilistes davant les reformes que promovia l’Esperit Sant en el Concili Vaticà II també per l’ecumenisme, explicant que “hi ha persones que haurien preferit fer-se enrere·ja que diuen ells que el “esforços son perjudicials per a la causa de l’Evangeli, condueixen a una ulterior ruptura de l’Església, provocan confusió d’idees (…) Possiblement será bo que tals opinions expresin els seus pors (…) Ens és lícit no fer-ho?” (Redemptor hominis, 6).

Hi ha pasatges evangélics que ofereixen aquesta actitud incorrecta de l’immovilisme, el tancament, per exemple quan el primer Concili, el de Jerusalem en l'any 50 celebrat perquè “es va produir llavors una commoció i controvèrsia no petita amb motiu de que Pau no circuncidava als gentils que batejava (cf Act 15, 1-29) però els de Jaume “el menor”, el parent de Jesús, el primer bisbe de Jerusalem, eran els judaïtzants que no toleravan deixar de viure els preceptes de Moisès.

El Papa Francesc a aquest jueus els nomena immovilistes, falsos·conservadors que no volen cambiar res, no volen millorar res i tampoc volen eliminar coses que es fan malament. Aquests judaïtzants no deixaren mai de perseguir a Pau al dels territoris mediterranis que va recòrrer. En algunes ciutats manipulant a les dones de poder social i econòmic. “L’immovilisme no s’acomoda amb el testimoni cristià i la missió de l’Església”, diu el Papa en la seva reflexió avans de l’oració de l’Ángelus del diumenge 2F de 2020, la Candelera.

Un altre dia (divendres 15 maig 2015), comentant els textos de la litúrgia de la Paraula, deia que “la por et paralitza. Un cristià miedós és una persona que no ha entès el missatge de Jesús”. A Pau li va dir: ‘No tinguis por. Segueix parlant' perquè la por no és una actitud cristiana sinò la d’un ànima empresonada, sense llibertat per mirar avant, per crear alguna cosa, per fer el bé. Sempre pensa o diu ‘No, n’hi ha aquest perill, aquest altre (…) i aixó és un vici. En altre ocassió va dir que “hi ha comunitats miedoses, que van sempre al segur: «No fem aixó, no, no, aixó no es pot, aixó no es pot» (...). Sembla que a la porta d’entrada han escrit ‘prohibit': tot está prohibit, per por.

La por -precisa el Papa- és diferent del temor de Déu que és sant, és una virtut (…) no empetiteix, no debilita, no paralitza: porta avant, cap la missió que el Senyor ens dòna.

A propòsit d’aquest defecte psicòpata de la por en les persones e institucions, també pot ajudar el recordar “Queda prohibit” de Pau Neruda: Queda prohibit tenir por als teus records. Queda prohibit no somriure als problemes // no lluitar pel que vols // abandonar-ho tot per por, // no convertir en realitat els teus somnis.

Queda prohibit no demostrar el teu amor // fer que algú pagui els teus deutes i mals humors. Queda prohibit deixar als teus amics  // cridar-los només quan els necessites.

Queda prohibit no intentar compendre a les persones // pensar que les seves vides valen més que la teva // no tenir un moment per a la gent que et necessita, // no compendre el que la vida et dona, // també t’ho treu.

A la Biblia es llegeix: “Jo soc la Mare de l’amor bell, de la por (de la bona), de la ciència i de la santa esperança” (Ecclo 24, 24).