CONSTRUIR PONTS I NO MURS

El Cos místic de Crist és Poble sacerdotal

Avui diumenge 14 de juny correspon ser la setmana XI del TO (cicle A) però al èsser el següent al de la Trinitat divina, es celebra la solemnitat del Cos i la Sang de Crist tot i que encara costa canviar la denominació per no dir només "el Corpus" doncs no és correcta tal expressió. Tota simplificació és una retallada que rebutja alguna cosa (poc o molt) de la totalitat i és el que teològicament es considera una heretgia. L’Església celebra a Crist que és definit per el seu Cos i la seva Sang ja que les dues coses signifiquen tota la humanitat d’aquesta Persona divina, el Hijo, després d’encarnar-se a les entranyes de María.

Simplificar les coses és corrent (no per aixó bo) i se sol reduir la mirada de fe a Crist només a la dimensió eucarística degut a la seva presencia real sota les aparences del pa i del vi consagrats, transubstanciats. Per convé posar la mirada a la totalitat i re-conèixer que el cos de Crist és tant el seu físic, como el místic, tant el ja gloriós al cel després de ressuscitat com, alhora, a la Hostia santa sobre l’altar o a la reserva eucarística als sagraris una vegada feta la celebració de l’Eucaristia.

Però també és real el seu Cos místic que és l’Església encara que aquesta expressió s’utilitzava durant segles rebutjant el que també és el Poble de Déu i que comporta detalls que no reconeix el Cos místic que té els seus significats propis. Qualsevol térme diu veritat però no tota ja que l’Església es un misteri i l’home no pot abarcar-ho totalment des d’un únic punt de vista.

El Papa Francesc recorda que “a l’Eucaristia el creat troba el seu major elevació (…) El Senyor (…) va voler arribar a la nostra intimitat a través d’un tros de matèria” (Enc verd Laudato si, 236), el pa i el vi a l’Eucaristía; l’oli a la Confirmació i a l’Unció dels malats; el cos humà dels nuvis al matrimoni, etc. 

Ja Benet XVI, a la seva encíclica Sacramentum caritatis (SC), recordava que «El pa que jo us donaré és la meva carn per a la vida del món» (Jn 6, 51), per a tots els homes pel que convé preguntar-se si “estimo també a la persona que no m’agrada o que ni tan sols conec (…) aprenc a mirar a aquesta altra persona no ja només amb els meus ulls i sentiments, sinò des de la perspectiva de Jesucrist” (SC, 88).

Com cada batejat és un altre Crist, com Ell vol ser pa partit, repartit i compartit, i per imitar-lo sense trampa cal viure el que “la «mística» del Sagrament té un caràcter social (…) No puc tenir Crist només per a mi” (SC, 89). Aixó comporta, entre altres conseqüencies de la vida diaria, que tocar o “adorar” el cos de Crist es fa també realment en la carn d’un pobre, o moribund, o famolenc, o… Ell mateix va dir: Cada vegada que l’hi fèiau a un d’aquests els meus germans més petits, ho fèieu amb mi.

Del diumenge XI (cicle A) del TO es recorda que Moisés va pujar a l’encontre de Déu i el Senyor el va cridar des de la muntanya i li va dir: "seréu per a mi un regne de sacerdots, una nació santa" (Èxode 19, 6).

“Quan érem enemics de Déu vam ser reconciliats amb Ell per la mort del seu Fill” (Rom 5, 6-11). O sigui que aquesta idea de Pau al cristians de Roma, i a tots els demés, vol dir que ser sacerdots és ser mediadors, reconciliadors, constructors de ponts -que aixó significa pontifex- i no murs de separació. Aixó ho va recordar Francesc a la JMJ a Panamà, gener 2019, a més de 200.000 joves, i al decembre repetía lo mateix als joves d’Acción Catòlica que rebia al Vaticà. Un’altre ocassió va ser a una catequesi dels dimecres que, una vegada més, animava a l’Església a “aprendre a construir ponts amb la cultura, amb el que no creu o amb el que té un credo divers al nostre” (Aud Gral, 6-XI-2019).

“Aneu i proclameu –deia Jesús als seus- que ja s’acosta el Regne del cel. Cureu als leprosos i demés malalts; resuciteu als morts i feu fora als demonis. Gratis heu rebut aquest poder; exerciteu-lo, doncs, gratuïtamente" (Mateu 9, 36-38; 10, 1-8). Aquest és “un detall” de l’ànima sacerdotal que tot batejat ha rebut per exercir-ho, tal com Déu vol.

“Aneu també vosaltres a la meva vinya –va fer considerar Joan Pau II a la Exh ap Christefidelis laici (ChL)- és la crida de nostre Senyor Jesucrist dirigida a tots, i, en particular, als fidels laics, homes i dones. És particularment importante que tots els cristians siguin conscients de l’extraordinària dignitat que els ha estat otorgada pel sant Baptisme. Aquesta «novetat cristiana» constitueix per a tots l’arrel de la seva participació a l’ofici sacerdotal, profètic i reial de Crist i de la seva vocació a la santedat en l’amor, segons la «índole secular» que és «propia i peculiar» d’ells” (ChL). I afagia que “es indubtable que ¾en virtud del Baptisme i de la Confirmació¾ la dona, lo mateix que l’home, és feta partícip del triple ofici de Jesucrist, Sacerdot, Profeta, Rei (ChL).

En altre pàgina d’aquest document el Papa Wojtyla comentava unas paraules del primer Papa, sant Pere, que recordava als primers cristians que «també vosaltres, sou el sacerdoci reial» (1Pt 2, 9) així que “seguint el rumb indicat pel Concili Vaticà II, des de l’inicio del meu servei pastoral, he volgut exaltar la dignitat sacerdotal, profética i reial de tot el Poble de Déu” (ChL).

Y destacava el que es llegeix un text límpid i dens de significat del Concili Vaticà II: «Com partícips de l’ofici de Crist, sacerdot, profeta i rei, els laics tenen la seva part activa en la vida i en l‘acció de l’Església (...) participen amb diligència en les obres apostòliques… posant a disposició su competència» (Apostolicam actuositatem, 10) (ChL).

La solemnitat del Corpus no s’hauria de limitar a participar en una bendicció eucarística y/o en una procesó pels carrers i després, a casa. Per aixó Benet XVI explicava que “el culte a Déu en la vida humana no pot quedar relegat a un moment particular i privat, sinò que, per la seva naturalesa, tendeix a impregnar tots els aspectes de la realitat de l’individu, cosa que exigeix el sacerdoci real” (SC, 76).

“Els fidels cristians necessiten comprendre més profundament les relacions entre l’Eucaristía y la vida cotidiana. L’espiritualitat eucarística no és només participació en la Missa i devoció al Santíssim Sagrament. Incluo la vida sensera” (SC, 77). Així és com pot viure de veritat el sacerdoci real cada batejat. El Poble de Déu, l’Església, no són només “els sacerdots”, els paps i els bisbes; l’altre 98% restant, ¿sencillament expectadors i encara gràcies?