LA TRINITAT DIVINA

Pluralitat i unitat

A la 1ª lectura d’aquest diumenge (cicle A) de la celebració de la Trinitat divina, que segueix al de Pentecosta, se sent que Moisés, adalt del Sinaí, resa: “que el meu Senyor vingui amb nosaltres, encara que aquest és un poble de cap dur” (Èxode 34, 4b-6.8-9). És obvi preguntar-se si veuria la Trinitat o només parlava amb una de les tres Persones divines, amb el Pare, amb el Fill o amb l'Esperit Sant. ¿Qui era el seu Senyor? El mateix cal preguntar-se de les seves hores d’oració a la tenda del Tabernacle.

Pau, a la 2ª lectura diu: “Germans: Alegreu-vos, treballeu per la vostra perfecció” (2Cor 13, 11-13) ja que aquest treball ha de ser cosa habitual, tots els dies de la vida i cal fer-ho alegrement, amb ganes, motivats. Ningú ha nascut amb la perfecció perfeccionada i viure l'imatge trinitaria costa treball. Ningú pot “presumir” que ja l’ha aconseguit, encara que pot haver-los; “haberlos, haylos”.

Tots els homes, dones i varons, som imatge de Déu que es u i tri i es tracta de bussejar en aquest central misteri del seu èsser diví per anar descubrint com som i com hem d’arribar a ser. No és correcta la pregunta ¿qué més dòna que siguin 3 o que siguin 8?, ja que a l’èsser el misteri central de la fe cristiana, la seva veritat no és una cosa per conèixer sinò una dada per viure a la vida diaria de cadascú. La revelació de Déu no és per donar satisfacció a la curiositat del home o per dir alguna cosa diplomáticament i que no sacgesi les conciències. La fe no es un llistat de “veritats religioses” sinò una actitud existencial de qui és imatge de Déu.

Com Déu és u i tri, no costa gaire adonar-se que l’unitat s’oposa a la divisió, no a la pluralitat, però no és facil de fer-ho vida segons ensenya la Història, també al Occident cristià quan aquella “cristiandat”, o els posteriors nacionalismes extremistes i exagerats que provocaren les dues GM del pasat segle XX.

En la recent homilia de la Pentecosta del diumenge pasat, el Papa Bergoglio glossava aquella actuació de l’Esperit en i des del Cenacle, ajudant a considerar les paraules de Pau sobre la diversitat i la unitat que semblen contraposar-se però que l’Esperit ens ensenya que Ell és l’autor alhora de la unitat i de la diversitat humana. I donava una mirada als deixebles de Jesús, veient que havia de totes les professions, de totes les mentalitats; es veu que Jesús no els havia format per uniformar-los, per eliminar les diferències i convertir-los en exemplars en sèrie (cf Homilia 31 maig 2020).

“La Trinitat –té escrit Francesc- no és el producte de raonaments humans, és la cara amb què Déu s’ha revelat a sí mateix, no des de dalt d’un tron, sinò caminant amb la humanitat” (ángelus 2014). La trinitaria unitat en la pluralitat no solament és per ser aplicada a la vida personal de cadascú sinò que també s’ha de reflectir a la vida eclesial i en les obres col.lectives dels creients. “L’evangelització és tasca de l’Església (…) un misteri que té les seves arrels en la Trinitat” (Evangelii gaudium, 111).

Joan Pau II, conscient del misteri central de la fe cristiana, ja va explicar que la celebració del Gran Jubileu del any 2000, aniversari rodó del naixement de Jesucrist, no fou només un homenatge a ell, el Fill de Déu. “Contemplat en el seu misteri diví i humà, Crist (…) hem adorat al Pare i a l’Esperit, l’única e indivisible Trinitat” (Novo Millennio Ineunte, 5)

“L’Esperit Sant –va predicar Francesc en una ocasió- és garant de la veritable «unitat en la diferència» (…) L’unitat veritable, aquella segons Déu, que no és uniformitat (…) L’unitat en la diferència no és la de «bàndols i partits» ni la de «plantejaments excloents» o «particularismes». Els seus defensors no sòn els «guardians inflexibles del passat» ni els «avantguardistes del futur» (Homilia Pentecosta 2017).

“Només Ell (l’Esperit Sant) pot suscitar la diversitat, la pluralitat, la multiplicitat i, al mateix temps, realitzar l’unitat. En canvi, -segueix dient Francesc- quan som nosaltres els que pretenem la diversitat i ens tanquem en els nostres particularismes, en els nostres exclusivismes, provoquem la divisió i, d’altra banda, quan som nosaltres els que volem construir l’unitat amb els nostres plans humans, acabem per imposar l’uniformitat, l’homologació” (Evangelii gaudium, 131).

Ademés de la petjada trinitaria a la vida civil, també la vida eclesial n'hi han conseqüències directes del misteri trinitari que soposa viure la pluralitat i la diversitat de tots els membres amb el sacerdoci real i el ministerial ja que tots són fidels batejats. Un altre “detall” eclesial és reconèixer i viure la pluralitat d’esglésies particulars i la unitat de l’Església católica ja que les particulars no són pas sucursals de Roma, como passa, per exemple, amb les entitats bancàries.

Altra conseqüència és viure trinitariament la pluralitat i l’unitat de les funcions litúrgiques, pastorals, catequàtiques, les obres de caritat, etc. Es donen gràcies a Déu perquè Francesc aprova les llengües vernacles dels aborígens americans després del Sínode de l’Amazonia encara que no falte qui s’extranya i denuncia aixó que creu ser un error, com va pasar al principi de l’Església i que va provocar el primer Concili, el de Jerusalem en l’any 50. Pius XII a mitat del segle XX va tancar la problemàtica de la litúrgia xinesa que proposava en el seu moment el p. Mateo Ricci (sj) al segle XVII i que la Santa Seu no li donava l’aprovació que demanava doncs Roma volia imposar a la Xina el llatí, el cant gregorià, etc. El mateix ja va pasar al segle IX per la bona inculturació de l’Evangeli que van fer els apòstols dels eslaus, Cirili i Metodi, i del que va deixar testimoni escrit Joan Pau II en els seus dos escrits a ells dedicats a 1995.

Francesc ha explicat que “l’uniformitat no és catòlica, no és cristiana. Cal construir ponts, en comptes d’aixecar murs. L’unitat és saber escoltar, acceptar les diferencies, tenir la llibertad de pensar diversament i manifestar-ho amb tot respecte cap a l’atre, que és el meu germà. No tinguen por de les diferencies”.

La Comisió Teològica Internacional (CTI) en 1972 va editar un document sobre “l’unitat de la fe i el pluralisme teològic” on la paraula “unitat” s’entèn en sentit quantitatiu y no qualitatiu. El Papa Bergoglio ha recordat que “és imperiosa la necesitat de evangelitzar les cultures per inculturar l’Evangeli. El cristianisme no té una única manera cultural. Una sola cultura no esgota el misteri de la redenció de Crist”. Ja insistien en aixó Joan Pau II i Pau VI obeint la pauta conciliar.

En 2016, als participants a l’Assemblea plenària de la Congregació per a la Doctrina de la Fe (CDF, 30 de gener), el Papa els va recordar l’aportació significativa que s’espera d’ella per a la renovació de la vida eclesial en l’estudi sobre la complementarietat dels dons jeràrquics i els carismàtics, cridats a col.laborar en sinergia pel bé de l’Església i del món. La seva relació evoca la seva arrel trinitària, el víncle entre el Logos diví fet carn i l’Esperit Sant, que és sempre un do del Pare i del Fill.

Per tant la societat (civil i eclesial) plural no és res demoníac sinò diví i per aixó Joan Pau II va tenir que referir-se a detalls de la correcta conducta cristiana degut a “la situació d’un marcat pluralisme cultural i religiós, tal como és va presentant en la sociedad del nou mil.leni” (NMI, 55).

El Déu u i tri va crear milers de milions de galàxies, milions d’espècies d’insectes, milers de mamífers, centenars de races de gossos… milions de neurones en cada cervell humà… una orquesta simfònica funciona bé perquè té l’unitat en la pluralitat, de Mestres,  de sexes i d’instruments musicals. Etc, etc, etc. A la “encíclica verda”, el Papa argentí dedica l’apartat VII del capítol VI i recorda que “en el si de l’univers (…) tot està connectat, i aixó ens convida a madurar una espiritualitat de la solidaritat global que brolla del misteri de la Trinitat” (Laudato si, 240).