FORTALESA DIVINA I HUMANA

Patrimoni comú

En aquest 3r diumenge de Pasqua, cicle A, sentim a Pere que, dret amb els altres “onze”, va dir a la multitud concentrada davant el Cenacle, després de sentir el soroll d’un vent huracanat: David diu: Tenia sempre present al Senyor davant els meus ulls, perquè està a la meva dreta, per que jo no vacil.li” (Act 2, 25). Aquest no vacil.lar fa pensar en l’èsser forts e immòbils amb algunes idees o actituds doncs 2 + 2 = 4. Aquesta fortalesa que porta a no comportar-se como una canya sacsejada pel vent que diu Jesús de Joan baptista (Mt 11, 7).

En el salmo responsorial, el orante reza: “Protégeme Dios mío, que me refugio en ti (…) con él a mi lado no vacilaré” (Ps, 15). En la segunda lectura se escucha a Pedro que dice. “Llamáis Padre al que no hace acepción de personas” (1Pt 1, 17-21) lo cual requiere firmeza de mente y de corazón pues es fácil dejarse llevar por lo que apetece y hacer acepción de personas.

Aquesta fortalesa a la vida, com la dels màrtirs, ve sent impulsada pels papes ja que és avui dia tan necessària i real com al principi del cristianisme. No es tracta simplement de recordar una cosa llunyana, en temps de l’Imperi romà, amb els Neró de torn, els lleons al circ, etc. Joan Pau II, a la Bula Incarnationis mysterium (IM) de convocació del Gran Jubileu de l’any 2000, escrivia que “un signe perenne però avui particularment significatiu és la memòria dels màrtirs (…) que el poble de Déu, enfortit en la seva fe per l’exemple d’aquests autèntics paladins de totes les edats, llengües i nacions, pugui creuar amb confiança el llindar del tercer mil.lenni” (IM 13). ¡Bon repte!

També a la Carta ap. Tertio millenio adveniente, recordava que “Al terme del segon mil.lenni, l’Esglèsia ha tornat de nou a ser Església de màrtirs (…) El testimoni oferit a Crist fins el vessament de la sang s’ha fet patrimoni comú de catòlics, ortodoxos, anglicans i protestants, com revelava ja Pau VI a l’homilia de la canonització dels màrtirs ugandesos (…) En el nostre segle han tornat els màrtirs, sovint desconeguts” (TMA, 37).

Francisco, en una reciente catequesis (miércoles 25-IX-2019) recordó lo mismo: “hoy se producen más martirios que al inicio de la vida de la Iglesia, y hay mártires en todos los lugares. La Iglesia de hoy es rica en martirios, y está irrigada por la sangre que es semilla de nuevos cristianos y garantiza crecimiento y fecundidad al Pueblo de Dios”. A parte de los innegables e incontables martirios actuales, cruentos, con derramamiento de sangre, está la fortaleza de superar el martirio incruento. Hay millones de mujeres en el mundo con una fortaleza tal que ni el 20% de los varones les llegan a la altura del talón. Hay millones de varones y mujeres en el mundo, con discapacidad física e incluso que no pueden levantarse del lecho pero de una fortaleza fantástica, gigantesca, heroica.

La llista reial de màrtirs al llarg dels segles i al llarg del planeta resulta interminable i no hi ha dia en què el santoral o martirològi romà no porti un munt però a més d’aquests mils registrats formalment, no hi ha cap dubte de que hi han molts milions desconeguts però tan màrtirs com els oficials. Un botó de mostra.

En 1836 Hong Xinquan (Taipé) va llegir el follet d’un xinès cristià que li va despertar del seu somni terrenal i ascendit al cel, Déu li va dir que era el germà menor de Jesús i així en 1851 va fundar “el regne celestial Taipé”, una germanor igualitària de creients (dones i homes) amb tot en propietat comunal. Va assesinar a més de 20 milions de xinesos per fer la seva “revolució cultural” (que Mao li va copiar). De tots ells, 14 milions ho van ser durant l’aixafament de 5 revoltes musulmanes.

Esa fortaleza no es física, sino psíquica, virtud humana como la de los mártires. No es la “flojera” de Cleofás y su compañero de Emaús que estaban cargados de dudas, regresaban sin fuerzas mentales, deprimidos, a pesar de lo que les habían dicho ellas y ellos puesto que “nosotros esperábamos que…”. Jesús les amonesta diciéndoles ¡Oh necios y tardos de corazón para creer todo lo que anunciaron los profetas! (Lc 24, 13-35) y les fue abriendo la mente y el corazón explicándoles las Escrituras. ¿No ardía nuestro corazón por el camino?, reconocieron al llegar a su casa.

Diu el Catecisme de l’Esglsia Catòlica (CEC) que “la fortalesa és la virtut moral que assegura en les dificultats la fermesa i la constància en la recerca del bé. Reafirma la resolució de resistir les tentacions i de superar els obstàcles en la vida moral. La virtut de la fortalesa fa capaç de vèncer la por, inclus a la mort, i de fer front a les probes i a les persecucions” (CEC, 1808)

La fortalesa es per a la vida ordinària i no només per a casos extraordinaris que no en falten, no han faltat ni faltaràn però no se sol tenir la mirada posada en la vida diaria de manera que Joan Pau II cridava l’atenció i demanava que “serà tasca de la Seu Apostòlica, amb vista a l’any 2000, actualitzar els martirologis de l’Església universal (…) s’haurà de treballar per el reconeiximent de l’heroïcitat de les virtuts dels homes i les dones que han realitzat la seva vocació cristiana en el matrimoni”. És tan heroic suportar una azotaina, una crucifixió o una decapitació com el aguantar els punxades diaris dels que ens envolten en la vida de cada dia, les 24 hores, tots els dias, totes les setmanes, tots els mesos, tots els anys de la vida terrenal.

La fortaleza no es virtud para los “martillo de herejes” que es una actitud que ha de ser compatibilizada con la misericordia que no es blandenguería. Ya Pablo tuvo que “enfrentarse” con errores y pecados pero no llevaba a esos tales a la guillotina o a la hoguera. Decía: “os exhorto por la mansedumbre y la benignidad de Cristo; y ruego que, cuando esté presente, no tenga que mostrarme atrevido, con la audacia con que pienso obrar resueltamente contra algunos” (2Cor 10, 1-3). 

Esa desgraciada violencia no es únicamente del ámbito cristiano (Cruzadas, templarios, etc.) pues se nota, se siente en el mundo musulmán con la interpretación sectaria de la Yihad, “la guerra santa”, que en el Corán es “el esfuerzo en el camino de Dios”, esfuerzo por los derechos de Dios o del Islam. No todos creen que ha de ser por la predicación pacífica que sería debilidad imperdonable, sino que ha de llevarse a cabo por las armas.

Sovint convé recordar que la tolerància no es llibertinatge, democràcia ni debilitat ni la intolerància es sembrar por, feixisme o fanatisme.

La fortalesa és un dels dons de l’Esperit Sant, Qui bufa on vol, i que es defineix com el do que convé als que tenen fam de justícia i de santedat o afany de perfecció, pròpia i aliena, que no són pas monopoli de cap religió, sino el normal en els homes i dones de bona voluntat. Aquesta pandemia brinda l’ocasió de veure-la feta vida en tanta bona gent.