ACABA DE COMENÇAR EL DES-CONFINAMENT

¿Tornarà la normalitat que era normal?

Ja poden sortir a passetjar els nens i a partir del día 2 de maig també ho podrem fer els grans una estona. L’il.lusió perquè s’acabin aquestes setmanes de confinament per la pandèmia coronavírica fa que un es plantegi què passarà després. ¿Tornarà la normalitat que era normal abans? Cadascú escoltarà diverses versions y es formarà la pròpia però tenir memòria històrica es necessita per encertar (més o menys). Recordem alguns episodis.

Com que cada 30 d’abril es commemora a Josep Benet Cottolengo (†1842 amb 56 anys) miran-lo surten ganes de donar un cop d’ull als seus voltants per alló de que la l’experiència es la mare de la ciència.

Es bueno ser realistas y recordar que pandemias, o como se las llame, ha habido muchas en la Historia y puede decirse que después fue como si no hubiera pasado nada. La peste negra entre 1346 y 1353 que empezó en el desierto de Asia y llegó por la ruta de la seda, dejó unos 200 millones de muertos. La peste bubónica en 1855, producida en la provincia China de Yunnan se extendió por todo el planeta y dejó 15 millones de muertos. La gripe española, a partir de 1918 dejó al menos 50 millones de muertos después de asolar 18 meses el mundo y tal como llegó, desapareció. Ahora preocupa también el futuro, los efectos secundarios de la actual pandemia sobre todo con los puestos de trabajo.

Cottolengo, nascut a l’industrial Turí, va organitzar la seva obra apostòlica de 14 Congregacions religioses mentre esclatava la revolució industrial per tota Europa, iniciada a Gran Bretanya a la 2ª meitat del segle XVIII i que va suposar un punt d’inflexió a la història de la humanitat. Amb ella van nèixer nous grups socials, començant pel proletariat, format per camperols i treballadors industrials pobres i seguits per la burguesia, que necessitava fer-se un lloc en la societat i es va incrustar trencant el texjit social existent, antic, feudal i per aixó estratificat.

En l’Antic Règim (AR) es vivia d’acord en que ningú es sortís del seu lloc; que la nobleça i la clerecia estavan dispensats dels impostos que només havia de pagar el poble pla, principalment agrícola. Aquesta nova burguesía havia sortit del món comercial i industrial i rebutjava les idees antigas del "just preu" per donar vida a la nova llei de l’oferta i demanda.

Las revoluciones de 1830 fueron el triunfo del liberalismo y dio el acceso definitivo al poder de la inquieta burguesía que lo buscaba desde la Revolución Francesa (RF). A França s’aconsegueix tot i que les revoltes populars no van canviar res ja que el liberal La Fayette va acabar convencent als republicans que acceptin la monarquia. 

Les revolucions de 1848 son el més gran procés en cadena d’aquest segle a l’Europa occidental i central menys Anglaterra. Era una lluita entre "la riquesa dinàmica" (els industrials i els comerciants) i "la riquesa estàtica" (els rentistes) perquè els nous burguesos volien el poder que estaba en mans de la minoria dirigent. Les idees socialistes es difonien extraordinàriament i dos joves desconeguts (Marx i Engels) van publicar el seu Manifest del partit comunista.

La revolución española fue en 1868 porque Mendizábal y Cortina no querían usar las armas a la vez que Narváez aplastó los golpes con singular destreza en Madrid, Barcelona, Valencia y Sevilla. 

Hi havia un creixement de població i fins a 1865 expansió económica y plena ocupació tot i que els salaris eren molt baixos i l’Estat liberal respectava el "deixar fer" i no va fer ni una legislació laboral. La concentració industrial arrasava amb els centenars de mils petits treballadors autónoms que no van poder resistir la competència de la maquinària, van caure a l’indigència i es van integrar en el proletariat industrial. Lo mateix al camp: amb les desamortitzacions, els fàcils cultius extensius de cereals van cedir davant el cultiu industrial de la vinya i l’olivera, i els beneficis anaren a mans d’uns pocs.

Altres interpretacions del fenomen europeo suggereixen que aquest nou canvi de mentalitat i la posterior evolució del sistema econòmic va ser per causs morals i religioses. La Reforma de Luter i Calví va comportar un canvi  de la visió del treball. Segons Max Weber el cristianism reformat considera el treball i l’esforç com un bé i un valor fundamental, al contrari que l’ética catòlica que el considerava un càstig pel pecat original.

Un caso curioso fue Albano Roe, benedictino, mártir en Londres en 1642 con 57 años. De familia protestante, en Cambridg oyó hablar de un obrero católico encarcelado y al visitarle para convencerle de su error, fue él quien se convirtió. Se hizo benedictino al ser echado del seminario. Canonizado por Pablo VI.

Ludovico Pavoni (†1849 amb 65 anys), canonitzat el 2016, va fundar els Fills de Maria Immaculada, vivint els canvis portats per la Revolució francesa però amb la seva política de l’amor. Amb la seva fundació apareixia la nova figura del religiós treballador i educador, coneguts com “preveres obrers”. Cada germà coadjutor pavonià estava també amb igualtat de drets i de deures amb els seus sacerdots.

Es diu que projectant les reformes previsibles amb el Concili Vaticà II, es va proposar una institució de “sacerdots obrers” i Joan XXIII es va negar. Jesús era un artesà, alguns apòstols pescadors, un altre recaptador d’impostos, Pau era fabricant de tendas durant la setmana i anava a predicar a la sinagoga només els dissabtes. Comentava el sant bisbe de Hipona que “ens pregunten per qué Pere i els fills de Zebedeu van tornar a l’ocupació que tenien abans que el Senyor els cridés (…) Als que es sorprenguin d’aquesta conducta, cal respondre que no estava prohibit als apòstols exercir la seva professió, tractàn-se de cosa legítima i honesta” (Sant Agustí, In Ioannes evangelium, 122, 2). Es l’Esperit Sant qui fa entendre fins a la perfecció totes les coses.

Mónica (†387 con 56 años) fue la madre de Agustín de Hipona que en su educación infantil influyó sobre todo la sirvienta de la casa. Ya desde niña le prohibió a Mónica beber agua entre comidas pues “cuando seáis mayores iréis al vino”. Así sucedió siendo jovencita pero un día que abroncaba a un obrero, éste se defendió llamándola “borracha”; fue tal la impresión que le causó en el alma, que decididamente Mónica vivió el consejo recibido en su infancia.

Joan Baptista Scalabrini (†1905 amb 66 anys), beatificat el 1997, va ser bisbe de Piacenza que va fundar els “escalabrinianos”, religiosos “Misioners de sant Carles Borromeu” i va tenir dilecció pels pobres, especialment els «vergonyosos» i els presoners. Va fundar un Institut per sordmuts, va organitzar l’assistència a les obreres de l’arrós, va impulsar la societat de mutu auxili, asociacions d’obrers, caixes rurals i cooperatives. Amb els seus pròpis béns va rescatar de la fam a milers de camparols i obrers. Per aixó va vendre els seus cavalls, així com el calze i la creu pectoral obsequis de Piu IX.

Cada 1 de maig es la festa civil del treball però en 1955 Piu XII va instituir sant Josep obrer volent cristianitzar la jornada mundial del proletariat que va començar el 1889 per reivindicar els tres vuits: 8 hores de treball, 8 de descans i 8 d’educació. Seria bonic celebrar aquest dia del treball com recullin els aplaudiments diaris a les 20 h dels ciutadans pel que es mereixent totes i tots els currants durant la crisis pandèmica.