Signe religiós i de mort
Cada “divendres
sant” es commemora la pasió i mort de Jesús. “Van prendre, doncs, a Jesús i ell, amb la creu al coll, va sortir cap al
lloc anomenat de la “Calavera”, en hebreu “Gólgota”, on van crucificar-lo”
(Jn 19, 17-18). Un testimoni diu que era mig matí (cap a les 12 h) quan el
crucificaren. Marc diu que era l’hora tèrcia
(Mc 15, 25), de 9 a 12 am, i Lluc diu l’hora sexta (Lc 23, 44), de 3 a 6 pm.
Sin
perder el tiempo para dar con la hora exacta y con la certeza de que entonces no
había relojes pero la víspera de la fiesta de la Pascua, "sabía Jesús que había llegado su hora" (Jn 13, 1) pero no se refería a la hora del reloj. Lo que interesa al creyente de hoy, como al de entonces, es
reconocer que este momento de la vida de Jesús no es el último sino otro de los
varios momentos con que Dios va haciendo la Redención del hombre. No parece que
tenga prisa como no la tuvo el Creador al organizar las cosas con una evolución
natural de etapas de millones de años de duración.
La mort és
òbviament pas previ a la seva gloriosa resurrecció; després vindrà la seva
ascensió al cel seguida pel temps d’espera a la parusía, la seva segona i definitiva vinguda gloriosa a la fi dels
temps. Llavors quedarà definitivament liquidada la mort de tots i el pecat i la
vida humana no será com un tornar al paradis terrenal ja que els ressuscitats
serán al paradís celestial. Aquest terrenal és només transitori, propi de la
vida caduca i etapa per arribar a la vida eterna.
La
crucifixión como castigo y muerte por crímenes notorios, en tiempos de Jesús
estaba establecida en todo el Imperio Romano, incluyendo Palestina por ser
entonces una provincia de ese Imperio.
Crucifixiones en el Imperio romano |
Al llegar
los españoles a México, los aborígenes no pudieron ocultar su sorpresa al ver
la cruz, el símbolo sagrado de su propia fe erigida como objeto de adoración en
los templos de Anahuac. En “Babilonia Misterio Religioso”, R. Woodrow dice: «A través de los siglos fue usada como un
símbolo religioso hasta los días del pagano Imperio romano. En el año 46 antes
de Cristo, monedas romanas muestran a Júpiter portando un largo cetro que
terminaba en una cruz» (p 81).
Per a uns la
creu era signe religiós però per altres va ser un instrument de mort com els
antics perses, fenicis, grecs, cartaginesos i hebreus que l’utilitzaven com un
pal vertical per executar als condemnats; empalar va ser costum per molt temps.
Els romans i els grecs li van agregar el pal horitzontal o patíbul.
La cruz dejó
de ser un símbolo pagano para los cristianos que despaganizaban todo para
cristianizarlo como se hizo con los nombres de los días de la semana, con los
meses del año… hasta la corbata es de origen pagano.
El
veritable cristià no adora la creu, sinó al crucificat, a la Persona divina
feta verdaderament home. Durant el primer mil.lenni la creu era una creu buida,
sense crucificat perquè donava “repelús” veure el cos sagnant i desfigurat de
Jesús. Será en el segond mil.lenni quan s’incorpori el crucificat però
s’eliminarà qualsevol tret de sang i apareixeran els crucifixos amb or, plata,
diamants, etc.
Los 26 mártires crucificados en Nagasaki |
No només és
deïcida el poble jueu i va ser el Papa “bo” Joan XXIII qui va canviar un “detall”
antievangèlic de la litúrgia del “divendres sant” ja que fins llavors es resava
pels pérfids jueus. Fra Cantalamessa, el predicador de la Casa Pontifícia va
recordar en una de les seves meditacions a la Curia vaticana en temps de Joan
Pau II que va ser sant Melitó de Sardes (†180) el primer que va inocular el
virus de l’antisemitisme en una homilia seva de Pasqua en la que va dir: ¿Per què, Israel, has comès aquesta nova
iniquitat? … has matat al que t’havia donat la vida. ¿Què has fet, Israel?...
Oh Israel criminal, ¿per què has comès aquesta
inaudita injustícia…?
Ioan Suciu es uno de los 6
obispos rumanos beatificados con Francisco en VI-2019, fue arrestado, sufrió
hambre, frío, enfermedades y numerosas torturas y murió en 1953 con 46 años.
Fue enterrado en el cementerio de los pobres. En
dos cartas dirigidas a sus fieles en octubre de 1948 decía: "Para la Iglesia Rumana Unida llegó el
Viernes Santo. Ahora, queridos fieles, tenemos la oportunidad de mostrar si
pertenecemos a Cristo o si estamos del lado de Judas, el traidor (…) Si toman
sus Iglesias, oren al Señor, como lo hicieron los primeros cristianos".
Estas palabras suyas también resonaron en el Coliseo (7-V-2000) con ocasión de
la Conmemoración Ecuménica de los Testigos de la Fe del siglo XX, presidida por
Juan Pablo II.
Francisco
de Paula, fundador dels
Mínims, Ordre dels ermitans de sant Francesc, el “divendres sant” de
1507, després dels Oficis, amb 71 anys, es va quedar adormit amb el somni de la
mort.
Va ser un
“divendres sant” quan en el segle XIV la Verge Maria va inspirar als set fundadors servitas assumir la regla
de sant Agustí.
El “viernes santo” de 1204 las tropas
de la Cuarta Cruzada convocada por el papa Inocencio III entraron en
Constantinopla y durante tres días saquearon salvajemente la gran capital del
Imperio, destruyeron palacios, profanaron iglesias y monasterios, incendiaron bibliotecas, mataron y violaron. Una prostituta borracha fue entronizada en la
catedral de Santa Sofía, mientras los caballeros destrozaban el altar de oro y
piedras preciosas. Para los ortodoxos, con este horrible episodio, la unidad de la
Iglesia sufrió un colapso quizás definitivo.
Alfonso X "el savi",
en 1250 escrivia que els “divendres sants” els jueus tenien el costum de raptar
un nen cristià i crucificar-lo; així va ser com va morir Dominguito del Val
amb 7 anys, executat per el líder jueu saragossà Mosé Albayucet. Com ell, així
també Simó de Livolés, el nen de La Guàrdia i Ricard de Norwick.
Juan
Gualberto (†1073 con 80 años),
un “viernes santo” se encontró en un callejón a quien mató a su hermano Hugo,
pero su furibunda ira se aplacó porque el asesino, de rodillas, le imploró
misericordia por el amor de Jesucristo en la cruz. Aturdido entró en una
iglesia y vio que el crucifijo le daba las gracias inclinando la cabeza. Luego Juan se hizo monje reformador de Cluny.
Fue el “viernes santo” del 341 cuando, por orden de Sapor II, fueron
martirizados en Persia Simeón bar Sabas (catholicós u obispo), Ananías y
Abdícalas (sacerdotes).
“Com en el Divendres i en el
Dissabte Sant –va escriure Joan Pau II-, l’Església segueix en la contemplació de aquest rostre ensangonat, en
el qual s’amaga la vida de Déu i s’ofereix la salvació del món. Però aquesta
contemplació del rostre de Crist no pot reduir-se a la seva imatge de
crucificat. ¡Ell és el Ressuscitat! (…) L’Església mira ara el Crist ressuscitat
(…) animada per aquesta experiència, reprèn avui el seu camí per anunciar a
Crist al món” (NMI, 28). “Església en sortidada” diu ara Francesc.
No hay comentarios:
Publicar un comentario