viernes, 10 de abril de 2020

EL SENYAL DE LA CREU

Signe religiós i de mort


Cada “divendres sant” es commemora la pasió i mort de Jesús. “Van prendre, doncs, a Jesús i ell, amb la creu al coll, va sortir cap al lloc anomenat de la “Calavera”, en hebreu “Gólgota”, on van crucificar-lo” (Jn 19, 17-18). Un testimoni diu que era mig matí (cap a les 12 h) quan el crucificaren. Marc diu que era l’hora tèrcia (Mc 15, 25), de 9 a 12 am, i Lluc diu l’hora sexta (Lc 23, 44), de 3 a 6 pm.

Sin perder el tiempo para dar con la hora exacta y con la certeza de que entonces no había relojes pero la víspera de la fiesta de la Pascua, "sabía Jesús que había llegado su hora" (Jn 13, 1) pero no se refería a la hora del reloj. Lo que interesa al creyente de hoy, como al de entonces, es reconocer que este momento de la vida de Jesús no es el último sino otro de los varios momentos con que Dios va haciendo la Redención del hombre. No parece que tenga prisa como no la tuvo el Creador al organizar las cosas con una evolución natural de etapas de millones de años de duración.

La mort és òbviament pas previ a la seva gloriosa resurrecció; després vindrà la seva ascensió al cel seguida pel temps d’espera a la parusía, la seva segona i definitiva vinguda gloriosa a la fi dels temps. Llavors quedarà definitivament liquidada la mort de tots i el pecat i la vida humana no será com un tornar al paradis terrenal ja que els ressuscitats serán al paradís celestial. Aquest terrenal és només transitori, propi de la vida caduca i etapa per arribar a la vida eterna.

La crucifixión como castigo y muerte por crímenes notorios, en tiempos de Jesús estaba establecida en todo el Imperio Romano, incluyendo Palestina por ser entonces una provincia de ese Imperio.

Crucifixiones en el Imperio romano
Històricament es coneix que la creu es feia servir abans de l’cristianisme, per pobles gentils, pagans o no cristians. La creu era adorada com a símbol religiós a Babilonia, era un símbol místic TAU dels caldeus. A Egipte es va trovar entre els jeroglífics més sagrats i en diverses formes, coneguda com la “creu d’Egipte" o “creu de Tau”. També era objecte de reverència a Fenicia i en altres nacions antigues com a Xina on era representada en les seves pagodes i pintada sobre les llums que il.luminen llocs sagrats dels seus temples.

Al llegar los españoles a México, los aborígenes no pudieron ocultar su sorpresa al ver la cruz, el símbolo sagrado de su propia fe erigida como objeto de adoración en los templos de Anahuac. En “Babilonia Misterio Religioso”, R. Woodrow dice: «A través de los siglos fue usada como un símbolo religioso hasta los días del pagano Imperio romano. En el año 46 antes de Cristo, monedas romanas muestran a Júpiter portando un largo cetro que terminaba en una cruz» (p 81).

Per a uns la creu era signe religiós però per altres va ser un instrument de mort com els antics perses, fenicis, grecs, cartaginesos i hebreus que l’utilitzaven com un pal vertical per executar als condemnats; empalar va ser costum per molt temps. Els romans i els grecs li van agregar el pal horitzontal o patíbul.

La cruz dejó de ser un símbolo pagano para los cristianos que despaganizaban todo para cristianizarlo como se hizo con los nombres de los días de la semana, con los meses del año… hasta la corbata es de origen pagano.

El veritable cristià no adora la creu, sinó al crucificat, a la Persona divina feta verdaderament home. Durant el primer mil.lenni la creu era una creu buida, sense crucificat perquè donava “repelús” veure el cos sagnant i desfigurat de Jesús. Será en el segond mil.lenni quan s’incorpori el crucificat però s’eliminarà qualsevol tret de sang i apareixeran els crucifixos amb or, plata, diamants, etc.

Los 26 mártires crucificados en Nagasaki
En el calvario se escucha el grito de Cristo que, como recordó Juan Pablo II, no es un grito de angustia y desesperación, ya que es Dios y su humanidad no deja ni un momento de gozar de la visión beatífica. Jesús en la cruz ve al Padre y lo goza plenamente mientras, sin embargo, ve en toda su profundidad la maldad de los pecados de todos los hombres de todos los tiempos (cf NMI, 26).

No només és deïcida el poble jueu i va ser el Papa “bo” Joan XXIII qui va canviar un “detall” antievangèlic de la litúrgia del “divendres sant” ja que fins llavors es resava pels pérfids jueus. Fra Cantalamessa, el predicador de la Casa Pontifícia va recordar en una de les seves meditacions a la Curia vaticana en temps de Joan Pau II que va ser sant Melitó de Sardes (†180) el primer que va inocular el virus de l’antisemitisme en una homilia seva de Pasqua en la que va dir: ¿Per què, Israel, has comès aquesta nova iniquitat? … has matat al que t’havia donat la vida. ¿Què has fet, Israel?... Oh Israel criminal, ¿per què has comès aquesta inaudita injustícia…?

Ioan Suciu es uno de los 6 obispos rumanos beatificados con Francisco en VI-2019, fue arrestado, sufrió hambre, frío, enfermedades y numerosas torturas y murió en 1953 con 46 años. Fue enterrado en el cementerio de los pobres. En dos cartas dirigidas a sus fieles en octubre de 1948 decía: "Para la Iglesia Rumana Unida llegó el Viernes Santo. Ahora, queridos fieles, tenemos la oportunidad de mostrar si pertenecemos a Cristo o si estamos del lado de Judas, el traidor (…) Si toman sus Iglesias, oren al Señor, como lo hicieron los primeros cristianos". Estas palabras suyas también resonaron en el Coliseo (7-V-2000) con ocasión de la Conmemoración Ecuménica de los Testigos de la Fe del siglo XX, presidida por Juan Pablo II.

Francisco de Paula, fundador dels Mínims, Ordre dels ermitans de sant Francesc, el “divendres sant” de 1507, després dels Oficis, amb 71 anys, es va quedar adormit amb el somni de la mort.

Va ser un “divendres sant” quan en el segle XIV la Verge Maria va inspirar als set fundadors servitas assumir la regla de sant Agustí.

El “viernes santo” de 1204 las tropas de la Cuarta Cruzada convocada por el papa Inocencio III entraron en Constantinopla y durante tres días saquearon salvajemente la gran capital del Imperio, destruyeron palacios, profanaron iglesias y monasterios, incendiaron bibliotecas, mataron y violaron. Una prostituta borracha fue entronizada en la catedral de Santa Sofía, mientras los caballeros destrozaban el altar de oro y piedras preciosas. Para los ortodoxos, con este horrible episodio, la unidad de la Iglesia sufrió un colapso quizás definitivo.

Alfonso X "el savi", en 1250 escrivia que els “divendres sants” els jueus tenien el costum de raptar un nen cristià i crucificar-lo; així va ser com va morir Dominguito del Val amb 7 anys, executat per el líder jueu saragossà Mosé Albayucet. Com ell, així també Simó de Livolés, el nen de La Guàrdia i Ricard de Norwick.

Juan Gualberto (†1073 con 80 años), un “viernes santo” se encontró en un callejón a quien mató a su hermano Hugo, pero su furibunda ira se aplacó porque el asesino, de rodillas, le imploró misericordia por el amor de Jesucristo en la cruz. Aturdido entró en una iglesia y vio que el crucifijo le daba las gracias inclinando la cabeza. Luego Juan se hizo monje reformador de Cluny.

Fue el “viernes santo” del 341 cuando, por orden de Sapor II, fueron martirizados en Persia Simeón bar Sabas (catholicós u obispo), Ananías y Abdícalas (sacerdotes).

Com en el Divendres i en el Dissabte Sant –va escriure Joan Pau II-, l’Església segueix en la contemplació de aquest rostre ensangonat, en el qual s’amaga la vida de Déu i s’ofereix la salvació del món. Però aquesta contemplació del rostre de Crist no pot reduir-se a la seva imatge de crucificat. ¡Ell és el Ressuscitat! (…) L’Església mira ara el Crist ressuscitat (…) animada per aquesta experiència, reprèn avui el seu camí per anunciar a Crist al món” (NMI, 28). “Església en sortidada” diu ara Francesc.

No hay comentarios:

Publicar un comentario

JESUCRIST REI DE L’UNIVERS

La dimensió social de l’evangelització A la 2ª lectura d’avui, diumenge XXXIV del TO, cicle C, últim del any litúrgic doncs el proper és e...