Obrim-nos a la llum de el Senyor
“Tot passant Jesús veié un cec de naixement. Va escopir al terra, va fer fang amb la saliva, se'l va posar als ulls a l'cec, i li va dir: "Vés a rentar-te a la piscina de Siloè" (que significa "enviat"). Es va rentar i va tornar amb vista” (Jn 9, 1-38).
Per ungir David va dir el
Senyor a Samuel: "Ompla la teva banya d’oli i ves a la casa de
Jessé, a Betlem, perquè entre els seus fills m’he escogit un rei".
Quan va arribar a Betlem i va veure a Eliab, el fill gran de Jessé, va pensar:
"Segurament aquest és l’ungit de el
Senyor". Però el Senyor digué a Samuel: "No miris el seu aspecte ni la
seva gran alçada, dons jo li he descartat. Déu no jutja com jutja l’home, ja
que l’home mira a les aparencies” (1Samuel 16, 1b.6-7.10-13).
Considerando esas palabras de
Dios en este domingo 4º de Cuaresma,
ciclo A, de que él no juzga como los hombres que lo hacen fijándose únicamente
en las apariencias, se cae en la cuenta de que, ya que somos creados a su imagen
y semejanza, para juzgar como Dios, hay que evitar ser frívolos, superficiales
e ir al meollo de las cosas. Las cosas parecen ser según la luz que reciban; todo
depende del color del cristal con que se mira.
La llum que necesita l’home
no és solament la llum solar, sinó també la llum de la raó humana i la de la
fe. Sense llum l’home no pot jutjar bé, com ho fa Déu i per aixó Pau recordava
als primers cristians: “camineu com a
fills de la llum. Desperta (…) i Crist serà la teva llum (Ef 5, 8-14). Ho va
dir ell mateix: Jo soc la llum que ha vingut a el món (Jn 12, 6). I també va
dir que Vosaltres sou la llum de el món (Mt 5, 14). Joan baptista vingué com a testimoni, pera donar
testimoni de la llum, perquè tots creguessin (Jn 1, 7). Crist ensenya que tot
el que obra malament odia la llum i no ve a la llum, perquè les seves obres no
siguin reprovadas (Jn 3, 20).
A l’comentar
aquest passatge de la curaçió del cec de naixement, Francesc deia que “El llarc
relat s’inicia amb un cec que comença a veure i conclou —és curiós aixó— amb
presuntes vidents que segueixen sent cecs en l’ànima. Mentre que el cec
s’acosta gradualment a la llum, els doctors de la lei, a canvi, s’enfonsen cada
vegada més en la seva ceguera interior. Tancats en la seva presunció (…) no
s’obren a la veritat (…) fan tot el possible
per negar l’evidència” (Àngelus 30-III-2014).
Ya Pablo tenía
su prejuicio contra la Ciencia pues afirmaba erróneamente que “la ciencia envanece” (o hincha según
traducciones) (1Cor 8, 1) y cuando afirma
que “estoy convencido (…) de que también
vosotros estáis llenos de bondad, repletos de toda ciencia” (Rom 15, 14)
como cuando escribe que en Cristo Jesús “fuisteis
enriquecidos en todo: en toda palabra y en toda ciencia (1Cor 1, 5), no se
refiere a la Ciencia experimental ya que las predicaciones y enseñanzas de
Jesús no eran clases peripatéticas (como había hecho Aristóteles) de
Matemáticas, Física, Química, Biología, etc.
De totes
maneres no han faltat homes i dones que, a l’contrari que Pau, han promogut l’evolució
intel.lectual humana, harmonitzant la llum de la raó i la lum de la fe i així en
la Edat Mitxa es va introduir a Hispània la farmacologia oriental,
gràcies als árabs arribats a la Península. Egilio (†822 amb 70 anys) va ser abat de Fulda que va promoure
la Ciència a tota la seva diòcesi. Abelardo († 827 amb 70 anys), net de Carles Martel i nebot de
Pepino “el breu”, va ser abat de Corbie i amb el cèlebre Alcunio va fer que
revisfès l’amor a la Ciència en els monastirs. És patró dels jardiners.
Cirilo (†869
con 42 años), hermano de Metodio († 885 con 70 años), monjes, apóstoles de los eslavos
y patronos de Europa con Benito de Nursia, fueron glosados por Benedicto XVI
(17-VI-2007) y recordó que a Cirilo “se le encomendó la enseñanza de las ciencias sagradas y profanas, tarea
que desempeñó tan bien que se ganó el apelativo de "filósofo". Hildegarda
de Bingen (†1179 con 81 años), de Maguncia,
llamada “la profetisa de Alemania”, fue una abadesa del monasterio benedictino de
san Disibodo que escribió varias obras de espiritualidad y de Teología y dos
libros sobre plantas y hierbas medicinales pues experimentaba
en su abadía sus investigaciones médicas y botánicas. Alberto "magno" (†1280 con 74 años), era dominico, obispo dimisionario, geógrafo, astrónomo, físico, químico
y teólogo y supo compaginar la armonía entre la Ciencia y la Fe. Lo mismo hizo
su mejor discípulo Tomás de Aquino (†1274
con 49 años), también dominico, napolitano que -según comentó Benedicto XVI cuando glosó su figura- logró
instaurar una relación fructífera con el pensamiento árabe y hebreo de su
tiempo y supo presentar aquella admirable síntesis cristiana entre razón y fe
que para la civilización occidental representa un patrimonio precioso.
Magdalena Sofía Barat (†1865 amb 86 anys), fundadora de la Congregació de
l’Sagrat Cor, va ser educada per el seu germá Lluis, sacerdot, 12
anys més gran que ella, buscant preparar-la molt bé en totes les Ciències doncs
entenia que sería útil a la societat futura. Gioseppe Moscati (†1927 amb 46 anys), canonitzat por
Joan Pau II, va ser un pare de família
i un metge que tenia un ull
clínico fora del comú. Va ser un científic cristià creyent i practicant, convençut
que no hi pot haver contradicció entre la Fe y la Ciència. Pere Poveda
Castroverde (†1936 amb 62
anys) va ser el sacerdot fundador de
l’Institució Teresiana (diferent de la Companyía de Enric d’Ossó), i que
testimonien els valors humans i cristians en les estructures de la societat por
mitjà de l’educació, la ciència i la cultura. La primera directora “teresiana” va
ser Josefa Segòvia (†1957 amb 66 anys) que va apostar per la dignitat de la
dona i va obrir diàleg entre la fe i la cultura. Joan Pau II, en l’encíclica «La fe i
la raó» (Fides et ratio, FR, 1998) deixa escrit que "no hi ha dons motiu de cap competitivitat entre la
raó i la fe”.
El creyente tiene la
inteligencia para pensar también su fe y respetar la armonía divina de ella con
la Ciencia. Si no se piensa se cae en el fideísmo, en el fundamentalismo o en el integrismo por eso
Francisco (homilía 27-03-2014), ante casi 500
parlamentarios italianos, recordaba que “los
dirigentes del pueblo de Dios han resbalado de la fe, de una teología de fe a
una teología del deber (…) en la lógica de la necesidad no hay sitio para Dios:
se debe hacer, se debe hacer, se debe hacer".
En la Constitución ap sobre
universidades y facultades eclesiásticas de 2017 escribe que «Buscar superar este divorcio entre teología
y pastoral, entre fe y vida, ha sido precisamente uno de los principales
aportes del Concilio Vaticano II. Me animo a decir que ha revolucionado en
cierta medida el estatuto de la teología, la manera del hacer y del pensar
creyente» (VG, 2).
Deia Francesc en aquell ángelus de 2014: "Obrim-nos a la llum de el Senyor, Ell
ens espera sempre per fer que vegem millor (…) A la Mare de Déu confiem el camí quaresmal, perquè també
nosaltres, com el cec curat, amb la gràcia de Crist, puguem «sortir a la llum».
Així –dic jo- deixarà de sentir-se aquell
“pensa malament i encertarás”.
No hay comentarios:
Publicar un comentario