SENYOR, EL TEU AMIC ESTÀ MALALT

Mai ens declarem morts, passi el que passi

Les germanes de Llàtzer van manar dir a Jesús: "Senyor, el teu amic està malalt" (…) Jesús (…) es va detenir dos dies on es trobava (…) Marta digué a Jesús: "Senyor, si haguessis estat aquí, no s’hauria mort el meu germà” (…) Jesús li va dir: "El teu germà ressuscitarà". Marta li respon: "Sé que ressuscitarà en la resurrecció de l’últim dia" (Jn 11, 1-45).

Este evento en Betania con la resurrección de Lázaro está en sintonía con lo profetizado siglos antes y que hoy se escucha del profeta Ezequiel (+573 aC) en la primera lectura de la Liturgia de la Palabra de este domingo 5º de Cuaresma, ciclo A. Dice el Señor Dios: "Pueblo mío, yo mismo abriré vuestros sepulcros (…) Y cuando abra vuestros sepulcros (…) os infundiré mi espíritu y viviréis” (Ez 37, 12-14).

Era hivern, es celebrava la festa de la Dedicació i com els jueus agafessin de nou pedres per lapidar-lo, se’n va anar de Jerusalem a l’altre costat del Jordà i allà es va quedar (cf Jn 10, 22-40). A la Carta ap de l’acabat d’estrenar tercer mil.leni Novo millennio ineunte (NMI, 2001), Joan Pau II diu que els evangelistes mostren “la creixent tensió que hi ha entre Jesús i els grups dominants de la societat religiosa del seu temps, fins a la crisi final que té su epíleg dramàtic en el Gólgota, a la qual seguirà una nova, radiant i definitiva aurora. Assenyalen la tomba buida, l’experimenten viu i radiant” (NMI, 18). Jesús ni s’enfronta ni contra-ataca per imposar justicia; la definitiva será al final dels temps amb la seva segona vinguda (parusía).

Las dificultades, óbices, obstáculos y cortapisas que uno se encuentra en la vida, a veces son del exterior, naturales como riadas, pandemias de coronavirus o de gripe o de lepra pero también pueden ser “ataques” diabólicos o bien que proceden de los defectos y pecados del prójimo, por su egoísmo, su crueldad, su orgullo, etc. A veces los problemas surgen en el interior del hombre, en el interior de una comunidad, tribu, pueblo o nación, o dentro de la misma Iglesia como ocurre (ha ocurrido y ocurrirá) con los abusos de poder, de conciencia y de sexo.

Viernes santo de 2004

El cardenal Joseph Ratzinger, setmanes abans de ser elegit successor de Joan Pau II, va escriure per encarreg de l’mateix Papa Wojtyla els textos de l’Via Crucis de aquell divendres sant de 2005 al Coliseu romà. I, considerant la tercera caiguda de Jesús camí de l’Gòlgota, manifestava: ¿Qué pot dir-nos la tercera caiguda de Jesús sota el pes de la creu? (…) ¿no hauríem de pensar també en el que ha de patir Cristo en la seva pròpia Església? (…) ¡Quànta brutícia a l’Església (…) ¡Quànta supèrbia, quànta autosuficiència!

Al anual Discurs nadalenc a la Cúria, en 2012, dos mesos abans de la seva dimissió, va dir que “estem acabant un any que, un cop més, s’ha caracteritzat a l’Església i en el món per moltes situacions difícils, de grans qüestions i reptes, però també de signes d’esperança”.

Las dificultades, los desastres naturales y los artificiales producidos por la mano del hombre pueden ser abortados y aniquilados por Dios todopoderoso sin pestañear y sin mover un dedo pero ya que ocurren, surge la pregunta evidente: ¿por qué lo permite? No siempre son por culpa de los pecados pues Dios Trino no evitó la crucifixión del Hijo, Jesucristo, que, por ser Dios, carecía del más mínimo pecado o falta cometida de pensamiento, palabra, obra u omisión.

Betania

En el Discurs nadalenc al 2005 als membres de l’Col.legi de Cardenals, representants de la Cúria Romana i de la Gobernació, el primer que feia en el seu estrenat ministeri petrí després de la mort de Karol Wojtyla el 2 de aquell abril, el Papa Ratzinger va comentar que Joan Pau II, “en el seu últim llibre, «Memòria e identitat» (…) tanto al inici com a el final d‘aquest llibre, el Papa es troba profundament impressionat per l’espectàcle de el poder de el mal que, al segle acabat de concloure,vam  poder experimentar de manera dramàtica (…) ¿El mal és invencible? ¿És, en veritat l’última força de l’història? A causa de l’experiència del mal, per el Papa Wojtyla la qüestió de la redemptió s’havia convertit en la pregunta essencial i central de la seva vida i des seu pensament com a cristià”.

El profeta Ezequiel cuenta que Yahveh dice: He aquí que yo voy a hacer entrar el Espíritu en vosotros, y viviréis (…) Ven, Espíritu (…) y sopla sobre estos muertos para que vivan (Ez 37, 5.9). También Pablo enseña a l@s cristian@s en Roma que “vosotros (…) lleváis (…) una vida conforme al Espíritu, puesto que el Espíritu de Dios habita en vosotros (Rom 8, 8-11) aunque sin olvidar la libertad humana que puede cooperar o no con la voluntad divina.

Malgrat tot, encara que el panorama es vegi molt negre, el cristià que viu la seva fe és optimista tot i que l’ambient estigui tens, molt tens, i tot en contra i semblin signes apocalíptics destructius. Però és òbvia la paradoxa de la fe doncs Jesús, a qui no li falta una gota d’optimisme, en aquesta ocasió, com en alguna altra, es va retirar, va posar terra pel mig, anàn-se a l’altre costat de l’Jordà (Jn 7, 30). No lo feia per covardia doncs uns dies abans Jesús diu a tots que “el meu temps encara no ha arribat” (Jn 7, 6), lo mateix que va dir a la seva mare en les noces de Canà. Ara diu aixó quan “estaba per Galilea i no volia anar a Judea ja que els jueus el buscaven per matar-lo” encara que els seus familiars el convidaren a anar a Jerusalén a la Festa jueva dels Tabernàcles (cf Jn 7, 1-2). Però "a les vigìlies de la festa de la Pasqua sabia que havia arribat la seva hora" diu Joan (Jn 13, 1).

No huye del sufrimiento pues en su vida carga con su cruz cada día, como pide a los suyos. La cruz no es únicamente morir signo de ser cruelmente martirizado ya que los ojos de fe ven la cruz en lo ordinario, en lo insignificante y no solamente cuando ocurra algo extraordinario, portada de la prensa mundial y de los noticieros de las teles. A veces puede ser ofrecer una sonrisa, evitar eso de que “hay miradas que matan”, puede ser soportar con paciencia las flaquezas del prójimo, etc., por esto Francisco recuerda en la Exh ap post-sinodal “La alegría del amor” (Amoris laetitia, AL) que la vida matrimonial participa “también en el misterio de la cruz de Cristo, que transforma las dificultades y sufrimientos en una ofrenda de amor” (AL 317

Històricament l’ús de la creu es remunta a molt de temps abans de el cristianisme, per pobles gentils, aliens a la revelació de Déu. A Egipte era un símbol místic, a Caldea i Fenicia era un objete de reverència i des de molt antic a la Xina està representada en les pagodes i pintada sobre les làmpades usades per il.luminar els sagrats llocs del seus temples.

Cuando llegaron por primera vez los españoles a México, los nativos «no podían ocultar su sorpresa al ver la cruz, el símbolo sagrado de su propia fe erigida como objeto de adoración en los templos de Anahuac» (William Wood Swymour, “Historia de la Conquista de México).

“Crist, diu Francesc, ens permet aixecar el cap i tornar a començar (…) mai ens declarem morts, pasi el que pasi” (Evangelii gaudium, 3). I en el Missatge d’aquesta Quaresma de 2020 recorda que és “un temps propici per preparar-nos a celebrar amb el cor renovat el gran Misteri de la mort i resurrecció de Jesús, funament de la vida cristiana personal i comunitària. Hem de tornar continuament a aquest Misteri, amb la ment i amb el cor. De fet, aquest Misteri no deixa de crèixer en nosaltres en la mesura en que ens deixem involucrar per el seu dinamism espiritual i el abracem, responent de manera lliure i generosa”.