Amb Moisès i Elies
El 2n diumenge de Quaresma es proclama el passatge evangèlic de la transfiguració de Jesús adalt del Tabor, amb només tres dels seus deixebles. Avui, el 2020, el passatge ès el de l’cicle A, el relat de Mateu; en el ciclo B és el de Marc (9, 2-10) i al C és el que compta Lluc (9, 28-36). Tots ells diuen el mateix encara que lògicament hi ha petits detalls personals de cadascú que ajuden a encandilar-se meditant l’escena.
La
Transfiguració se celebra a Orient del s XI i a Occident la va posar el papa Calixt
III en 1457 com a festa nomenada del Salvador i després va pasar al ritu
siríac, al bizantí i al copto.
Mateo
cuenta que “Jesús tomó consigo a Pedro, a
Santiago y su hermano Juan, y se los llevó aparte a una montaña alta. Allí se
transfiguró en su presencia (…) Y se les aparecieron Moisés y Elías conversando
con Jesús (…) Cuando bajaban de la montaña, Jesús les mandó: "No
contéis a nadie lo que habéis visto, hasta que el Hijo del hombre haya
resucitado de entre los muertos" (Mt 17, 1-9).
Que
habían estado hablando en lo alto del Tabor de su muerte y de su resurrección lo cuenta Lucas (Lc 9, 31). Francisco,
en una ocasión (ángelus (24-F-2018) explicó que “la Pasión de Jesús es un don de infinito amor por su parte y que había
anunciado seis días antes del Tabor. Pedro y
todo el grupo de discípulos esperaban un Mesías poderoso, fuerte, dominador. Al
contrario, Jesús se presenta como un siervo humilde, dulce, servidor de Dios,
servidor de los hombre, que debería dar su vida en sacrificio”. Fue seis días antes, regresando de Cesarea de Filipo, cuando
Jesús había preguntado a los suyos que “¿quién
dicen los hombres que es el Hijo del Hombre?” Y desde entonces comenzó a
manifestarles a qué iba a Jerusalén y fue cuando Pedro le recriminó su
actitud por lo que se ganó la reprimenda de Jesús: ¡apártate de mí, Satanás!
(Mt 16, 23)
De
Pau VI (+1978 amb 81 anys), canonitzat amb Francesc el 2018, va dir en 2001
Joan Pau II, en l’homilía de l’aniversari de la seva mort, 6 de agost: “Aquest
venerat Pontifex solia subratllar també el aspecte «eclesial» de l’misteri de
la Transfiguració. «Jo voldria -exhortaba
als fidels- que fòssiu capaços d’entreveure en l’Esglèsia la
llum que porta dintre, de
descobrir a l’Esglèsia transfigurada, de comprendre tot el que el Concili ha
exposat tan clarament en els seus documents»".
En la Carta
ap sobre el Rosario (Rosarium
Virginis Mariae, RVM, 2002), Juan Pablo II consideraba en eso
“«se transfiguró delante de ellos: su
rostro se puso brillante como el sol» (Mt 17, 2). La escena evangélica de la
transfiguración de Cristo, en la que los tres apóstoles Pedro, Santiago y Juan
aparecen como extasiados por la belleza del Redentor, puede ser considerada como
icono de la contemplación cristiana. Fijar los ojos en el rostro de Cristo,
descubrir su misterio en el camino ordinario y doloroso de su humanidad, hasta
percibir su fulgor divino manifestado definitivamente en el Resucitado
glorificado a la derecha del Padre, es la tarea de todos los discípulos de
Cristo; por lo tanto, es también la nuestra” (RVM, 9).
I a la Carta
ap després de l’Gran Jubileu del 2000, Novo millennio ineunte (NMI, 2001), també
recordava que el nucli essencial de l’herencia
del Jubileu (es) la contemplació de
la cara de Crist (NMI, 15). Es va estar i s’està davant la mirada de Déu (NMI, 2) contemplant
el Cristo (NMI, 5) amb mirada més
pura (NMI, 6). Hem de ser els primers
contempladors del seu rostre (...) la mirada es queda més que mai fixa a la
cara de el Senyor (NMI, 16). Emergeix
el rostre de l’nazarè amb un fonament històric segur (NMI, 18). El rostre que els Apòstols van contemplar
després de la resurrecció era el mateix d’aquell Jesús amb qui havien viscut
uns tres anys (NMI, 19).
Ratzinger
en el tomo I de su trilogía “Jesús de Nazaret”, pp 122-127, escribe sus
consideraciones acerca de este evento de Jesús en el Tabor. Jesús tomó consigo a Pedro, a Santiago y a
Juan, y los llevó a un monte alto, a solas (cf. Mc 9, 2) (…) Aparecen Moisés y
Elías hablando con Jesús (…) Su tema de conversación es la cruz, pero entendida
en un sentido más amplio, como el éxodo de Jesús que debía cumplirse en
Jerusalén. La cruz de Jesús es éxodo, un salir de esta vida, un atravesar el
«mar Rojo» de la pasión y un llegar a su gloria, en la cual, no obstante,
quedan siempre impresos los estigmas.
El
fet que l’Esglèsia posi la transfiguració en un diumenge de Quaresma significa
que vol mantenir viu el record del que considerava san Pau VI de veure, cada
vegada amb més maduresa de fe, que l’Església ha d’estar sempre transfigurada
per, amb la gràcia de Déu, com el cos de Crist al Tabor, ha d’estar resplendent
per a ser “lumen gentium” que diu el Concili Vaticà II, ser l’instrument diví
de la salvació de la humanitat.
El
que es diu de l’Esglèsia ha de ser entès sense cap excusa per a tots i cadascú
dels batejats que, com recordava sant Pau, són un altre Crist pel baptisme. Cada
deixeble de Crist, ho va dir ell mateix, és llum de l’món i per aixó, com Jesús
i com l’Esglèsia, ha d’estar sempre transfigurat. El espurna de llum pot
desaparèixer pel involuntari pols aixecat en el camí i la Quaresma és un moment
de gràcia per treure la pols, per netejar la brutícia acumulada sense
necesitat de fer-ho a posta.
Francisco, en su primera encíclica programàtica “La alegría del Evangelio” (Evangelii gaudium, EG, 2013), recuerda que Pablo VI invitó a la conversión o transfiguración por “el espontáneo deseo de comparar la imagen
ideal de la Iglesia —tal como Cristo la vio, la quiso y la amó como Esposa suya
santa e inmaculada (cf. Ef 5,27)—
y el rostro real que hoy la Iglesia presenta (…) Brota, por lo tanto, un anhelo
generoso y casi impaciente de renovación, es decir, de enmienda de los defectos
que denuncia y refleja la conciencia, a modo de examen interior, frente al
espejo del modelo que Cristo nos dejó de sí» (…) El Concilio Vaticano II
presentó la conversión eclesial como la apertura a una permanente reforma de sí por
fidelidad a Jesucristo” (EG, 26).
I deia que “el Senyor
s’involucra i involucra als seus (…) amb obres i gestos en la vida quotidiana
dels altres, escurça distàncies, s’abaixa fins a la humiliació si cal, i assumeix
la vida humana, tocant la carn sufrent de Crist al poble (EG, 24).
No hay comentarios:
Publicar un comentario