domingo, 8 de marzo de 2020

ADALT DEL TABOR TRANSFIGURAT

Amb Moisès i Elies


El 2n diumenge de Quaresma es proclama el passatge evangèlic de la transfiguració de Jesús adalt del Tabor, amb només tres dels seus deixebles. Avui, el 2020, el passatge ès el de l’cicle A, el relat de Mateu; en el ciclo B és el de Marc (9, 2-10) i al C és el que compta Lluc (9, 28-36). Tots ells diuen el mateix encara que lògicament hi ha petits detalls personals de cadascú que ajuden a encandilar-se meditant l’escena.

La Transfiguració se celebra a Orient del s XI i a Occident la va posar el papa Calixt III en 1457 com a festa nomenada del Salvador i després va pasar al ritu siríac, al bizantí i al copto.

Mateo cuenta que “Jesús tomó consigo a Pedro, a Santiago y su hermano Juan, y se los llevó aparte a una montaña alta. Allí se transfiguró en su presencia (…) Y se les aparecieron Moisés y Elías conversando con Jesús (…) Cuando bajaban de la montaña, Jesús les mandó: "No contéis a nadie lo que habéis visto, hasta que el Hijo del hombre haya resucitado de entre los muertos" (Mt 17, 1-9).

Que habían estado hablando en lo alto del Tabor de su muerte y de su resurrección lo cuenta Lucas (Lc 9, 31). Francisco, en una ocasión (ángelus (24-F-2018) explicó que “la Pasión de Jesús es un don de infinito amor por su parte y que había anunciado seis días antes del Tabor. Pedro y todo el grupo de discípulos esperaban un Mesías poderoso, fuerte, dominador. Al contrario, Jesús se presenta como un siervo humilde, dulce, servidor de Dios, servidor de los hombre, que debería dar su vida en sacrificio”. Fue seis días antes, regresando de Cesarea de Filipo, cuando Jesús había preguntado a los suyos que “¿quién dicen los hombres que es el Hijo del Hombre?” Y desde entonces comenzó a manifestarles a qué iba a Jerusalén y fue cuando Pedro le recriminó su actitud por lo que se ganó la reprimenda de Jesús: ¡apártate de mí, Satanás! (Mt 16, 23)

De Pau VI (+1978 amb 81 anys), canonitzat amb Francesc el 2018, va dir en 2001 Joan Pau II, en l’homilía de l’aniversari de la seva mort, 6 de agost: “Aquest venerat Pontifex solia subratllar també el aspecte «eclesial» de l’misteri de la Transfiguració. «Jo voldria -exhortaba als fidels- que fòssiu capaços d’entreveure en l’Esglèsia la llum que porta dintre, de descobrir a l’Esglèsia transfigurada, de comprendre tot el que el Concili ha exposat tan clarament en els seus documents»".

En la Carta ap sobre el Rosario (Rosarium Virginis Mariae, RVM, 2002), Juan Pablo II consideraba en eso “«se transfiguró delante de ellos: su rostro se puso brillante como el sol» (Mt 17, 2). La escena evangélica de la transfiguración de Cristo, en la que los tres apóstoles Pedro, Santiago y Juan aparecen como extasiados por la belleza del Redentor, puede ser considerada como icono de la contemplación cristiana. Fijar los ojos en el rostro de Cristo, descubrir su misterio en el camino ordinario y doloroso de su humanidad, hasta percibir su fulgor divino manifestado definitivamente en el Resucitado glorificado a la derecha del Padre, es la tarea de todos los discípulos de Cristo; por lo tanto, es también la nuestra” (RVM, 9).

I a la Carta ap després de l’Gran Jubileu del 2000, Novo millennio ineunte (NMI, 2001), també recordava que el nucli essencial de l’herencia del Jubileu (es) la contemplació de la cara de Crist (NMI, 15). Es va estar i s’està davant la mirada de Déu (NMI, 2) contemplant el Cristo (NMI, 5) amb mirada més pura (NMI, 6). Hem de ser els primers contempladors del seu rostre (...) la mirada es queda més que mai fixa a la cara de el Senyor (NMI, 16). Emergeix el rostre de l’nazarè amb un fonament històric segur (NMI, 18). El rostre que els Apòstols van contemplar després de la resurrecció era el mateix d’aquell Jesús amb qui havien viscut uns tres anys (NMI, 19).

Ratzinger en el tomo I de su trilogía “Jesús de Nazaret”, pp 122-127, escribe sus consideraciones acerca de este evento de Jesús en el Tabor. Jesús tomó consigo a Pedro, a Santiago y a Juan, y los llevó a un monte alto, a solas (cf. Mc 9, 2) (…) Aparecen Moisés y Elías hablando con Jesús (…) Su tema de conversación es la cruz, pero entendida en un sentido más amplio, como el éxodo de Jesús que debía cumplirse en Jerusalén. La cruz de Jesús es éxodo, un salir de esta vida, un atravesar el «mar Rojo» de la pasión y un llegar a su gloria, en la cual, no obstante, quedan siempre impresos los estigmas.

El fet que l’Esglèsia posi la transfiguració en un diumenge de Quaresma significa que vol mantenir viu el record del que considerava san Pau VI de veure, cada vegada amb més maduresa de fe, que l’Església ha d’estar sempre transfigurada per, amb la gràcia de Déu, com el cos de Crist al Tabor, ha d’estar resplendent per a ser “lumen gentium” que diu el Concili Vaticà II, ser l’instrument diví de la salvació de la humanitat.

El que es diu de l’Esglèsia ha de ser entès sense cap excusa per a tots i cadascú dels batejats que, com recordava sant Pau, són un altre Crist pel baptisme. Cada deixeble de Crist, ho va dir ell mateix, és llum de l’món i per aixó, com Jesús i com l’Esglèsia, ha d’estar sempre transfigurat. El espurna de llum pot desaparèixer pel involuntari pols aixecat en el camí i la Quaresma és un moment de gràcia per treure la pols, per netejar la brutícia acumulada sense necesitat de fer-ho a posta.

Francisco, en su primera encíclica programàtica “La alegría del Evangelio” (Evangelii gaudium, EG, 2013), recuerda que Pablo VI invitó a la conversión o transfiguración por “el espontáneo deseo de comparar la imagen ideal de la Iglesia —tal como Cristo la vio, la quiso y la amó como Esposa suya santa e inmaculada (cf. Ef 5,27)— y el rostro real que hoy la Iglesia presenta (…) Brota, por lo tanto, un anhelo generoso y casi impaciente de renovación, es decir, de enmienda de los defectos que denuncia y refleja la conciencia, a modo de examen interior, frente al espejo del modelo que Cristo nos dejó de sí» (…) El Concilio Vaticano II presentó la conversión eclesial como la apertura a una permanente reforma de sí por fidelidad a Jesucristo” (EG, 26).

I deia que “el Senyor s’involucra i involucra als seus (…) amb obres i gestos en la vida quotidiana dels altres, escurça distàncies, s’abaixa fins a la humiliació si cal, i assumeix la vida humana, tocant la carn sufrent de Crist al poble (EG, 24). 

No hay comentarios:

Publicar un comentario

JESUCRIST REI DE L’UNIVERS

La dimensió social de l’evangelització A la 2ª lectura d’avui, diumenge XXXIV del TO, cicle C, últim del any litúrgic doncs el proper és e...