ESTIMEU ELS VOSTRES ENEMICS

Pregueu per els qui us persegeixen

Jesús ensenya als seus deixebles a viure amb una actitud com la seva doncs, com tots els homes, els seus també han estat creats a imatge i semblança de Déu. Per aixó concreta: “Ja sabeu que es va dir: Ull per ull i dent per dent. Però jo us dic: No repliqueu a l’malvat (…) Ja sabeu que es va dir: Estima els altres i no estimis els enemics. Però jo us dic: Estimeu els vostres enemics i pregueu pels qui us persegueixen” (Mt 5,38-44).

Francesc, en un àngelus, comentant un passatge semblant de l’Evangeli deia que “Jesús volt ajudar els seus deixebles a fer una reinterpretació de la Llei mosaica. Allò que s’havia dit en l’antigua Aliança era veritable, però no era tot: Jesús va venir per a cumplir i per promulgar de manera definitiva la llei de Déu, fugint de l’formalisme”.

Siglos antes, lo mismo se dice en el Levítico, “habló Iahveh a Moisés: diles: Sed santos, porque yo, Iahveh, vuestro Dios, soy santo (…) No odies en tu corazón a tu hermano (…) No te vengarás ni guardarás rencor (…) Amarás a tu prójimo como a ti mismo” (Lev 19, 1-2. 17-18).

Francisco, en otro ángelus (12-II-2017) pedía a los creyentes ser más acordes con el Evangelio, no ser cristianos de fachada y no insultar al hermano, pues quien lo hace, “le asesina en el corazón”. Con lo de «ojo por ojo», uno se pregunta sobre cuál sería el grado de degradación ética de la humanidad antigua para que Iahvé pidiera esa igualdad de ojo por ojo y diente por diente como un primer paso en el plano inclinado o ley de la gradualidad que conduce a la perfección.

Joan Pau II en l’encíclica sobre Déu Pare (Ric en misericòrdia, Dives in misericordia, DM, 1980) deia que “l’experiència demostra que (…) l’ansia d’aniquilar a l’enemic, de limitar la seva llibertat i fins d’imposar-li una dependència total, se converteix en el motiu fonamental de l’acció” (DM, 12).

Amar al enemigo incluye tolerarlo, tolerar la persona pero no aplaudir el mal aunque, como la cizaña, no se arranca ahora en esta vida terrenal. Tolerar por amor es querer a los demás (padres, hijos, colegas, vecinos) con sus defectos pero no se aplauden; se corrigen. Ser tolerante no es una debilidad imperdonable ni una traición a la Verdad. La tolerancia virtuosa es abstenerse de usar cualquier tipo de coacción, sea externa (militar, jurídica, etc.), sea interna (psicológica, etc.), contra manifestaciones de una confesionalidad o ideología diversa. Resuenan los actuales y recientes casos de denuncias de abusos de poder y de conciencia y no solo en el ámbito eclesial.

Jesucristo cuenta con que sus discípul@s sean ejemplares para ser luz del mundo y el único modelo que tenemos es Él, signo de contradicción (cf Lc 2, 27-34). ¿Qué quiso decir el anciano Simeón cuando lo proclamó así al tomar al niño Jesús en brazos y dirigiéndose a su madre la Virgen María?

L’objecte de les lleis humanes és només la justícia, no la prudència, ni la fortalesa ni la temprança per aixó cal tolerar algunes pràctiques positivamente dolentes per evitar mals mayors: prostitució, pràctiques financeres abusives, evasió de capitals, etc. Qui opini una altra cosa pot canviar alguna de aquesta llista o totes. Agustí d’Hipona opinava que el diàleg amb els que no pensen igual és una debilitat i era un teòric de la persecució legítima o sigui legal. En el Renaiximent van aparèixer dues veus discordants de l’context oficial, Pic de la Mirándola i el cardenal Nicolau de Cusa que van promoure (ja llavors, fa sis segles) la tolerància i el diàleg devant dels que usaven la resposta “agressiva” de moda: manu militari, Serà el Concili Vaticà II qui reculli com a doctrina oficial el que deien Lleó XIII i Pius XII.

Pío XII escribía que “la afirmación de que el extravío religioso y moral debe ser siempre impedido, en cuanto es posible, porque su tolerancia es en sí misma inmoral, no puede valer en forma absoluta incondicionada. Por otra parte, Dios no ha dado siquiera a la autoridad humana un precepto semejante absoluto y universal, ni en el campo de la fe ni en el de la moral. No conocen semejante precepto ni la común convicción de los hombres, ni la conciencia cristiana, ni las fuentes de la Revelación, ni la práctica de la Iglesia”.

Anteriormente León XIII ya había afirmado que “Dios mismo, en su Providencia, aún siendo infinitamente bueno y todopoderoso, permite, sin embargo, la existencia de algunos males en el mundo, en parte para que no se impidan bienes mayores, y en parte para que no se sigan males mayores. Más aún, no pudiendo la autoridad humana impedir todos los males, debe «permitir y dejar impunes muchas cosas que son, sin embargo, castigadas justamente por la divina providencia» (San Agustín. De libero arbitrio, 1, 6,14)”.

“També en aquest punt la llei humana ha de proposar-se la imitació de Déu que, a l’permetre l’existència d’el mal al món, «ni vol que es faci el mal ni vol que no es faci; el que vol és permetre que es faci, i aixó és bo» (Sto. Tomás d’A., S. Th., I q19, a9 ad3). Sentència del Doctor Angèlic que tanca en poques paraules tota la doctrina sobre la tolerncia del mal”.

Por eso recordaba Juan Pablo II que “el Concilio Vaticano II ha tratado de establecer una relación de apertura y diálogo (…) ¡Cuánta riqueza, queridos hermanos y hermanas, en las orientaciones que nos dio el Concilio Vaticano II! (…) Con el Concilio se nos ha ofrecido una brújula segura para orientarnos en el camino” (NMI, 55-57).

El papa Melquíades (+314), africà, va ser el 1r en gaudir de l’Edicte de tolerància en 311 de Galeri i en 313 de Constantí, tots dos emperadors pagans de l’Imperi romà. L’any 392 sant Ambrosi, bisbe de Milà, va aconseguir de l’emperador Teodosi II el Decret que autoritzava l’execució de jueus, de pagans i de herètics.

Eladio (+632) fue un monje obispo de Toledo, negoció con Sisebuto la ardua cuestión que entonces planteaba la convivencia de judíos y cristianos, fuente diaria de conflictos religiosos y de desorden social. Eulogio (+859 con 59 años) fue un sacerdote de Córdoba elegido obispo de Toledo pero no llegó a consagrarse pues, por instruir en la fe cristiana a una musulmana (santa Leocracia) fue decapitado. La persecución se inició por la intolerancia islámica tras la muerte de Abd-al-Rahman II. Los tiempos de tolerancia se alternaban con otros de intolerancia violenta.

Benet XVI va glossar a Tertulià (Aud Gral 30-V-2007) i va dir que és un dels mestres de la fe i testimonis de la perenne actualitat de l’cristianisme “però una recerca massa individual de la veritat juntament amb la intransigència del seu caràcter, el van portar a poc a poc a abandonar la comunió amb l’Esglesia i a unir-se a la secta d’el montanisme (…) li va faltar la senzillesa, la humilitat i ser tolerant amb els altres i amb si mateix”.

Francesc, als participants a la “Conferencia mundial de xenofobia, racisme i nacionalisme populista”, va dir (20-IX-2018) que “en Crist la tolerancia es transforma en amor fraternal, ternura i solidaritat operativa”. En 2019, a la Pentecosta (maig) i a Macedònia (jun) va tornar a fer una crida a la tolerància per repudiar la moda de etiquetar als altres i posar pau i armonía en la convivència.

Avui, 23F de 2020, a Bari, a la trubada amb els bisbes de la Mediterrànea ha dit que “com Jesús obrava en un context de diverses cultures i creencies, també nosaltres estem en un marc multiforme i poliedric, colpejat per les divisions i les desigualtats, que augmenten la inestablitat de aquest “gran llac de Tiberíades”, como algú a nomenat al Mediterràni. “En aquest lloc de profundes línies de ruptura i conflictes econòmics, religiosos i polítics, estem cridats a donar el nostre testimoniatge de unitat i de pau”.