ÉS DE BEN NASCUT SER AGRAÏTS

 Anadura més ràpida

L’Evangeli d’avui, diumenge XXVIII del TO, cicle C, narra el moment en què Jesús guareix a 10 leprosos i només 1 (samarità) li dona les grècies (cf Lc 17, 11-19). Ve a la memòria el refrany que diu que “és de ben nascut ser agraïts”. La 1ª lectura explica que Naamán de Siria, una vegada guarit de la lepra, després banyar-se al Jordà, agraeix a Eliseu haver estat curat amb un regal però el profeta no ho accepta (2Reg 5, 14-17). 

Cervantes a “El Quixot” escriu que “entre els pecats més grans que els homes cometen, encara que alguns diuen que és la sopèrbia, jo dic que és el desagraïment, atenent-me al que sol dir-se: que dels desagraïts està ple l’infern”(II part, cap 58). 

Es poden donar les gràcies com fan els nens que encara que hagin pronunciat la paraula “gràcies”, manifesten sobretot el seu agraïment jugant amb el regal; si l’han llençat a un recó i no tornen a agafar-lo, és que no els ha fet cap gràcia. 

El Document d’Apareguda, fruit del CELAM de 2007 i que és el moll del magisteri de Francesc, senyala un aspecte important, habitual i necessari per estar contínuament donant gràcies a Déu. Diu que "hem de donar gràcies a Déu perquè la seva Paraula ens ensenya que, malgrat la fatiga que moltes vegades acompanya el treball, el cristià sap que aquest, unit a l’oració, serveix no només al progrés terrenal, sinó també a la santificació personal i a la construcció del Regne de Déu”.

Joan Pau II va dir que “desitjo elevar el meu agraïment al Senyor amb les paraules de la seva Mare Santíssima, sota la seva protecció he posat el meu ministeri petrí: Totus tuus! És innegable com és bo donar gràcies a Déu per haver-nos donat a Maria, la seva mare com a mare dels homes i manifestar-li a ella l’afecte vertader és com els nens que es passen el dia amb el juguet que els ha agradat. Aquesta manifestació d’estima a Maria es manifesta resant el rosari que ella mateixa ha dit en repetides ocasions que li agrada molt sentir-ho. 

Precisament cada 7 d’octubre és la festa d’aquesta advocació mariana de la «Mare de Déu del Roser», festa instituïda per Pius V com la «Mare de Déu de les Victòries» però Gregori XIII, al any següent de succeir-lo va canviar per la «Mare de Déu del Roser». A Madhu , Sri Lanka, que va ser visitat pel papa Francesc en gener de 2015, és el santuari de la «Mare de Déu del Roser»,al que acudeixen a resar tant tamils com singalesos. 

Joan Pau II a Rosarium Virginis Mariae, Carta ap. del X-2002, diu que “el motiu més important per tornar a proposar amb determinació la práctica del Rosari és per ser un mitjà summament vàlid per afavorir en els fidels l’exigència de contemplació del misteri cristià”. 

Segueix dient que “el Rosari és una de les modalitats tradicionals de l’oració cristiana orientada a la contemplació del rostre de Crist. Així ho descrivia el papa Pau VI: «Oració evangèlica centrada en el misteri de l’Encarnació redemptora, el Rosari és, doncs, oració d’orientació profundament cristológica”. Afegeix que “en el recorregut espiritual del Rosari, basat en la contemplació incesant del rostre de Crist –en companyia de Maria– aquest exigent ideal de configuració amb Ell s’aconsegueix mitjançant una asiduïtat que poguessim dir 'amistosa'. Aquesta ens introduceix de manera natural en la vida de Crist i ens fa com 'respirar' els seus sentiments”. 

A la 2ª lectura de la Paraula de Déu d’avui, Pau diu que “podeu estar segurs: Si morim amb Ell, també viurem amb Ell” (2Tim 2, 8-13). Morir és acabar alguna cosa per començar una altra millor i pensar-hi porta a recordar que ja Pius XII va afirmar que estem en un canvi d’era i no en una era de canvis. Per aixó Joan Pau II escriu a la Carta per preparar el Gran Jubileu del 2000, Tertio millennio adveniente (TMA, 1994) que “el Concili Vaticà II marca una època nova a la vida de l’Església. Aixó és veritat” (TMI, 8). 

En acabar el Jubileu, a la Carta Novo millennio ineunte (NMI, 2001) diu que “havia pensat en aquest Any Sant del dos mil (…) com una convocatòria providencial en la qual l’Església, trenta-cinc anys després del Concili Ecuménic Vaticà II, hauria estat convidada a interrogar-se sobre la seva renovació per assumir amb nou ímpetu la seva missió evangelitzadora (…) el que ha pasat davant nostre exigeix ser considerat i, en cert sentit, interpretat, per escoltar el que l’Esperit, al llarg d’aquest any tan intens, ha dit a l’Església (cf. Ap 2, 7.11.17 etc.)” (NMI, 2). 

I per fer bé la nova evangelització, diu que “per a l’eficàcia del testimoni cristià (…) no es tracta d’imposar als no creients una perspectiva de fe, sinó d’interpretar i defensar els valors arrelats en la naturalesa mateixa del èsser humà”. 

Francesc, al pròleg del llibre recentment editat «Joan XXIII. Un Concili pel món», afirma que l’Església no és “una élit” de sacerdots i consagrats, demana redescobrir els fruits del Concili Vaticà II i diu que "estem en un camí, i una etapa fonamental d‘aquest camí és la que estem vivint amb el Sínode, que ens demana sortir de la lógica del 'sempre s’ha fet així', de l’aplicació dels mateixos esquemes de sempre, del reduccionisme que acaba per voler emmarcar-ho tot sempre en lo ja conegut i practicat". 

Diu un expert que “els homes van oblidar l’Evangeli i a força de barrejar-se amb el món, es van fer «del món»” (Rops, p. 212-13). Julián Marías (al qual llegia Joan Pau II) en Perspectiva cristiana diu que la fe s’enrareix des del Renaixement. Es fitxen tant en el pecat (lo negatiu) que es confesaen inclús dels pecats venials i s’oblida la Redempció. Alguns mantenen encara la perspectiva tradicional, més per “bel.ligerància” o “resistència” que per “naturalitat”. A pp 105 ss tracta sobre les infidelitats cristianes al Cristianisme, les adherències históriques i socials, el científic que semblava incompatible amb la “fe”, etc. 

El Papa Wojtyla acava aquesta Carta apostòlica dient que “la nostra anadura (…) ha de fer-se més ràpida al recòrrer els senders del món (…) Cada diumenge Crist ressuscitat ens convoca de nou com al Cenacle (…) per (…) iniciar-nos en la gran aventura de l’evangelització” (NMI, 58).