DÉU ÉS U I TRI

 Pluralitat i unitat, cares de la mateixa moneda

Avui, diumenge següent a la Pentecosta, els catòlics celebren la festa de la Trinitat que els ortodoxos denominen les Divines Persones i avui celebren la solemnitat de “Tots els sants” que els catòlics celebren el 1 de novembre. 

Joan Pau II, a la Carta Novo mil.lennio ineunte (NMI, 2001), recordava l’esencia del Gran Jubileu del 2000 celebrat per ser l’aniversari rodó de Crist i va dir que “contemplat [Crist] en el seu misteri diví i humà, hem adorat al Pare i a l’Esperit, l’única e indivisible Trinitat” (NMI, 1) que és la fi doncs així és el Déu únic i veritable, U i Tri. 

Francesc ha recordat que “la Trinitat no és el producte de raonaments humans, és el rostre amb el que Déu s’ha revelat a si mateix, no des de l’alt d’un tron, sinó caminant amb la humanitat” (ángelus 2014). 

La 1ª lectura de la Paraula de Déu d’avui fa una petició per l’oient: “Reconeix, doncs, avui i medita en el teu cor que Yahveh és el únic Déu que ni d’alt del cel ni abaix a la Terra no hi ha un altre” (Dt 4,39). I aquest únic Déu és U i Tri, unitat de naturalesa i pluralitat de Persones divines. A l’«Oració col.lecta» de l’Eucaristia d’avui es resa: “concediu-nos professar la fe veritable, reconèixer la glòria de l’eterna Trinitat i adorar la seva Unitat totpoderosa”. La pluralitat i l’unitat són les cares d’una mateixa moneda. 

La Trinitat sensera actua ad extra –com diuen els teòlegs- o sigui fora del seu èsser diví, totes tres alhora, pertant la creació i la redemptció són obra divina de les tres Persones, Pare, Fill i Esperit, actuant sense barallar-se, sense marginar o excloure uns als altres. L’home, al ser imatge i semblança de Déu (u i tri) ha de actuar així mateix en la vida respectant e identificant-se amb l’unitat en la pluralitat o la diversitat; el contrari és uniformitat, la qual és anti diví. Per aixó Francesc va comentar que “Pau insisteix en ajuntar dos paraules que semblen contraposar-se (cf 1Cor 12, 4-6): Diversitat i unitat. Vol dir que l’Esperit Sant és la unitat que reuneix a la diversitat; i que l’Església va nèixer així: nosaltres, diversos, units per l’Espírit Sant” (Homilia del 2020). “L’Esperit Sant és garant, també, de la veritable unitat en la diferència" (…) La unitat veritable, aquella segons Déu, que no és uniformitat, sinó unitat en la diferència” (Homilia del 2017). 

I per escrit diu que “només Ell (l’Esperit Sant) pot suscitar la diversitat, la pluralitat, la multiplicitat i, al mateix temps, realitzar la unitat. En canvi, quan som nosaltres (…) els qui volem construir la unitat amb els nostres plans humans, acabem per imposar la uniformitat, la homologació” (Evangeli gaudium, 131). 

L’emprenta trinitaria també ha de existir al camp ecuménic i per aixó Joan Pau II, a la seva Encíclica ecuménica Ut unum sint (UUS, 1995), recorda que “la unitat dels cristians té la seva font divina en la unitat Trinitaria del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant”. I afegeix que “Crist crida a tots els seus deixebles a la unitat” (UUS, 1) però no a la uniformitat que per aixó és també la clau de la bona evangelització, de l’inculturació de la fe actuant amb l’emprenta trinitaria. I a Fides et ratio ho aplicava a la Teologia recordant que és legítima la pluralitat de posicions encara que per abús es pot donar pas a un pluralisme indiferenciat, basat en el convenciment que totes les posicions són igualment vàlides. 

També s’ha de afirmar que la unitat de tota la humanitat és voluntat de Déu i per aixó no consisteix en la uniformitat de llengües, cultures i civilitzacions, realitat històrica lamentable amb la destrucció habitual feta pels conqueridors europeus. En la seva Encíclica “verd” afirma Francesc que “tot està conectat, i aixó ens convida a madurar una espiritualitat de la solidaritat global que brolla del misteri de la Trinitat” (LSi, 240). 

Joan Pau II recordava la congruent conducta del cristià que en els nostres dies viu en una societat pluralista i s’espera dels catòlics que donin testimoni de l’emprenta trinitaria de respectar la diversitat en la unitat en les seves activitats quotidianes familiars, professionals, lúdiques, socials, etc, sense uniformitats. La societat plural no és demoníaca i la praxis cristiana és estimar i resar pels enemics, pels que els persegueixen…. i no enviar-los a l’infern. 

Benet XVI (27-XII-2009) va recordar que “la família humana, en cert sentit, és imatge de la Trinitat per l’amor interpersonal i per la fecunditat de l’amor”. També Francesc recorda la idea amb més amplitut dient que “una familia en la que s’estima i s’ajuden uns als altres és un reflex de la Trinitat. Una parroquia en la que se estima i es comparteix els bens espirituals i materials és un reflex de la Trinitat” (en 2014) i lo mateix cal dir d’una comunitat de veïns, d’un hospital, un ajuntament, d’una empresa. 

La unitat a l’Església és fruit natural de la pluralitat i diversitat de dons i carismes que concedeix l’Esperit Sant i el fer-ho realitat porta a parlar de la sinodalitat que es vol recuperar i per aixó l’actual Papa argentí ha sigut posat per l’Espíritu Sant que ha avançat un any la celebració del Sínode previst per l’octubre de 2022 i que porta per tema “Per una Església sinodal: comunió, participació i missió”. 

La sinodalitat o participació de tots els deixebles era real en els primers moments del cristianisme. En els “Fets dels apòstols” (Act) compta Lluc que “Pere, dret enmitg dels germans, el nombre de persones reunides era d’unes cent vint, els va demanar el seu parer per sustituir a Judes (cf Act 1, 15-16. 21-22). La proposta i la decisió fou de tota la comunitat allà present, 120, i no només de 12. Altre esdeveniment similar diu que els Dotze van convocar a la multitud dels deixebles per elegir als tres primers diàques per fer el servei eclesial i distribuir les càrregues i no crear monopolis (cf Act 6, 1-2). Tots convocats, tots escoltats, tots partícips. 

També l’Església a Jerusalem, com en concili, després dels relats de Pau sobre la cristianització dels gentils, va pendre la decisió adequada afirmant que no se’ls ha de circuncidar ni exigir la Llei de Moisés, “Llavors va semblar bé als Apòstols i als preberes, junt amb tota l’Església (tota, no uns pocs, el clergues) enviar a Antioquia junt a Pau i Bernabé a alguns varons elegits d’entre ells” (Act 15, 22). L’actuació va ser una altre vegada sinodal, de tota l’Església allà present i no d’uns pocs germans en la fe.

Sínode episcopal amb algun laic d'oient

A l’«aula Pau VI», el 17 d’octubre de 2015, davant els participants al Sínode ordinari sobre la família, amb motiu del 50é aniversari dels Sínodes que va instituir Pau VI, reclamant una saludable descentralització que és un dels propòsits del Concili Vaticà II marcats per l’Esperit Sant, Francesc recordava “el compromis d’edificar una Església sinodal -missió a la qual estem tots cridats, cada un en el “rol” que el Senyor li confia- està cargat d’implicacions ecumèniques”. 

El Concili Vaticà I de 1869 deia per escrit que “perquè l’episcopat mateix fos u i indivis (...) ell [Crist] va instituir un principi perpetu d’una [l’episcopat] i l’altra [la universal multitud de creientes] (…) fonament visible” (DzH, 3051). Va ser el Papa Gregori VII (†1085 amb 65 anys), el famós i discutit monjo Hildebrand, qui, havent sigut elegit per aclamació popular i ratificat als 8 dies pel Col.legi cardenalici, qui va decretar que se havia acabat l’actuació del poble de Dèu i l’elecció papal quedava cenyida únicament als cardenals. 

Francesc ha recordat que “la Verge Maria, estatge de la Trinitat, ens ajudi a acollir amb un cor obert l’amor de Déu, que ens ompla d’alegria i dona sentit al nostre camí en aquest món, orientant-lo sempre cap a la meta que és el cel” (Angelus 2020).