CRIST ÉS EL CAP DEL COS MÍSTIC

Molts són els membres i tots necessaris

La festa del anomenat popularment “el Corpus” celebra la realitat i el significat del cos físic de Jesucrist que, com diu el títol oficial, inclou la seva sang i lo que aixó significa en qualsevol civilització. Es tracta de profunditzar en la totalitat del misteri sense retalls i fixar-se també en la realitat del seu cos místic que és l’Església. 

Pius XII va escriure a l’Encíclica Mystici corporis Christi (MCCh, 1950) que aquesta doctrina és “rebuda primerament de llavis del mateix Redemptor” (MCCh, 1) i el Concili Vaticà II (1963-65), teledirigit –com sempre- per l’Esperit Sant, va rescatar del congelador l’altre dimensió complementària i també essencial que diu la consideració bíblica de que l’Església és el Poble de Déu i li va dedicar la Constitució dogmàtica Lumen gentium (LG, 1964). Per altre part, el Catecisme de l’Església dedica els paràgrafs 1 i 2 de l’Art 9 a exposar el contingut de ser Poble de Déu, Cos de Crist i Temple de l’Esperit Sant. 

El text conciliar diu que “com al Antic Testament la revelació del Regne es proposa moltes vegades sota figures, així ara l’íntima naturalesa de l’Església se’ns manifesta també sota diversos símbols (…) «edificació» de Déu (1Cor 3, 9), casa de Déu (1Tim 3, 15), on habita la seva «família» (…) i, sobretot, «temple» sant (…) [de] pedres vives (1Pe 2, 5)”. 

I afegeix que “Els batejats són consagrats com casa espiritual i sacerdoci sant per la regeneració i per l’unció de l’Esperit Sant, perquè per mitjà de totes les obres (…) ofereixin sacrificis espirituals i proclamin les meravelles de qui els ha cridat de les tenebres a la llum admirable (cf 1Pe 2, 4-10)”. 

El sacerdoci comú dels fidels laics o seglars i el sacerdoci ministerial o jerárquic s’ordenen l’un per l’altre, i cada qual participa de forma peculiar del sacerdoci de Crist”. 

Joan Pau II a l’Encíclica Redemptor hominis ofereix les seves consideracions respecte a l’Església a la qual estava cridat per dirigir en les décades del final del segon mil.lenni i l’estrena del tercer i deixava escrita la petició de ser agraïts amb els Pares conciliars, amb “una gratitud particular” també en el tractat sobre Maria, la Mare de Déu i “Mare de l’Església que, en aquest nou Advent de la humanitat, es digni perseverar amb nosaltres, el Cos místic del seu fill”. 

Y descriu a grans trets l’herència rebuda dels seus predecessors i afirma que “aquesta herència està arrelada vigorosament en la consciència de l’Església d’una manera totalment nova, mai conegut anteriorment, gràcies al Concili Vaticà II. El que l’Esperit va dir a l’Església, el que en aquesta Església diu a totes les Esglésies, no pot –malgrat inquietuds momentàneas- servir més que per una millor cohesió del Poble de Déu, conscient de la seva missió salvífica”. Utilitzava les dues expressions de l’ésser de l’Església, Poble i Cos, sense enfrontaments ni “lluita de classes” que conduex a afirmar una o l’altre però no le dues alhora.

Els teòlegs parlen del Crist total ja que el Crist complet està format pel cap i el cos. Pau explicaba als primers cristians que “si tots fossin un sol membre, on seria el cos? Certament molts són els membres, però un de sol el cos. No pot l’ull dir a la mà: No et necessito; ni tampoc el cap als peus: No us necessito” (1Cor 12, 19-21). Les conseqüències practiques d’aixó derivades estan algunes per ser fetes realitat, altres per ser millorades i altres per ser eliminades ja que contradiuen la teoria. El clericalisme, esta sent denunciat pel Papa per ser un càncer en l’Església i la mare dels greus pecats que comencen a ser trets a la llum pública per l’instalació de la transparència i sinceritat que exigeix la justícia. Fa pensar en aquest defecte el text de la 1ª lectura de la Litúrgia de la Paraula d’avui que diu que “Moisés encomanà als joves del poble d’Israel que oferissin víctimes en holocaust i immolessin vedells al Senyor” (Ex 24, 3-8). S’entèn que aquests joves són laics o seglars i no pas sacedorts, clergues o com se’ls vulgui anomenar. 

I l’Evangeli proclamat avui explica que quan “la gent immolava l’anyell pasqual, els deixebles digueren a Jesús: On vols que anem a preparar el lloc perque puguem menjar l’anyell pasqual?” (Mc 14, 12-16.22-26). Alguns d’els experts en l’interpretació bíblica, els exègetes, afirmen que l’immolación dels anyells en aquest dia ho feien també homes laics, per una banda perque la gentada present a Jerusalem per celebrar la Pasqua no podia ser atesa pels sacerdots del temple, per molts que puguesin ser, i per altra banda perquè l’immolació es feia a cada casa. 

La sinodalitat llueix tant al mirar l’Església com a cos de Crist per la missió de cada un dels molts membres que el componen, com mirant-la Poble de Déu on ha de regnar la subsidiaritat, la real participació efectiva de cada membre i el que es faci cas a l’infalible “sensus fidei”, la veu de tot el poble. Per aixó és un altre camp d’acció actual per retornar a l’Església la seva estructura cristològica i intentar esborrar del mapa la herència rebuda amb la construcció medieval de la Cristiandat, somni desitjat des de que van acabar les persecucions de l’Imperi romà als cristians i es van obrir les portes a la vida cristiana cada vegada més lluny de l’Evangeli. Cal recordar que quan es va inventar l’impremta, llegir la Biblia era un pecat. 

El Card. Secretari General del Sinode dels bisbes ha anunciat en aquest pasat maig de 2021 que el Papa Francesc ha adelantat un any la celebració del Sinode previst per l’octubre de 2022 i que porta per tema “Per una Església sinodal: comunió, participació i missió”. A Evangelii gaudium (EvG, 2013) ja recordava que “L’alegría de l’Evangeli és per tot el poble, no pot excloure ningú” (EvG, 23) tal com es dedueix de l’Evangeli. En lo referent a la missió, dedica l’apartat I del capìtol 3è titulat Tot el Poble de Déu anuncia l’Evangeli (EvG, 111-134). 

El llavors Card Ratzinger, al Congres Internacional sobre l’Eclesiologia en Lumen gentium del Concili Vaticà II, organitzat pel Comité pel Gran Jubileu del any 2000, i després del Document Communionis notio de 1992, afirmava que en l’Església s’ha de “discutir també sobre el recte ordenament i sobre l’assignació de les responsabilitats. Per descontat hi haurà desequilibris, que s’han de corretgir. Naturalment, es pot donar un centralisme romà excesiu, que com tal s’ha d’assenyalar i purificar”. 

A l’aula Pau VI, el 17 d’octubre de 2015, davant els participants al Sinode ordinari sobre la família, amb motiu del 50è aniv del Sinode instituït per Pau VI, Francesc recordava “el compromis d’edificar una Església sinodal -missió a la qual estem tots cridats, cada un en el rol que el Senyor li confía- està carregat d’implicacions ecumèniques”, reclamant una saludable descentralització que és un dels propòsits del Concili Vaticà II asenyalats per l’Esperit Sant.