sábado, 19 de noviembre de 2022

JESUCRIST REI DE L’UNIVERS

La dimensió social de l’evangelització

A la 2ª lectura d’avui, diumenge XXXIV del TO, cicle C, últim del any litúrgic doncs el proper és el primer d’Advent, i primer del nou any litútgic que será cicle A, Pau diu que Jesucrist és rei perquè “per mitjà d’Ell van ser creades totes les coses: celestials i terrenals, visibles i invisibles (…) tot es manté en Ell (…) en Ell va voler Déu que residís tota la plenitud” (Col, 1, 12-20). Joan Pau II a Redemptoris missio (RM) recordava que “és un Regne destinat a tots els homes, tractant-los com a iguals i amics (cfr Lc 7, 34), fent-los sentir-se estimats per Déu” (RM, 14). El regne és la humanitat sensera que Crist ha redimit i no només la comunitat eclesial. El Regne no és l’Església com tenien confós alguns als segles passats. A més, parlar del Regne de Déu és expresió que no pot ofendre als republicans ja que l’Església, poble profètic, sacerdotal i reial, té la missió de portar a tots els homes el nou manament de l’amor i no tan sols a uns quants. 

L’Església té com a fi suprem sembrar el Regne de Déu, el germen i l’inici per aixó Francesc diu que cal aclarir allò que pugui ser un fruit del Regne i també allò que atempta contra el projecte de Déu” (EvG, 51). Explica Joan Pau II que “la missió de Crist Redemptor confiada a l’Església està encara lluny de cumplir-se (…) una mirada global a la humanitat demostra que aquesta missió es troba encara als començaments” (RMi, 1). 

La vida cristiana no és un codi escrit, sinó, com diu Pau als critians, és «l’amor de Déu (…) vessat als nostres cors per virtut de l’Esperit Sant, que s’ens ha estat donat» (Rom 5, 5.). A l’instaurar el Regne de l’Església amb Carlemany i el Sacre Imperi amb els germànics, adéu-siau Carta a Diognet ja que l’Església deixa de ser l’ànima del món, que no es veu, i passa a ser el cós, que es veu i es toca. “Ja ha passat (…) la situació d’una «societat cristiana»”, afirma Joan Pau II (Nou mil.lenni ineunte, 40). Cal plantejar-se per qué el seu Regne “no és d’aquest món” (Jn 18, 36), encara que és al món i pel món. Els que esperaven llavors i esperen ara del Messies un poder temporal visible, com la Cristiandat medieval, s’equivoquen. Crist no ofereix un programa polític, sinó que diu: “feu penitència, perquè és a prop el Regne del cel” (Mt 4, 17). La comesa dels cristians a la Terra no és crear una opció polític-religiosa la qual cosa és donar antitestimoni escandalós de l’Evangeli. 

El món i tot el que hi ha -menys el pecat- és bo, perquè és obra de Déu i per aixó el cristià es dedica a allò terrenal, actuant amb els altres humans, siguin o no cristians. El Regne ha de anar transformant les relacions humanes, progressivament a mesura que els homes aprenen a estimar-se, a perdonar-se i a servir-se. Així recorda el Papa Wojtyla que el Regne interessa a tots: a les persones, a la societat, a tot el món. 

Construir el Regne significa treballar per l’alliberament del mal en totes les seves formes (cf Redemptoris missio, 15). Afegeix el Papa polonés que “potser com mai en la seva Història, la humanitat és quotidiana i profundament atacada i trasbalsada per la conflictivitat, fenomen pluriforme, que es distingeix del legítim pluralisme (…) asumeix formes de violència, de terrorisme, de guerra” (Christifidelis laici, 6). Ell feia una pregunta dient que “a partir de la conclusió del Concili Vaticà II, ¿potser s’ha fet menys inquietant aquell quadre de tensions i d’amenàces pròpies de la nostra època?” (Dives in Misericordia, 10). També deia que “davant la perspectiva d’un cataclisme mundial en l’eventualitat d’una guerra nuclear amb possibilitats destructores gairebé inimaginables, cal recordar la prioritat del treball sobre el capital” (Laborens excercens, 12), cosa que no parla ningú.

Per anar sembrant el Regne de Déu a la Terra com Déu volt, l’Església amb el Concili Vaticà II ha recuperat la veritat evangèlica per la qual “els fidels laics ocupen un lloc concret, a causa del seu «índole secular» que els compromet, amb maneres pròpies i insustituibles, en l’animació cristiana de l’ordre temporal” (Christefidelis laici, 36). Segueix afirmant el Papa polonès que “diverses situacions eclesials han de lamentar l’absència o escassísima presència dels homes, dels quals una part abdica de les pròpies responsabilitats eclesials” (ChL, 52). 

En altre lloc diu Joan Pau II que “tots els membres de l’Església (…) junts, podem oferir a aquest món nous signes d’esperança, treballant perquè augmentin la justícia i la solidaritat i s’afermi una nova cultura per l’edificació d’una autèntica civilització de la veritat i de l’amor” (Evangelium vitae, 6) que és la manera correcta d’implantar el Regne de Déu, Regne de justicia, d’amor i de pau. 

L’animació dels fidels a cada generació no és per impulsar-los a donar la volta al món com a un mitjó ja que en aquesta vida terrenal no arribarà el dia que ja estigui implantat «definitivament» el Regne. Entre altres raons, perquè en aquest cas els que vinguin darrere ja no ho hauran de fer-ho i ja no podrien resar el Pare nostre i dir “vingui a nosaltres el teu Regne”. 

Segueix recordant Wojtyla que “és veritat que la realitat incipient del Regne pot trovar-se també fora dels confins de l’Església, a la humanitat sensera, sempre que aquesta visqui els valors «evangèlics» i estigui oberta a l’acció de l’Esperit que bufa on i com vol (cfr Jn 3, 8)” (Redemptoris missio, 20). 

L’Església demana que els fidels laics estiguin presents, amb l’insígnia de la valentia i de la creativitat intel.lectual, als llocs privilegiats de la Cultura, com són el món de l’escola i de l’universitat, els ambients d’investigació científica i técnica, els llocs de la creació artística i de la reflexió humanista. «És necessari evangelitzar no decorativament, a manera d’un vernís superficial, sino a manera vital, en profunditat i fins les arrels» (Pau VI. Evangelii nuntiandi, 20) (Christefidelis laici, 44). 

L’alliberament i la salvació que el Regne de Déu porta amb si mateix aconsegueixen la persona humana en la seva dimensió tant física com espiritual. Les guaricions són també signe de salvació espiritual, d’alliberació del pecat. Mentre guareix, Jesús invita a la fe, a la conversió, al desig de perdó (cfr Lc 5, 24)” (Redemptoris missio, 14). 

“Amb el missatge evangèlic l’Església disposa a la solidaritat, al compromis, al servei dels germans; insereix a l’home al projecte de Déu, que és la construcció del Regne de pau i de justícia, a partir ja d’aquesta vida” (Idem, 59). 

En Evangelii gaudium (EvG, 2013) Francesc escriu que evangelitzar és fer present al món el Regne de Déu (…) voldria compartir les meves inquietuts sobre la dimensió social de l’evangelizació precisament perquè (…) es corre el risc de desfigurar el sentit autèntic i integral que té la missió evangelitzadora” (EvG, 176). 

I més endevant diu que “llegint les Escriptures queda clar que la proposta de l’Evangeli no és només la d’una relació personal amb Déu. La proposta és el Regne de Déu (cf. Lc 4, 43); es tracta d’estimar Déu que regna al món (…) àmbit de fraternitat, de justícia, de pau, de dignitat per a tothom” (EvG, 180).

sábado, 12 de noviembre de 2022

VI JORNADA MUNDIAL DELS POBRES

                                       Crist es va fer pobre per nosaltres

Avui, penúltim diumenge de l’any litúrgic, el XXXIII del TO, cicle C, és la VI Jornada mundial dels pobres, instituïda per Francesc en 2016 com la preparació més adequada per viure la solemnitat de Jesucrist, Rei de l’Univers, el qual s’ha identificat amb els petits i els pobres (cf. Mt 25, 31-40). El Missatge del Papa en aquest 2022 glosa el que diu Pau de que Crist es va fer pobre per nosaltres (cf 2Cor 8, 9) i vol que serveixi com una sana provocació per ayudar-nos a reflexionar sobre el nostre estil de vida i sobre tantes pobreses del moment present. 

Hi ha dos tipus de pobresa: la material i l’espiritual i és un error greu rebutjar-ne alguna. La pobresa correcta és la que ensenya Jesús al llarg de la seva vida a la Tierra. Quan va entrar en Jerusalem montat a la borreta “reivindica el dret de rei (…) un rei de la senzillesa, un rei dels pobres. Vol que se n’entengui el seu camí i la seva actuació” (Ratzinger. B-XVI. Jesús de Natzaret, des de l’entrada a Jerusalem fins a la resurrecció, pp 14-15).

Francesc diu al Missatge d’aquesta Jornada que alguns mesos enrere, el món estava sortint de la tempestat de la pandèmia, mostrant signes de recuperació econòmica que portaven alleugeriment a milions de persones empobrides per la pèrdua de l’ocupació (…) ha aparegut al horitzó una nova catàstrofe (…) La guerra a Ucraïna va venir a agregar-se a les guerres regionals que en aquests anys estan portant mort i destrucció” (n. 1).

 

Segueix dient que “¡Quants pobres genera l’insensatesa de la guerra! On sigui que es miri, es constata com la violència afecta als indefensos i als més febles. Deportació de milers de persones, especialment nens i nenes, per desarelar-los i imposar-los un altra identitat (…) Són milions les dones, els nens, els ancians obligats a desafiar el perill de les bombes per tal de posar-se fora de perill buscant ampar com a refugiats als països veïns. Els que segueixen en les zones de conflicte, conviuen cada dia amb la por i la manca d’aliments, aigua, atenció mèdica i sobretot d’afecte” (n. 2). 

Joan Pau II considera a l’Enc dedicada a Déu Pare, “Ric en misericòrdia” (RM, 1980) que “la present generació se sent privilegiada perquè el progrés li ofereix tantes possibilitats, insospitades fa només uns decennis (…) Però al costat d’aixó hi ha alhora dificultats, inquietuts i impossibilitats (…) Augmenta la sensació d’amenaça i la perspectiva d’un conflicte que, tenint en compta els actuals arsenals atòmics, podria significar l’auto-destrucció parcial de la humanitat (…) els mitjans tècnics a disposició de la civilització actual oculten (…) també la possibilitat d’una subjugació “pacífica” dels individus, de societats senseres i de nacions pels qui disposen de mitjans suficients i estan disposats a servir-se’n sense escrúpols. Es pensa també en la tortura encara existent al món, exercida sistemàticament per l’autoritat com instrument de domini i de atropellament, i practicada impunement pels subalterns. Tot plegat junt a la conciència de l’amenaça biològica...” (RM, 11). 

A la 1ª lectura d’avui el profeta Malaquies, sent la veu de Déu, diu que “tots els orgullosos i els injustos seran igual que rostoll” (Mal 3, 19.20). A l’Evangeli, Lluc explica el que deia Jesús als que miraven les pedres magnifiques del temple i que” no quedarà pedre sobre pedra, tot serà destruït”. Per aixó li preguntaren quan seria i Jesús alerta a no deixar-se enganyar “perquè vindràn dies en què molts (no uns pocs) diran “ja arriba el moment. Deixeu-los estar” (Lc 21, 5-19). 

A “La porta de la fe” (Porta fidei, 2011) amb la qual Benet XVI convocava l”Any de la Fe” recorda per escrit que “tots els batejats sapiguem redescobrir el camí de la fe per il.luminar de manera cada cop més clara l’alegria i l’entusiasme renovat de l’encontre amb Crist”. La pobresa d’esperit (no de butxaca) cal redescobrir-la sense perdre la convicció de que forma part del misteri de la fe, del misteri de Déu, del misteri de l’home. 

Jesús ensenya que “quan veieu que surt un núvol pel ponent, de seguida dieu: plourà, i així passa. I quan bufa el sud, dieu: ve xafogor, i passa. ¡Hipòcrites! (…) ¿com és que no sabeu interpretar aquest temps?” (Lc 12, 54-56). Llegint els signes d’aquest temps actuals, Francesc diu que “el meu predecessor Benet XVI va renovar l’invitació a «eliminar les causes estructurals de les disfuncions de l’Economia mundial i corregir els models de creixement que semblen incapaços de garantir el respecte del medi ambient” (Laudato si, 6). Aceptar el que diu Jesús de que els pobres els teniu sempre entre vosaltres no és per justificar que n’hi hagi i no s’ha de moure un dit per ajudar-los o alleujar-los. Les disfuncions es donen a la societat civil i a l’eclesiàstica que hauria de ser modèlica, llum del món i no obstant Joan Pau II va demanar perdó, entre altres, pel fet amb Luter que va denunciar l’avarícia vaticana amb el negoci de les indulgències i va demanar perdó per altres casos que compta la Història. 

Un altre tema a corregir doncs és una notable pobresa, l’assenyala Francesc dient que “desitjo ressaltar que, encara que hi va haver notables millores en el reconeixement dels drets de la dona i en la seva participació al espai públic, encara hi ha molt per avançar en alguns països. No s’acaben d’eradicar costums inaceptables” (Amoris laeticia, 54), cosa que també es veu dins de l’Església, la societat eclesial, el Poble de Déu. 

Davant l’«Any de la Fe» s’apuntava un detall per a l’autocrítica o examen o reforma o com es vulgui dir, assenyalant “una fe adormida o torta, desenfocada (…) que els cristians dedicats a totes les activitats temporals percebin els signes dels temps, es comprometin a convertir-se en un signe viu de la presència al món de Crist ressuscitat, amb el testimoni creïble dels qui deixen il.luminar la ment i el cor per la Paraula del Senyor”. 

Al Missatge el Papa Bergoglio afegeix que “succeeix també que alguns cristians, per un excessiu aferrament als diners, s’empantanen en el mal ús dels béns i del patrimoni (…) Sabem que el problema no són els diners en si, perquè formen part de la vida quotidiana i de les relacions socials de les persones. Més aviat, el que hem de reflexionar és sobre el valor que tenen els diners per a nosaltres: no poden convertir-se en un absolut, com si fos la finalitat principal” (Missatge, n 7). 

La Mare de Déu de Banneux, de Bèlgica, és la Verge que es va aparèixer el 1933 a Beauring i als pocs dies a Banneux, que significa terra dels qui no tenen res, i Maria es va presentar com la Verge dels pobres. L’aprovació eclesiàstica va ser el 1949 i al 75è aniv de les aparicions, maig de 2008, Benet XVI va escriure una carta on demana que Maria, “que sobresurt entre els humils i pobres del Senyor, que d’Ell esperen amb confiança la salvació (Lumen gentium 55), ens exhorti a una vida espiritual renovada”. Més d’un milió de persones de totes les classes socials peregrinen cada any: gitanos, minusvàlids, miners, malalts, ancians, migrants, cristians no catòlics, musulmans i moltíssims joves.

domingo, 6 de noviembre de 2022

AQUESTA ÉS LA VIDA ETERNA

Amb l’esperança de ser ressuscitats

Des del 1 de novembre que celebra “Tots sants” fins Nadal que celebra la 1ª vinguda de Jesucrist a Betlem i es mira cap al seu retorn, s’invita a meditar el final de cada vida personal i la col.lectiva terrenal, els novíssims, alló del més enllà. Entre la mort del èsser humà i la resurrecció de la carn, del cos de cada home, que torna a estar unit a la seva ànima espiritual i per tant inmortal, és el que es diu “escatologia intermitja que no és fàcil d’entendre a la primera. ¿Què i com serà l’altra vida?, ¿com será el cos, de 30, 60… anys? L’altra vida s’anomena eterna perquè encara que té un inici conegut, no tendrà fi. No serà una existència de centenars, milers o milions d’anys, sinò que es viure per sempre, per sempre, per sempre, com repetia embaladida Teresa de Jesús. 

A la 1ª lectura de la Paraula de Déu d’avui, diumenge XXXII del TO, cicle C, l’antepenúltim del any litúrgic, s’escolta del llibre 2º dels Macabeus el moment en que els 7 germans (s. II aC) eren martiritzats, un a un, devant la seva mare. El 2n, a punt d’expirar, li va dir al rei: «Tu ens pots privar d’aquesta vida, botxí, però el Rei del món, als qui morim per les seves lleis, ens ressuscitarà a una vida eterna». El 4t fill, quan pels suplicis arribava al final de la seva vida terrenal, va dir: «És preferible morir a mans d’homes amb l’esperança que Déu otorga de ser ressuscitats de nou per Ell» (2Macb 7, 14). La resurrecció dels morts, el tornar el cos mort a la vida però eterna, es creu si es té fe; n’hi ha que creuen que amb la mort tot s’ha acabat pel difunt. L’Evangeli d’avui recorda als saduceus que, al contrari dels fariseus, negan la resurrecció (cf Lc 20, 27) i Jesús aprofita l’ocasió per ensenyar algunes coses sobre ella i la vida eterna (cf Lc 20, 34-38). 

Jesús afirma que “aquesta és la vida eterna: que et coneguin a tu, l’únic Déu vertader, i a Jesucrist, a qui has enviat” (Jn 17, 3) cosa que es pot fer ja en aquesta vida terrenal on es pot conèixer a l’únic Déu vertader i al seu Fill Jesucrist, encara que evidentment no amb la profunditat o claretat que es tindrà al cel on l’home no tindrà que raonar sino que tindrà coneixement perfecte e immediat en Déu, com els àngels. Joan recorda que “aquestes coses us he escrit a vosaltres que creieu en el nom del Fill de Déu, perquè sepigueu que teniu vida eterna” (1Jn 5, 13), així que també reconèix que ja aquí, ara, es té vida eterna encara que només incoada. Francesc ho recorda dient que al “nostre baptisme (…) en perfecta continuitat amb l’Encarnació, s’ens dona la posibilitat, en virtud de la presència i l’acció de l’Esperit, de morir i ressuscitar en Crist” (Desiderio desideravit, 12). 

Meditant el final de la vida personal, la mort de l’home, hi ha que superar l’actitud que porta a tenir por, terror a la mort i deixar de parlar de la “extremunció”, cosa que demana l’Església des de fa uns 60 anys doncs el Concili Vaticà II va proposar reformar també aquest error sobre el sagrament de l’Unció dels Malalts ja que es pot rebre moltes vegades a la vida sense necessitat d’estar en llit u hospitalitzat. Només cal tenir fets 65 anys i així estar en l’etapa de la vida humana anomenada la «tercera edat». Es lamentable que els familiars d’un moribund demanin la extremunció fins i tot quan ja ha sigut sedat i està inconscient; diuen que ho fan així perquè no s’enteri que es va a morir. Sembla una actitud que revela manca total de fe i de coneixement de la doctrina. 

Francesc a Lumen fidei (LF, 2013) escriu que “veient l’unió de Crist amb el Pare, fins i tot en el moment de major sufriment a la creu (cf. Mc 15, 34) (…)  la mort queda il.luminada i pot ser viscuda com l’última crida de la fe, l’últim «Sur de la teva terra», l’últim «Vina», pronunciat pel Pare, en les mans del qual ens posem amb la confiança que ens sustindrà fins i tot en el pas definitiu (LF, 56). Així que amb la mort d’un èsser humà no termina res sinó, pel contrari, és quan comença alló bo, alló que Déu té preparat pels que l’estimen i que ni ull ha vist, ni orella ha sentit, ni se’l pot passar per l’imaginació a ningú, explica Pau que va ser portat al cel i així ho descrivia en tornar (1Cor 2, 9). Sant Carles Borromeu (†1584 amb 46 anys) es va adormir en el Senyor dient: “Ja hi vaig, Senyor, ja hi vaig”. Sant Serafí de Sarov (†1833 amb 74 anys), molt popular a Rússia, va morir de genolls davant una icona de la Verge de la Tendresa; el Papa Francesc té una copia que li van regalar els ucraïnesos quan era bisbe de Buenos Aires i se’l va fer portar al Vaticà on la resa cada dia. Sant Brauli (†651 amb 61 anys) va ser bisbe de Saragossa i poc abans de morir li va semblar escoltar: "Vina servent bo i fidel…". I va respondre entusiasmat: "Vaig aviat, Senyor, ja estic llest".

També l’expresió «la fi del món» és equívoca ja que en realitat el món no s’acabarà en sentit estricte; s’acabará la manera d’ara en aquesta etapa de la Història amb data de caducitat, però Déu farà un nou acte seu creacional i transformarà la seva creació amb una Terra nova i un cel nou, cosa que el Vaticà II aprofita per assenyalar pastoralment un detall pràctic pels cristians dient que “malgrat l’espera d’una Terra nova no s’ha d’esmorteir sinò més aviat alleujar la preocupació de perfeccionar aquesta Terra, on creix el cos de la nova família humana, el qual pot d’alguna manera anticipar un albir del segle nou” (Gaudium et spes 39). 

Estar preparats és viure cada dia com si fos l’últim, units amb els que ja són al cel i viure preparant i extenent la sembra del regne de Crist. Jesucrist rei de l’Univers es celebra el proper diumenge dia 20 en aquest 2022, rei d’un regne que serà definitiu només després de la parusia i pel que es resa a diari al Pare nostre: “vinguí a nosaltres el vostre regne”. 

Joan Pau II deixa escrit que “l’Esperit Sant ajuda als mateixos deixebles de Crist a compendre més profundament el missatge que són portadors (…) l’inagotable profundització teològica de la veritat cristiana ajuda a entendre cada vegada millor que el cristià no pot tancar-se en el temple; ha d’estar obert al món dialogant amb les filosofies, cultures i religions” (NMI, 56). És el que Francesc anomena “Església en sortida”.

L’oferta cristiana al món redimit per Crist amb la seva mort i la seva resurrecció, planteja realitzar una continua renovació de persones i estructures. No es tracta de tornar a la metodologia de la primera mitad del primer mil.lenni amb l’allunyament al desert i el meynspreu del món, o l’atrinxerament als temples per no ser contaminats del mundanal món mundial ni tampoc és continuar amb la “política” eclesiástica de la Cristiandat medieval, que va suposar un gir copernicà doncs els eclesiàstics, amb el Papa al capdavant, es creien per damunt del poder temporal ja que tenen el poder espiritual que es superior i en comptes del menyspreu del món, la decisió era apoderar-se’n d’ell. Ya sant Ambrosi (+397) va conseguir en el seu temps fer efectiva la demanda que l’Església ostenta un poder superior no tan sols a l’Estat Romà sinó a tots els Estats. Francesc a la salutació nadalenca a la Cùria (21-XII-2019) va recordar que «no estem més en la Cristiandat. No més. Avui no som els únics que produeixen cultura, ni els primers, ni els més escoltats». «No estem ja en un règim de cristianisme». Joan Pau II ja deia per escrit que ja s’acabat la «societat cristiana» (NMI, 40), com també va recordar en 1947 Pius XII a la canonització de Nicolau de Flüe (†1497 amb 80 anys), Patró de Suïssa. 

Maria, mare de gràcia, mare de misericòrdia, ampara’ns ara i a l’hora de la mort.

domingo, 30 de octubre de 2022

PROP DEL RETORN DE JESUCRIST

En tensió escatològica

Avui, diumenge XXXI del TO, cicle C, narra Lluc un cas concret d’encontre amb Jesús, per iniciativa divina,amb l’anècdota de Zaqueu qui, com era baixet, estava pujat a un arbre per veure passar a Jesús qui en veure’l li va dir: “Zaqueu, baixa ràpid, perquè convé que avui em quedi a casa tevaVa baixar ràpid i el va rebre amb goig” (Lc 19, 1-10). 
A la segona lectura se sent a Pau que diu als cristians de Tesalònica i als d’on sigui que “prop de la vinguda de nostre Senyor Jesucrist i del nostre encontre amb Ell, us preguem, germans, que no us inquieteu fàcilment el vostre ànim ni os alarmeu: ni per revelacions, ni per rumors, ni per cap carta que se’ns atribueixi, com si fos imminent el dia del Senyor” (2Tes 2, 2). 

Al novembre de cada any hi ha les setmanes finals de l’any litúrgic que acaba sempre cinc diumenges abans de Nadal i són ocasió aprofitable per recordar el final dels temps i la 2ª i definitiva vinguda de Jesús ressuscitat i glorificat, la parusia. En aquell dia serà el mateix Jesucrist, Senyor de la História i Redemptor de l’home, qui vindrà a l’encontre dels seus germans els homes. 

Els cristians ens podem disposar interiorment a l’encontre amb Jesús que s’identifica amb els malalts, el presoners i els pobres, a més d'estar sagramentalment en cada Eucaristia com recordava Joan Pau II, en l’Enc. L’Església viu de l’Eucaristia (EE, 2003) on escriu que “l’aclamació «esperem els vostre retorn, Senyor Jesús» és (…) tensió escatològica és que dona impuls al nostre camí històric, estimula la nostra responsabilitat respecte a la Terra present (cf GS, 39), més que mai compromesos a no descuidar els deures de la seva ciutadania terrenal” (EE, 18 y 20). 

Per aquest impuls pel caminar històric, per aquest estímul a la responsabilitat, el Papa polonès demanava coherència i fidelitat per dur feliçment a terme les indicacions del Vaticà II comptant que tenim temps de sobres doncs el Senyor Jesús no vindrà aquesta tarda. Parlar i meditar sobre la fi del món i la parusia no és per sembrar l’inquietud apocalíptica que es va excitant al llarg de la História i els seus profetes sempre clament: “penediu-vos! La fi del món és a prop” (cf TMA 46 i 21). Alguns dels primers cristians van caure en aquesta inquietud que els va conduir a estar mà sobre mà i Pau els va corregir dient-los que qui no treballi que no mengi. 

El fals profeta Montano (+ h 175) predicava també l’immediata fi del món i per aixó exigia una vida perfecta amb un rigorisme malaltís amb la penitència, negava que l’Església pogués perdonar els pecats greus i prohibia el matrimoni. Abans de convertir-se havia sigut sacerdot pagà de la deessa Cibeles el culte de la qual exigia, entre altres coses, l’auto-castració dels seus sacerdots. El Papa francès Silvestre II (999-1003), va ser “mil.lenarista” ja que creia en l’imminent final apocalíptic, després d’haver rebut classes de màgia a Sevilla i a Còrdova. El 31 de decembre de l’any 999, va convocar als fidels de la Cristiandat a anar a Roma per “esperar junts la gran hecatombe i el dia del desastre”. Aquesta febre mil.lenarista va quedar superada amb l’interpretació de Tomàs d’Aquino (+1274) que va fer una reflexió des de la fe i el seny (cf S. Th. I-II, q. 106, a.4, ad 1 i Supl. q. 77, aa. 1-4) encara que va tornar a rebrotar en ambients de la Reforma, i de manera exacerbada amb les primeres sectes mil.lenaristes americanes d’àmbit cristià. 

Contemplant les construccions del temple de Jerusalem des de la falda de la muntanya de les oliveres, de retorn a Betània, li preguntaren a Jesús els seus deixebles: ¿Digue’ns quan passará aixó i quin serà el senyal de que tot es cumpleix? (Mc 13, 4). Jesús va anant describint-los algunes senyals que avisen de la proximitat de la fi, però que no és encara la fi definitiva. L’important és estar interiorment preparats com si fos a ocòrrer ara mateix. Zaqueu estava preparat a l’encontre pujat a un arbre per poder veure a Jesús qui només insistia en que aprenguem a llegir els signes dels temps, que estiguem atents a alló que ens sirveix de recordatori i que avui dia també hi són. Tingueu cenyits els vostres lloms (…) Esteu també vosaltres preparats, perquè a l’hora que no sabeu vindrá el Fill de l’Home (Mt 24, 43-44). Francesc va recordar que “el problema no és quan arribaran els signes premonitoris dels darrers temps, sinó estar preparats per l’encontre” amb Déu. Igualment va afirmar que “no es tracta de saver ‘com’ succeiran aquestes coses, sinó de ‘com’ hem de comportar-nos avui, a l’espera d’elles” (Àngelus 16-XI-2015). 

Segurament Crist no vol que es repeteixi a la seva segona vinguda el que va passar a la primera, quan va nèixer a Betlem. “Va vienir als seus i els seus no el van rebre” (Jn 1, 11). Alguns predicadors cristians reformadors, sovint, portats pel zel de conduir a les ànimes per les bones o per les dolentes, amenacen amb predicacions tremendistes i la arribada de la fi del món, la qual cosa lògicament provoca la reacció pendular portant les coses a l‘altre extrem que ha provocat, entre altres realitats, el ressorgiment de la costum pagana irlandesa del Halloween per celebrar l’1 de novembre que per uns creients és la solemnitat de Tots els sants i pels ortodoxos la celebren el diumenge següent a la Pentecosta. 

Benet XVI, en una de les catequesi dels dimecres, precisament comentant el pasatge de la 2ª lectura de la Paraula de Déu escoltada avui, recordava que “l’espera de la parusia de Jesús no dispensa del treball en aquest món, sinó al contrari, crea responsabilitats davant del Jutge divin sobre el nostre actuar en aquest món. Precisament així creix la nostra responsabilitat de treballar en i per a aquest món” (Aud Gral 8-XI-2008). I Francesc recordava en una homilia matutina que “l’esperança no és optimism sinó una ardent expectació cap a la revelació del Fill de Déu (…) l’esperança cristiana és dinàmica i dóna vida (…) Estem a l’espera, com en un part”. 

Que la Mare de Déu i dels homes intercedeixi perquè els cristians sàpiguen perseverar amb esperança i així recòrrer amb bon peu l’aventura terrenal de l’Amor. Diu avui el llibre de la Saviesa que Déu “estima tot el que existeix i no abomina res del que ha creat ja que no ha fet res sinó és per Amor” (Sab 11, 23-12, 2).

domingo, 23 de octubre de 2022

HUMILMENTE DAVANT EL SENYOR

Fer oració és cosa habitual, diaria

La Paraula de Déu d’avui, diumenge XXX del TO, cicle C, ensenya que “l’oració del humil travessa els núvols” (Sir 35, 16) i la del superb hi rebota i torna a caure a Terra. La idea es repeteix al pasatge de l’Evangeli on Lluc recull paraules de Jesús expossant la paràbola sobre dos homes van pujar al Temple per pregar: un era fariseu i l’altre publicà (…) Us dic que aquest va baixar justificat a casa seva, i aquell no. Perquè tothom que s’enalteix serà humiliat, i tothom que se humilia serà exalçat (Lc 18, 9-14). 

Repassant àmbits habituals on practicar la humilitat, cal recordar a Joan Pau II que va demanar “a les portes del nou mil.lenni els cristians s’han de posar humilment davant el Senyor per interrogar-se sobre les responsabilitats que tenen també en relació als mals del nostre temps. L’època actual junt a moltes llums presenta igualment no poques ombres” (TMA, 36). És una actitud a viure sempre i no tan sols en aquella ocasió davant el 2000. 

El model en què mirar-se és lògicament Jesús i el Papa Wojtyla va recordar que també és l’actitud de Déu quan es va fer home i es va encarnar a les entranyes de Maria: “aquest fer-se un dels nostres del Fill de Déu va succeir en la humilitat més gran” (TMA, 5) ja que el Totpoderós, el Creador, l’Omnipotent, dona exemple des de que neix en un estable d’un llogaret d’una nació perifèrica de l’Imperi romà fins que es queda amb nosaltres tots els dies fins a la fí del món ocultat als sagraris. 

Per aixó segueix sent actual l’indicació del Papa polac de que l’examen i demanar perdó ens fa més humils, que diu a la Carta Novo millennio ineunte escrita el 2001, acabat el Jubileu. L’actitud d’examen i de petició de perdó és cosa habitual per un cristià sincer i Benet XVI en 2007, a l’Encíclica Spes salvi, l’orientava dient que “cal que a l’autocrítica de l’edat moderna conflueixi també una autocrítica del cristianisme modern, que ha d’apendre sempre a comprender’s a si mateix a partir de les seves pròpies arrels”. L’autocrítica és examen i si ni ha humilitat sorgeisen punts de correcció, de millora i de petició de perdó. 

A Deus caritas est (DCE, 2005) recorda el ex Papa Ratzinger que la caritat “és una manera de servir que fa humil al qui serveix. No adopta una posició de superioritat davant l’altre, per miserable que sigui momentàniament la seva situació. Crist va ocupar el darrer lloc al món —la creu—, i precisament amb aquesta humilitat radical ens ha redimit i ens ajuda constantment” (DCE, 35). Alhora Pau explica als cristians de Coloses i a tots els altres a la llarg dels segles  al llarg del planeta “que ningú us tregui el premi fent ostentació de humilitat i de cult supersticiós als àngels, abstret a causa de les seves visions, inflat en va per la seva intel.ligència carnal” (Col 2, 18). “Aquestes cosas tenen una aparença de saviesa per la seva religiositat afectada, la seva aparente humilitat i el seu rigor amb el cos, però no valen sinó per la satisfacció de la carn” (Col 2, 23). 

I als de Filipos els escriu que “no actueu per rivalitat, ni per vanaglòria, sinó amb humilitat, considerant cadascun els altres com a superiors, buscant no el propi interès, sinó el dels altres. Tingueu entre vosaltres els mateixos sentiments que va tenir Crist Jesús, el qual, sent de condició divina, no va fer gala de la seva categoria de Déu, al contrari passant per un de tants, fent-se semblant als homes; i, mostrant-se igual que els altres homes, es va humiliar a si mateix fent-se obedient fins la mort, i mort de creu” (Phil 2, 3-8). 

L’oració del humil travessa els núvols” (Sir 35, 16) i fer oració és per l‘ésser humà cosa habitual, diària, contínua com el respirar, menjar o beure, exigències del cos i de l’ànima, per aixó Joan Pau II, al llibre “Signe de contradicció” explica que s’arriba “al Déu Infinit (…) Aquell de qui la Sagrada. Escriptura i l’Església donen testimoni (...) a aquest Déu que confessa el trapenc o el camaldulenc en la seva vida de silenci. A Ell es dirigeix el beduí del desert quan arriba l’hora de l’oració. I potser també el budista que, concentrat en la seva contemplació, purifica el seu pensament preparant el camí cap al nirvana (p. 22). 

Francesc, impulsant també el clima d’oració en què sobretot han de viure els deixebles de Crist, glosant un punt del Catecismo (CCE 2259), feia una pregunta en veu alta perquè cadascú la contestés al seu interior: “¿Des d’on parlem quan preguem? ¿Des de l’altura del nostre orgull i de la nostra pròpia voluntat, o des d’«alló més profund» (Sal 130, 14) d’un cor humil i contrit? Tot el que s’humilia serà exalçat (Lc 18, 14)”. El Catecisme de l’Església dedica tota la quarta part a l’oració cristiana (CCE, 2558-2565). 

A banda de parlar-nos Déu a tots els homes a través del cosmos, també ho fa directament a la conciència de cada èsser humà, que defineix el Vaticà II com el “sagrari de Déu” (VS, 5). Aixó no treu que a alguns homes o dones en particular Déu els hagi comunicat alguna cosa, sempre per benefici de tota la humanitat, mai per el seu exclusiu benefici personal. Ja el Gènesi ens diu que Iahvé, abans del anomenat pecat original, baixava cada capvespre al paradís per parlar amb Adam i Eva (cf Gen 2, 16). 

Joan Pau II recordava, cosa que segueix vigent per sempre, que “en Jesucrist Déu no només parla a l’home, sinó que el busca (...) Si Déu va al encontré de l’home, creat a la seva imatge i semblança, ho fa perquè l’estima eternament en el Verb i en Crist ho vol elevar a la dignitat de fill adoptiu (...) ¿Per què ho busca? Perquè l’home s’ha allunyat d’Ell, amagant-se com Adam entre els arbres del paradís terrenal (cfr. Gen. 3, 8-10). L’home s’ha deixat extraviar per l’enemig (cfr. Gen. 3, 13). Satanàs ho ha enganyat persuadint-lo de ser éll mateix Déu, i poder conèixer, com Déu el bé i el mal, governant el món al seu arbitri (cf Gen. 3, 5)” (TMA, 7). 

Averroes, pensador àrab medieval, una mica racionalista, pensava que la Revelació  de Déu al home només és “una intuïció completament natural per la qual el filósof, degudament preparat per la reflexió i l’ascètica, comprèn la naturalesa divina i descobreix a Déu de manera menys imperfecta que el vulgo. Déu no se’l descobreix de cap manera per un acte d’iniciativa pròpia, sinó que se’l revela de la mateixa manera que es revela la naturalesa al savi”. De manera semblant van opinar els pensadors dels segles XVIII i XIX que, o bé negaven l’ordre sobrenatural, com sol fer el racionalisme, o bé identificaven l’ordre natural amb el sobrenatural, com és freqüent al idealisme o com fan els fonamentalistes. 

Cal reconèixer que algunes religions no cristianes tenen certs valors que es consideren vertaders i que serveixen de preparació per descobrir la plena Revelació doncs són elements de Revelació natural i de religió natural, precursors de la Revelació cristiana sobrenatural i potser conservats des de la Revelació primitiva a les albors de la humanitat. Fins i tot poden ser valors no tan sols de Revelació natural ja que l’Esperit bufa on vol, encara que alguns el tenen marginat, rebutjat o a l’atur. La supèrbia humana, en quan dissenya un “ere”, al primer que solliquidar és a Déu. En temps patrístics, els vaticinis de les sibiles eren considerats pre-anuncis dels misteris de la fe cristiana. 

Resa Maria “perquè ha posat els ulls en la humilitat de la seva esclava; per aixó des d’ara em diran benaurada totes les generacions perquè ha fet en mi coses grans el Totpoderós” (Lc 1, 48-50).

sábado, 15 de octubre de 2022

LA BÍBLIA ÉS VIVA I ACTUAL

 Llegir la Bíblia, cada dia una mica

L’ Evangeli d’avui, diumenge XXIX del TO, cicle C, narra la paràbola sobre la necessitat de pregar sempre sense perdre l’esperança (Lc 18, 1-8). Al salm responsorial, l’orant resa: “alço els meus ulls a les muntanyes: ¿d’on em vindrà l’auxili? L’auxili em ve del Senyor, que va fer el cel i la Terra” (Ps, 120), idea que es complementa amb el que es llegeix a la 1ª lectura, que “Josué va sortir a lluitar contra els amalecites mentre Moisès pujava a resar amb Aarón i Jur” (Ex 17, 8-13). La providència divina es cosa real doncs com diu el mateix Jesús “fins els pèls del vostre cap estan tots comptats” (Mt 10, 30) o sigui que Déu ho sap tot i diu que ja sap el que necessitem abans de demanar-li-ho. 

Pau recorda a la 2ª lectura de la Paraula de Déu d’avui que “la Sagrada Escriptura et pot donar la saviesa que condueix a la salvació per la fe” (2Tim 3, 14-4. 2), no per la Llei i per actualitzar el fer-ho real és pel que llegir las SSEE s’impulsa amb el Concili Vaticà II ja que abans, durant molts segles, era cosa dels cristians no catòlics sorgits de la Reforma luterana. 

Benet XVI a l’Exh post sinodal Verbum Domini (VD, 2010), que cita Francesc en la Carta Scripturae sacrae affectus (SSA, 2020), diu que “amb aquesta Exhortació, compleixo de bon grat la petició dels Pares de donar a conèixer a tot el Poble de Déu la riquesa sorgida a la reunió vaticana i les indicacions propostes, com a fruit del treball en comú” (VD, 1). “Cal reconèixer que en els últims decennis ha augmentat en la vida eclesial la sensibilitat sobre aquest tema (…) De tots és conegut el gran impuls que la Constitució dogmàtica Dei Verbum ha donat a la revalorització de la Paraula de Déu a la vida de l’Església, a la reflexió teològica sobre la divina revelació i a l’estudi de la Sagrada Escriptura” (VD, 3) (…) “perquè la Biblia no quedi com una Paraula del passat, sinó com una cosa viva i actual” (VD, 5). 

Francesc escriu en aquesta Carta SSA que “les pàgines bíbliques no sempre són accessibles immediatament. Com es diu a Isaies (29, 11), fins i tot per aquells que saben “llegir” (…) el llibre sagrat apareix “segellat”, tancat hermèticament a l’interpretació. Per tant, és necessari que intervingui un testimoni competent per proporcionar la clau alliberadora, la de Crist Senyor, l’únic capaç de deslligar els segells i obrir el llibre (cf. Ap 5, 1-10) (…) «¿Creus entendre el que estàs llegint?», pregunta Felip; i l’eunuc respon: «¿Com entendré si ningú m’ho explica?» (Hch 8, 30-31).

Bastants intervencions dels Pares sinodals –afegeix el exPapa Ratzinger- han insistit en el valor del silenci en relació amb la Paraula de Déu i amb la seva recepció a la vida dels fidels (…) de manera que afavoreixi la meditació. Quan el silenci està previst, s’ha de considerar «com part de la celebració»” (VD, 66). Llegir cada dia una mica ho ve aconsellant repetides vegades Francesc però posant atenció al “cumplo y miento” doncs hi ha moltes coses a la vida cristiana que no són de l’Evangeli i fins i tot són antievangèliques, com deia Joan Pau II, han escandalitzat, han sigut antitestimoni. 

El Vaticà II, a la Constitució Dogmàtica Dei Verbum (DV, 1965), diu que “Déu, creant-ho tot i conservant-ho pel seu Verb, dona als homes testimoni perenne de si en les coses creades, i, volent obrir el camí de la salvació sobrenatural, es va manifestar, a més, personalment als nostres primers pares ja des del principi”. “Precisament raonant sobre la Natura es pot arribar fins el Creador” deia Joan Pau II a l’Enc Fides et ratio (FR, 1998) on afegeix que “es reconeix així un primer pas de la Revelació divina, constituit pel meravellós “llibre de la Natura” (…) Si l’home amb la seva intel.ligència no arriba a reconèixer a Déu com a Creador de tot, no és degut tant a la manca d’un mitjà adecuat quan, sobretot, a l’impediment posat per la seva voluntat lliure i el seu pecat” (FR, 19). Pau deia als cristians a Roma que “ l’invisible de Déu, des de la creació del món, es deixa veure a l’intel.ligencia a través de les seves obres” (Rom 1, 20). 

Potser que es pugui deduir que també es pot reconèixer que Déu, com parla de moltes maneres, pot fer-ho a través dels no cristians ja que “l’Espíritu bufa on vol" (DV, 3) i per aixó Joan Pau II impulsava “el diàleg interreligiós, que no sustitueix l’anunci, ha de fer-se amb l’íntima disposició de l’escolta que suscita en els mateixos deixebles de Crist comprendre més profundament el seu missatge” (NMI, 56). 

La Bíblia ajuda a estimar el món creat per Déu pel home i per aixó Francesc está ocupat amb la temàtica ecològica, com feien els seus predecessors, com Benet XVI que deixa escrit que “cal reconèixer també que la mateixa creació, el liber naturae, forma part essencialment d’aquesta simfonia a diverses veus en què s’expressa l’únic Verb” (VD, 7). “La creació és el lloc on es desenvolupa la História d’amor entre Déu i la seva criatura; per tant, la salvació de l’home (…) aixó ens permet reconèixer plenament els dons preciosos rebuts del Creador: el valor del propi cos, el do de la raó, la llibertat i la conciència” (VD, 9). El Catecisme de la’Església recorda que el diumenge és dia de festa laboral per, a més de participar a l’Eucaristia, sigui dia per dedicar-se més que els altres de la semana, a la família i a la contemplació de la Natura, de les meravelles de Déu, el seu creador (cf CEC, 1166-1167). 

Francesc escriu la Carta Scripturae sacrae affectus, amb motiu de celebrar-se el XX centenari de la mort de sant Jerònim, qui va ser qui, per indicació del Papa sant Dàmas, va traduir la Bíblia a la llengua vulgar, la del vulg, la del poble, la de la gent corrent, el llatí en aquells temps, quan es va deixar de parlar en grec. I diu que “el treball de traducció de Jerònim ens ensenya que els valors i les formes positives de cada cultura representen un enriquiment per a tota l’Església (…) la Bíblia necessita ser traduïda constantment a les categories llingüístiques i mentals de cada cultura i de cada generació, fins i tot a la secularitzada cultura global del nostre temps”. 

El Vaticà II acaba el Document sobre la Sda Escriptura dient que “així, doncs, amb la lectura i l’estudi dels Llibres Sagrats «la Paraula de Déu es difongui i resplandeixi» i el tresor de la Revelació, confiat a l’Església, ompli més i més els cors dels homes. Com la vida de l’Església rep el seu increment de la renovació constant del misteri Eucarístic, així és d’esperar un nou impuls de la vida espiritual de la crescuda veneració de la Paraula de Déu” (DV, 26). El Sínode –diu Benet XVI- ha dirigit moltes vegades la seva atenció als fidels laics, donant-los les grècies pel seu generós compromís en la difusió de l’Evangeli en els diferents àmbits de la vida quotidiana, del treball, l’escola, la família i l’educació. Aquesta feina, que prové del baptisme” (VD, 84). 

I el exPapa alemany acaba dient que “desitjo cridar l’atenció sobre la familiaritat de Maria amb la Paraula de Déu (…) parla i pensa com la Paraula de Déu; la Paraula de Déu es converteix en paraula seva, i la seva paraula neix de la Paraula de Déu. Així es posa de manifest, a més, que els seus pensaments estan en sintonia amb el pensament de Déu, que el seu voler és un voler amb Déu” (VD, 28).

sábado, 8 de octubre de 2022

ÉS DE BEN NASCUT SER AGRAÏTS

 Anadura més ràpida

L’Evangeli d’avui, diumenge XXVIII del TO, cicle C, narra el moment en què Jesús guareix a 10 leprosos i només 1 (samarità) li dona les grècies (cf Lc 17, 11-19). Ve a la memòria el refrany que diu que “és de ben nascut ser agraïts”. La 1ª lectura explica que Naamán de Siria, una vegada guarit de la lepra, després banyar-se al Jordà, agraeix a Eliseu haver estat curat amb un regal però el profeta no ho accepta (2Reg 5, 14-17). 

Cervantes a “El Quixot” escriu que “entre els pecats més grans que els homes cometen, encara que alguns diuen que és la sopèrbia, jo dic que és el desagraïment, atenent-me al que sol dir-se: que dels desagraïts està ple l’infern”(II part, cap 58). 

Es poden donar les gràcies com fan els nens que encara que hagin pronunciat la paraula “gràcies”, manifesten sobretot el seu agraïment jugant amb el regal; si l’han llençat a un recó i no tornen a agafar-lo, és que no els ha fet cap gràcia. 

El Document d’Apareguda, fruit del CELAM de 2007 i que és el moll del magisteri de Francesc, senyala un aspecte important, habitual i necessari per estar contínuament donant gràcies a Déu. Diu que "hem de donar gràcies a Déu perquè la seva Paraula ens ensenya que, malgrat la fatiga que moltes vegades acompanya el treball, el cristià sap que aquest, unit a l’oració, serveix no només al progrés terrenal, sinó també a la santificació personal i a la construcció del Regne de Déu”.

Joan Pau II va dir que “desitjo elevar el meu agraïment al Senyor amb les paraules de la seva Mare Santíssima, sota la seva protecció he posat el meu ministeri petrí: Totus tuus! És innegable com és bo donar gràcies a Déu per haver-nos donat a Maria, la seva mare com a mare dels homes i manifestar-li a ella l’afecte vertader és com els nens que es passen el dia amb el juguet que els ha agradat. Aquesta manifestació d’estima a Maria es manifesta resant el rosari que ella mateixa ha dit en repetides ocasions que li agrada molt sentir-ho. 

Precisament cada 7 d’octubre és la festa d’aquesta advocació mariana de la «Mare de Déu del Roser», festa instituïda per Pius V com la «Mare de Déu de les Victòries» però Gregori XIII, al any següent de succeir-lo va canviar per la «Mare de Déu del Roser». A Madhu , Sri Lanka, que va ser visitat pel papa Francesc en gener de 2015, és el santuari de la «Mare de Déu del Roser»,al que acudeixen a resar tant tamils com singalesos. 

Joan Pau II a Rosarium Virginis Mariae, Carta ap. del X-2002, diu que “el motiu més important per tornar a proposar amb determinació la práctica del Rosari és per ser un mitjà summament vàlid per afavorir en els fidels l’exigència de contemplació del misteri cristià”. 

Segueix dient que “el Rosari és una de les modalitats tradicionals de l’oració cristiana orientada a la contemplació del rostre de Crist. Així ho descrivia el papa Pau VI: «Oració evangèlica centrada en el misteri de l’Encarnació redemptora, el Rosari és, doncs, oració d’orientació profundament cristológica”. Afegeix que “en el recorregut espiritual del Rosari, basat en la contemplació incesant del rostre de Crist –en companyia de Maria– aquest exigent ideal de configuració amb Ell s’aconsegueix mitjançant una asiduïtat que poguessim dir 'amistosa'. Aquesta ens introduceix de manera natural en la vida de Crist i ens fa com 'respirar' els seus sentiments”. 

A la 2ª lectura de la Paraula de Déu d’avui, Pau diu que “podeu estar segurs: Si morim amb Ell, també viurem amb Ell” (2Tim 2, 8-13). Morir és acabar alguna cosa per començar una altra millor i pensar-hi porta a recordar que ja Pius XII va afirmar que estem en un canvi d’era i no en una era de canvis. Per aixó Joan Pau II escriu a la Carta per preparar el Gran Jubileu del 2000, Tertio millennio adveniente (TMA, 1994) que “el Concili Vaticà II marca una època nova a la vida de l’Església. Aixó és veritat” (TMI, 8). 

En acabar el Jubileu, a la Carta Novo millennio ineunte (NMI, 2001) diu que “havia pensat en aquest Any Sant del dos mil (…) com una convocatòria providencial en la qual l’Església, trenta-cinc anys després del Concili Ecuménic Vaticà II, hauria estat convidada a interrogar-se sobre la seva renovació per assumir amb nou ímpetu la seva missió evangelitzadora (…) el que ha pasat davant nostre exigeix ser considerat i, en cert sentit, interpretat, per escoltar el que l’Esperit, al llarg d’aquest any tan intens, ha dit a l’Església (cf. Ap 2, 7.11.17 etc.)” (NMI, 2). 

I per fer bé la nova evangelització, diu que “per a l’eficàcia del testimoni cristià (…) no es tracta d’imposar als no creients una perspectiva de fe, sinó d’interpretar i defensar els valors arrelats en la naturalesa mateixa del èsser humà”. 

Francesc, al pròleg del llibre recentment editat «Joan XXIII. Un Concili pel món», afirma que l’Església no és “una élit” de sacerdots i consagrats, demana redescobrir els fruits del Concili Vaticà II i diu que "estem en un camí, i una etapa fonamental d‘aquest camí és la que estem vivint amb el Sínode, que ens demana sortir de la lógica del 'sempre s’ha fet així', de l’aplicació dels mateixos esquemes de sempre, del reduccionisme que acaba per voler emmarcar-ho tot sempre en lo ja conegut i practicat". 

Diu un expert que “els homes van oblidar l’Evangeli i a força de barrejar-se amb el món, es van fer «del món»” (Rops, p. 212-13). Julián Marías (al qual llegia Joan Pau II) en Perspectiva cristiana diu que la fe s’enrareix des del Renaixement. Es fitxen tant en el pecat (lo negatiu) que es confesaen inclús dels pecats venials i s’oblida la Redempció. Alguns mantenen encara la perspectiva tradicional, més per “bel.ligerància” o “resistència” que per “naturalitat”. A pp 105 ss tracta sobre les infidelitats cristianes al Cristianisme, les adherències históriques i socials, el científic que semblava incompatible amb la “fe”, etc. 

El Papa Wojtyla acava aquesta Carta apostòlica dient que “la nostra anadura (…) ha de fer-se més ràpida al recòrrer els senders del món (…) Cada diumenge Crist ressuscitat ens convoca de nou com al Cenacle (…) per (…) iniciar-nos en la gran aventura de l’evangelització” (NMI, 58).

JESUCRIST REI DE L’UNIVERS

La dimensió social de l’evangelització A la 2ª lectura d’avui, diumenge XXXIV del TO, cicle C, últim del any litúrgic doncs el proper és e...