VALOR I BELLESA DE LA FAMÍLIA

 Déu es fa home en una família humana

Cada any el diumenge següent a Nadal es celebra la festa de la Sagrada Família de Natzaret que aquest cau avui dia 26. Ella és el model per tota la humanitat ja que el Verb, el Fill Unigènit de Déu, eternament membre d’una família de tres Persones divines (Pare, Fill i Esperit Sant), va voler nèixer, crèixer i viure en una família humana i va fundar l’Església com família de Déu, per ensenyar-nos, també en aixó, el valor diví del que és humà. 

Benet XVI explicava en 2009 que “els primers testimonis del naixement de Crist, els pastors, es van trobar (…) davant una petita família: la mare, el pare i el fill nounat. ¡Déu va voler revelar-se naixent en una família humana, i per aquest motiu la família humana s’ha convertit en imatge de Déu! Déu és Trinitat, és família (…) La família humana, en cert sentit, és imatge de la Trinitat”. I havia recordat que “l’Esperit és al món testimoni de l’amor del Pare, que vol fer de la humanitat, en el seu Fill, una sola família” (Deus caritas est, 19). 

En la seva última intervenció pública sobre aquest tema, prop ja del final dels seus dies a la Terra, Joan Pau II deia que “precisament contemplant el misteri de Déu que es fa home i troba acollida en una família humana, podem comprendre plenament el valor i la bellesa de la família. En efecte, la família no només és al centre de la vida cristiana; també és el fonament de la vida social i civil” (18-XII-2004) i a Familiaris consorcio (FC, 1981) ja havia afirmat que “l’Església és conscient de que el matrimoni i la família constitueixen un dels béns més preciosos de la humanitat (…) volguts per Déu amb la mateixa creació” (FC, 1 y 3).

És clar que el matrimoni i la família no són uns invents de l’Església ja que existeixen des del principi de la humanitat, des de Adam i Eva, amb els seus fills Caín i Abel, encara que no es van casar per l’Església ni van celebrar cap banquet nupcial, ni podien presentar el “llibre de família” ni cap dels tràmits burocràtics imposats per l’artifici humà. Joan Pau II deixava escrit que “l’institució matrimonial no és una ingeréncia indeguda de la societat o de l’autoritat ni la imposició intrínseca de una forma, sino exigència interior de la Saviesa creadora” (FC, 11). 

Un altra dimensió essencial de la familia, ja que ha d’abarcar tot l’habitat de cada èsser humà, porta considerar que, com la societat civil, l’Església és familia, “és la família de Déu al món. En aquesta família no hi ha d‘haver ningú que pateixi per falta del que és necessari –procupació que no és una mania del actual Papa argentí- (…) precisament a l’Església mateixa com família, cap membre pateix per trovar-se en necessitat” (DCE, 25). El Papa Ratzinger insisteix dient que “l’Església, com a família de Déu, ha de ser avui com ahir un lloc d’ajuda recíproca i alhora de disponibilitat per servir també a quans fora d’ella necesiten ajuda” (DCE 32). Com el refranyer diu que “de la dita al fet hi ha un tret”, Francisc no vol fer-li cas i per aixó diu com els seus antecessor peró fa el que es diu. 

La Trinitat divina, Déu, es Família on ningú és més Déu que l’altre i per aixó les tres Persones divines reven la mateixa glòria. L’Església fundada per Jesús amb els seus deixebles ha de ser existencial i jurídicament una família en la qual tots els membres són iguals davant la llei, i per aixó es promou avui la necesitat de fer-ho real amb la sinodalidad o sigui la participación de tots i cadascú del membres del poble de Déu. Ser imatge i semblança de Déu significa que el clericalisme és una aberració perqué porta la contraria.

“Maria (…) acepta ser com oblidada en el període de la vida pública de Jesús, sabent que el Fill ha de fundar ara una nova família (DCE 41) sense el lligam de la sang. La família cristiana, apostòlica o consanguinea ha de ser model per la pagana, no una raresa perquè fa o diu coses extranyes doncs els trets de la família “natural” han de ser reconeguts i vivits pels cristians però molt requetebé per ser testimoniatges sincers de la Veritat; ser de veritat llum del món, sal de la Terra.

A Tertio mil.lennio adveniente (TMA, 1994) el Papa Wojtyla va propusar “que l’Any de la Família, inaugurat a Natzaret, arribi a ser, com l’Any Marià (…) la posada en pràctica del Concili en aquesta dimensió” (TMA, 28). A la tercera Encíclica dedicada a l’Esperit Sant, Dominum et vivificantem (DV, 1986), escrivia que “els cristians, com a testimonis de l’autèntica dignitat de l’home, per la seva obediència a l’Esperit Sant, contribueixen a la múltiple renovació de la faç de la Terra col.laborant amb els seus germans a realitzar i valorar tot el que el progrés actual de la civilització té de bo, noble i bell. Aixó ho fan (…) purificant i enfortint aquells generosos propòsits amb els quals la família humana intenta fer més soportable la seva pròpia vida i sotmetre la Terra a aquesta finalitat” (DV, 60). 

Siguint el pontifici magistèri habitual, Francesc va escriure a la Exhortació post sinodal sobre la família i el matrimoni, Amoris letitiae (AL, 2016), que “una comunió familiar ben viscuda és un verdader camí de santificació a la vida ordinaria i de creixement místic, un mitjà per l’unió íntima amb Déu. Perquè les exigencies fraternes i comunitaries de la vida en família són una ocasió per obrir més i més el cor, i aixó fa posible un encontre amb el Senyor cada vegada més plé” (AL, 316). 

Y afegeix que “les famílies arriben a poc a poc, amb la gràcia de l’Esperit Sant, la santedat a través de la vida matrimonial, participant també en el misteri de la creu de Crist, que transforma les dificultats i els patiments en una ofrena d’amor. D’altra banda, els moments de goig, el descans o la festa, i tot la sexualitat, s’experimenten com una participació a la vida plena de la Resurrecció” (AL, 317). 

I més endavant remarca que “com recordem varies vegades en aquesta Exhortació, cap família és una realitat celestial i confeccionada d’una vegada per sempre, sinó que requereix una maduració progresiva de la seva capacitat d’estimar (…) contemplar la plenitud que encara no aconseguim, ens permet relativitzar (…) ens impideix jutjar amb duresa els qui viuen en condicions de molta fragilitat” (AL, 325). 

Acaba la Exhortació amb una pregaria a la Sagrada Família que resa així: “Santa Família de Natzaret, fes prendre conciència a tots del caràcter sagrat i inviolable de la família, de la seva bellesa en el projecte de Déu. Jesús, Maria i Josep, escolteu, acolliu la nostra súplica. Amén” (AL, 325).