DEROGAR I INSTAURAR

Encarnem l’estil de Déu?

El profeta Miquees, a la 1a lectura d’avui 19 de decembre, 4t diumenge d’Advent, cicle C, diu que “tu, Betlem Efratá, encara que ets la menor entre les famílies de Judà, de tu m’ha de sortir aquell que ha de dominar a Israel” (Miq 5, 1-4). L'interpretació al peu de la lletra, sense voler veure la dimensió escatològica, segueix vigent avui dia per la força atractiva de la temptació humana del dominar ja, ara, avui. Caure-hi fa que no es vulgui evolucionar, progressar i millorar com fa Déu amb alló humà i així ho reconeix la carta als hebreus afirmant que “havent dit abans que no vas voler ni et van agradar els sacrificis i ofrenes ni holocausts i víctimes expiatories pel pecat -coses totes que se ofereixen segons la Llei-, després afegeix: «vet aquí que vinc per fer la teva voluntat». Deroga el primer per instaurar el segon” (Heb 10, 5-10). 

Derogar i instaurar, posar i treure, rebuxar i implantar, és lo pròpi de Déu i ho ha de ser dels que estem fets a imatge i semblança seva. Francesc preguntava en una ocasió si "Encarnem l’estil de Déu, que camina en la Història i comparteix las vicissituts de la humanitat? Estem disposats a l’aventura del camí o, temerosos davant l’incert, preferim refugiar-nos a les excuses del 'no cal' i del 'sempre s’ha fet així'?". 

L’Evangeli d’avui de Lluc explica la visita de Maria a la seva parenta Isabel a casa seva a Ain-karin (Lc 1, 39-45) i allí l‘Esperit Sant apareix actuant a Isabel, igual que amb el seu marit Zacaries i com va fer abans a Natzaret actuant a Maria quan l’ángel del Senyor li va anunciar de part de Déu el naixement de Jesús si ella volía ser la mare de Déu, amb tot el que aixó suposava. En aquest moment considerava Bernat de Claraval (†1153 amb 63 anys): “Mira que l’ángel espera la teva resposta (…) esperem, Senyora, aquesta paraula de misericòrdia”. Se suposa que ella, també mare nostra, espera també la nostra resposta diaria del “faci’s en mi segons la teva paraula”, o sigui, “sí, vull” que es pot dir al cor a diari com va fer Maria en la seva vida terrenal i només en aquell momento de l'anunciació. I segueix dient el sant frare cistercenc “que la teva humilitat es revesteixi d’audàcia, i la teva modèstia de confiança (…) no tinguis por, Verge prudent, la presumpció; perquè, encara que és bona la modèstia en el silenci, més necessària és la pietat en les paraules”. 

L'Esperit també actua al poble de Déu guiant la necessitat de fer realitat el semper reformanda i ho fa suscitant o suggerin reformes concretes i factibles al llarg de la Història de l’Església com ara pel tercer mil.lenni amb els textos conciliars ja que el Concili Vaticà II no va ser un parèntesi a la dinàmica de l’Esperit. En una meditació d’Advent (13-XII-2012), el predicador de la casa pontificia, fra Cantalamessa, va dir davant el Papa i altres assistents que "la insuficient atenció al paper de l’Esperit Sant explica moltes de les dificultats que s’han creat a la recepció del Concili Vaticà II". 

Anys abans el mateix Joan Pau II escrivia en la seva primera Encíclica “El Redemptor de l’home” (Redemptor hominis, RH, 1979) que “hi ha persones que haguessin preferit fer-se enrere. Alguns, fins i tot, expressen l’opinió de que aquests esforços són danyosos per a la causa de l’Evangeli, condueixen a una ruptura ulterior de l’Església, provoquen confusió d’idees i aboquen a un indiferentisme específic (...) A tots aquells que per qualsevol motiu volguessin dissuadir a l’Església (...) cal dir-los una vegada més: ¿Ens és lícit no fer-ho?” (RH, 6). 

Les reformes vénen suggerides des del principi del cristianisme com és manifest en el Concili de Jerusalem del any 50 dC on sant Jaume, fent de secretari conciliar, va dir: "Ens ha semblat a l'Esperit Sant i a nosaltres..." (Act 15, 18). Després les coses “es van anar complican” quan en el transcurs d’uns segles va arrelar el constant estira -i- arronsa entre el papat i l’Imperi, fet de desconfiança, de necessitat mutua i d’utilitarisme. El papat es va contagiar de l’estil bizantí dels bisbes i patriarques de l’Imperi oriental que van confondre autoritas i potestas i més tard el papat va començar a servir-se del regne francès de Carlemany (†814 amb 72 anys) i del seu pare Pipino com manera pràctica de tenir el poder (civil) agafat pel mànec. Després va anar a buscar als de la Germania per crear el sacre Imperi romà germànic encara que van ser els carolingis els qui van anomenar al Papa “cap d’Estat” quan acabava el primer mil.lenni. 

l'Emperador Carles V amb el Papa

La reforma gregoriana del segle XI no fou definitiva i tota l’Edat Mitjana va haver de suportar las xacres de la simonia i la corrupció moral de la cúria romana, contra la qual cosa a cada segle s’han elevat veus de sants i de moviments eclesials reformadors que, de vegades, aconseguien un trionf momentani. La reforma tridentina probablement va arribar tard i no va ser completa, doncs Roma es va reformar del que significava Alexandre VI, però no del de Juli II i Lleó X. 

Jesús neix a un estable a Betlem i els mags de l’Orient van arribar a la casa però no a cap palau. A Natzaret va viure a una casa i no pas a un palau i després, en la anomenada vida pública dels dos últims anys i mig, va viure amb els seus deixebles però mai en un edifici de rics i aixó que eran molts: els 12 més els altres 72, més les dones (7 són citades en els evangelis); ja sumen més de 90 persones. Va haver un temps en el qual els fidels que deien que els Estats pontificis no eran voluntat de Crist va ser titllats de “Judes”. Al Vaticà encara estava vivint en una atmosfera de protocols pomposos, politiqueus, costus desmesurats, faustos i mil pinzzellades més de tot alló que el llenguatge ascètic tradicional anomena "vanitats," i que Jesús demanava evitar (Lc 10,4ss). Gregori I “el gran” (†604 amb 64 anys) deia: "es pot dubtar si el bisbe de Roma fa l’ofici de pastor o de príncep temporal". 

Les reformes estructurals a la Litúrgia, als sagraments, a la concepció del poble de Déu, al paper dels laics i de la dona semblen estancades perquè només les vol una minoria, verdaderament humil, lliurada, cristiana, que no es casa amb la mundanitat malgrat que Joan Pau II reconexia a Redemptor hominis (RH, 1979) “el que l’Esperit va dir a l’Església (…) a totes les Esglésies (…) se sent l’Església més madura en l’esperit de discerniment, més idònea (…) més centrada en el seu pròpi misteri i, gràcies a tot aixó, més disponible per a la missió de la salvació” (RH, 3-4).

El Papa Bergoglio ha dit que “l’Esperit ens demana que ens posem a escoltar les preguntes, els afanys, les esperances de cada Església, de cada poble i nació. I també a l’escoltad el món, dels desafíaments i els canvis que ens posen al davant. No insonoritzem el cor, no ens blindem dins de les nostres certeses". 

En una altre ocasió, tornant a posar el dit damunt el tema actual de la reforma estructural del poble de Déu, deia que “la sinodalitat no és un capítol d’un tractat d’Eclesiologia, i encara menys una moda, un eslògan o el nou tèrme a utilitzar o manipular en les nostres reunions. ¡No! La sinodalitat expressa la naturaleza de l’Església, la seva forma, el seu estil, la seva missió (…) Hi ha molta resistència a superar l’imatge d’una Església rígidament dividida entre dirigents i subalterns, entre els que ensenyen i els que han d’aprendre, oblidant que a Déu li agrada canviar posicions: «va enderrocar als potentats dels seus trons i va exaltar als humils» (Lc 1, 52), va dir Maria” (Roma, 18-IX-2021). Precisament són paraules de Maria a casa de la seva parenta Isabel, passatge de l’Evangeli proclamat avui a la Litúrgia de la Paraula.