RECONÉIXER LES PETJADES DE L’ESPERIT

 Una més atenta escolta de la veu de l’Esperit

“A l’arribar el dia de la Pentecosta, estaven tots en el mateix lloc (…) tots quedaren plens de l’Esperit Sant” (Act 2, 1, 11) s’escolta aviu a la Paraula de Déu. Ja ho havia anunciat Jesús ressuscitat quan s’aparegué al Cenacle i als presents, els va mostrar les mans i el costat i “va bufar sobre ells i els va dir: «Rebeu l’Esperit Sant” (Jn 20, 19-23). 

Ja els hi havia explicat que “l’Esperit Sant, que el Pare enviarà en el meu nom, us ho ensenyarà todo i us recordarà tot el que us he dit” (Jn 14, 26) i Joan Pau II recordava que l’Esperit Sant “no només seguirà inspirant la predicació de l’Evangeli sinó que també ajudarà a comprendre el just significat del contingut del missatge de Crist” (Dominum et vivificantem, 4). Per preparar el Gran Jubileu del 2000, aquest Papa polac havia demanat “al camp eclesial, una més atenta escolta de la veu de l’Esperit” (Tertio mil.lennio adveniente, 46). 

L’Esperit és la 3ª Persona trinitària i no és el fons o la mentalitat, l’“esperit” que es diu, d’una persona o institució humana. Un exemple és el que, després d’una nit animada, el Faraó estava inquiet en el seu esperit i va fer cridar a tots els mags i a tots els savis d’Egipte als quals els va explicar el seu somni (cf Gen 41, 8). Un altre exemple es dona quan al tornar d’Egipte els fills de Jacob i explicar-li al seu pare que Josep vivia, va reviure el seu esperit (cf Gen 41, 25-27) o sigui que va recuperar l’alegria, l’optimisme. 

Pot ser una referència a l’Esperit Sant quan Yahvé li va dir a Moisés que “parlaràs tu amb tots els artesans hàbils als qui he omplert d’esperit de saviesa” (Ex 28, 3) doncs la saviesa és un dels set dons que Ell concedeix. O quan en altre ocasió Iahveh va dir-li: «Mira que he designat a Besalel, fill d’Urí, fill de Jur, de la tribu de Judà; i l’he omplert de l’Esperit de Déu concedint-li habilitat, perícia i experiència en tota mena de treballs; per concebre i realitzar projectes en or, plata i bronze; per llaurar pedres d’encast, tallar la fusta i executar qualsevol altre feina (Ex 31, 1-5). Pot extranyar que sigui per fer treballs manuals, cosa tan humana i aparentment tan poc sobrenatural. 

Quan Pere parlava a casa del centurió Corneli, pagà, no jueu, extranjer, va baixar l’Esperit Sant sobre tots (cf Act 10, 44-45). Sempre costa entendre que actua fuera de l’Església, en la humanitat, peró “el vent bufa on vol i en sents la seva veu però no saps d’on ve ni a on va (Jn 3, 8). El vent és el símbol bíblic de l’Esperit i així s’afirma ja des del principi de la humanitat quan describint la creació, Iahveh va bufar als nassos de l’estàtua de fang que havia modelat per crear a Adam i en aquell moment va ser un vivent (cf Gen 2, 7) o com explica el pasatge d’avui que Jesús ressuscitat s’aparegué als seus i va bufar al dir-los que rebrien l’Esperit (cf Jn 20, 22). 

Pau VI en Evangelii nuntiandi (EvN, 1975), en el 10é aniv de la clausura del Concili Vaticà II, recorda que “Ell és qui actua en cada evangelitzador (…) pre-disposant també l’ànima del qui escolta” (EvN, 75). I com es resa el que es creu, a l’igual que es creu el que es resa, l’himne litúrgic interleccional d’avui, amb mirada católica o sigui universal, demana: ¡Vina, Esperit Sant!¡Rega la Terra en sequera! També diu el salm responsorial el que l’orant resa: “Envieu el vostre alé i repobleu la faç de la Terra”. No és demanar-li que vingui només sobre mi perquè és essencial la dimensió social de la creació i de la redemptció que és per l’aldea global, pel planeta Terra, per la humanitat sensera.

El Papa argentí recorda que les “institucions eclesials, comunitats de base i petites comunitats, moviments i altres formes d’associació, són una riquesa de l’Església que l’Esperit suscita per evangelitzar tots els ambients i sectors” (EvG, 29), és a dir pel bé universal de la humanitat, no pas per un grup, tribu o nació. 

“Una mirada de fe sobre la realitat –segueix dient Bergoglio- no pot deixar de reconèixer el que sembra l’Esperit Sant (…) Allà cal reconèixer molt més que unes «llavors del Verb»” (EvG, 68) que és la idea clara des de el principi del cristianisme i de la que parla per escrit sant Justí (†165 amb 65 anys), filòsof de Samaria i apologiste peró arraconada des de la segona meitat del primer mil.lenni, més o menys, i ara recuperada pel Concili Vaticà II. Les «llavors del Verb» són sembrades pel mateix Déu a manera de preparació evangélica.

 

En Amoris laetitia (AL, 2016) diu que “s’ha de prestar atenció a la realitat concreta, perquè «les exigències i trucades de l’Esperit Sant ressonen també en els esdeveniments mateixos de la Història», a través dels quals «l’Església pot ser guiada a una comprensió més profunda de l’inesgotable misteri del matrimoni i de la família»” (AL, 31) que és una realitat humana universal i no propietat o monopoli d’una etnia, una tribu, una nació, una cultura o una religión. 

El Papa Wojtyla va dedicar la 3ª Encíclica a l’Esperit Sant, Dominum et vivificantem (DV, 1986), on deixa escrit que “L’Església profesa la seva fe en l’Esperit Sant, que és “Senyor i infon de vida” (…) Aquesta fe ha de ser sempre enfortida i profunditzada en la consciència del Poble de Déu” (DV, 1). 

“Especialment a la Constitució pastoral Gaudium et spes –se segueix llegint- el Concili explica com entén el «món»(…) tota la família humana amb el conjunt universal de les realitats entre les quals viu; el món, teatre de la Història humana, amb els seus afanys, fracassos i victòries; el món que els cristians creuen fundat i conservat per l’amor del Creador, esclavitzat sota la servitut del pecat, peró alliberat per Crist, crucificat y ressuscitat, trencat el poder del dimoni, perquè el món es transformi segons el propòsit diví i arribi a la seva consumació” (DV, 29). 

I afegeix que “L’Església fixa la seva mirada en aquell que és l’amor del Pare i del Fill i (…) i no deixa d’estar present en el nostre món, en l’horitzó de les conciències i dels cors, per «omplir la Terra» d’amor i de pau” (DV, 67). Joan Pau II deixava escrit des de l’inici del seu ministeri petrí: “Suplico sobre tot a Maria (…) que (…) poguem rebre l’Esperit Sant (…) i convertir-nos en testimonis de Crist “fins els últims racons de la Terra” (Act 1, 8)” (Redemptor hominis, 22).

 

També recorda Francesc a Evangelii gaudium (EvG, 2013) que “amb l’Esperit Sant, enmig del poble sempre hi ha Maria (EvG, 284). “Maria sap reconèixer les petjades de l’Esperit de Déu en els grands esdeveniments i també en aquells que semblen imperceptibles. És contemplativa del misteri de Déu en el món, en la Història i en la vida quotidiana de cada un i de tots” (EvG, 288).