ESTEM EN UN CANVI D’ERA

Hem fet el que haviem de fer

L’Evangeli d’avui, diumenge XXVII del TO, cicle C, fa sentir la veu de Jesús que diu “Si tinguèssiu la fe de un gra de mostassa, diríau a aquest moral: “arrencat…” (Lc 17, 5-10). No és bo queixar-se i disculpar-se quan un creu tenir poca fe, pensant que els sants del santoral són homes o dones amb una fe més gran que l’Himalaya. 

A la 1ª lectura de la Paraula de Déu d’avui, Habacuc sembla que diu que hi ha qui creu que Déu està sord: “¿Fins quan, Yahveh, demanaré auxili, sense que tu escoltis, clamaré a tu (…) sense que tu salvis?” (Hab 1, 2-3; 2, 2-4). I el salm responsorial demana a l’orant no fer-se el sord: “Tan de bo que esculteu avui la veu del Senyor: No enduriu el vostre cor” (Ps 94). Joan Pau II deia que “mai a la História de l’home tant va dependre, com aleshores, del consentiment de la criatura humana” (TMA, 2), refirint-se a Maria, perquè del seu si va dependre la redempció universal de la humanitat.

“Per mi ha fet Ell coses grans” (Lc 1, 49) va dir Maria en el seu cant Magníficat a casa d’Isabel i Zacaries, pares de Joan, el baptista. I la fe fa veure, com deia Joan Pau II, que “ens estàn esperant” i afagia que “milers de veus demanen que el cristianisme s’actualitzi i, conservant la seva pròpia identitat, tingui l’impacte que va tenir al principi (…) Escoltem el clam general de cadascun dels homes i dels pobles. Tot aquest immens clam dona testimoni del fet de que en Jesús s’ha obert “el camí, la veritat i la vida” (Jn 14, 6), el gran camí (com diu el budisme). 

Agustí d’Hipona entenia que la saviesa precristiana predisposa per rebre el cristianisme “¿Per què no hem de creure que en els altres pobles gentils (no israelites), propers o llunyans, no hi havia creients?” Avui dia han sentit parlar de Crist fins i tot els esquimals como va passar amb els egipcis del segle XIII aC que també sabien de Déu ja que quan perseguien al poble jueu i les rodes dels carros s’encallaven a la sorra i eran perturbats per el núvol de foc i fum, clamaren: “Fugim d’Israel que Yhawéh combat per ell” (Ex 14, 25). També habien sentit parlar de Déu els de l’antiga Pèrsia doncs quan la deportació dels jueus a Babilònia, van exclamar: “aquests són el poble de Yhawéh, han sigut tirats de la seva terra” (Ez 36, 20). Segons un mite de Nova Guinea holandesa, abans dels temps primitius, va viure un home dotat de dons extraordinaris; ell fou qui va donar als papús la llei i el dret, i va fundar la casa dels homes. Mes com els papús van ser repetidament infidels als seus preceptes, va desaparèixer, encara que es creu que tornará un altre cop i renovarà llavors totes les coses.

Deia Joan Pau II que començava a olorar-se una nova primavera a l’Església (cf. NMI, 40). Les profecies de Malaquies (+1148), escrites en 1143 i publicades en 1595 en “L’árbre de la vida” del benedictí Arnoldo de Wion, semblen predir que el Papa successor de Joan Pau II sería el penúltim de la seva llista. El pot identificar la divisa “de laborens solis” que es pot traduir com “el treball del sol”, i seria precedit per “de medietate lunae” que a Joan Pau I li ve com anell al dit doncs el seu ministeri petrí va durar només 33 dies. Els 111 papes descrits des de Celestí II, amb una divisa que els simbolitza, acaben amb Pere II al que precedeix “de gloriae olivae”, divisa que le pot quadrar molt bé a Benet XVI ja que encara que alguns afirmen que “de gloriae olivae” vol dir la conversió dels jueus, es pot dir que el cardenal Ratzinger va triar el nom de Benet en honor a sant Benet de Nursia, fundador dels benedictins a qui el poble ras va anomenar “els olivers”. I a més Benet XVI va renunciar al seu ministeri petrí per (com fan els monjos i els benedictins) retirar-se al “monestir” als jardins vaticans per acabar els dies de la seva vida resant i prou.

camp d'oliveres

Després “de gloriae olivae", diu Malaquies que ve Pere, anomenat II o romà, que és l’últim de la seva llista però no es vol dir que sigui l’últim Papa dela Historia sinò l’últim d’un cicle. Es diu amb raó que no estem en una era de canvis sinò en un canvi d’era. Pau VI, sent encara Mons. Montini, a la mort de Pius XII va dir que havia acabat una etapa de la História potser perquè -com alguns altres- entenia els signes dels temps. Uns temps nous que inauguraria efectivament Joan XXIII i que poden donar per clausurada l’etapa anterior. 

Pere II no és el Papa de la fi del món amb referència al temps però sí el que ve de la fi del mó en sentit geogràfic doncs l’argentí Jorge Bergoglio, per la mentalitat europea, va venir a ser el bisbe de Roma des de la fi del món, afirmació que ell mateix ha comentat en varies ocasions. El teòleg Ratzinger, 40 anys abans de dimitir com a Papa, ja va profetitzar la redimensió de l’Església, la reducció de llocs de culte i després, com ha ocurregut en altres ocasions de la História, renaixeria plena de vigor com al principi. 

Més tard, com a Benet XVI (XII-2009), va dir a la Cúria vaticana que “tinc la sensació que ens accaparen massa els que són a casa i estem molt poc presents en els llocs de descreiment (…) massa tancats en el nostre món (…) massa preocupats pel petit ramat doméstic i massa allunyats dels perduts fora de la cleda”. Anticipava el que Francesc anomena «Església en sortida».

Francesc va estar a Georgia on la majoria de la població és ortodoxa (87%) i a Azerbaiyán on la majoria és musulmana (97%). Georgia es disputa la primacia del cristianisme amb Etiòpia i Armènia doncs Sanadruck, rei d’Armènia, va rebre la visita del cosí de l’Emperador romà i de 4 funcionaris seus, un d’ells anomenat Vartan. Van creure de seguida per l’apòstol Judes i retirats al desert, es va topar amb 3 georgians que anaven a visitar a la seva cosia, la reina armènia, y Vartan els va batejar. Pero l’apòstol Bersabé, un dels 72 deixebles de Jesús, va ser màrtir a Armènia i també Policeto, diàca d’Armènia, màrtir en temps de Neró. 

Amb la celebració del Gran Jubileu del 2000, Joan Pau II va escriure que es veu “un oceà immens” i cal “desentumir les nostres cames”, no tornar a “un anodí dia a dia”, “tenir el mateix entusiasme dels cristians dels primers temps” i “l’intrepidesa de sant Pau” (cf NMI, 58-59). 

També deia que “el que ells (Joan XXIII, Pau VI i Joan Pau I) han realitzat durant i després del Concili (…) amb certesa una significativa ajuda a la preparació de la nova primavera de vida cristiana (…) si els cristians són dócils a l’acció de l’Esperit Sant” (TMA, 18).

Sembla que l’Esperit Sant en aquests moments ha donat llum per descobrir de nou la vivència eclesial dels primers cristians. La missió de l’Església, o sigui el diàleg amb el món, es cosa de tots, també dels laics o seglars que són i seràn sempre l’immensa (aplastant) majoria dels fidels. Ja no és l’hora de que ells estiguin d’espectadors sinó de que, amb la força de l’Esperit, prenguin conciència de que, per vocació divina, han de correspondre a la crida de Crist a la santedat i a cumplir amb la missió apostòlica, sent així ferment de la societat, llum del món, allà on estiguin (cf RH, 21).

Es tracta de fer les coses “com Déu mana” que es qui va demanar que “quan hàgiu fet tot el que se us ha manat, digeu: som uns servents inútils; no hem fet més que el que haviem de fer” (Lc 17, 10).