EL RIC EPULÓ I EL POBRE LLÀTZER

El cos de Crist es també la carn d’un pobre o moribund

A l’evangeli d’avui, diumenge XXVI del TO, cicle C, proclama la paràbola que va explicar Jesús sobre un home ric que vestia de porpra i or finíssim i el pobre Llàtzer que mendicava a la porta de casa seva i que esperava satisfer la fam amb les resquicies que caigueren de la seva taula (cf Lc 16, 19-31). El profeta Amós diu: “ai d’aquells que se senten segurs, sibarites, dormen en llits de marfil (…) amb els millors olis s’ungen, i…” (Am 6, 1.4-7). És l’orgia dels rics i vividors d’aquell temps i Pau demana als cristians que “tu, en canvi, home de Déu, fuig d’aquestes coses, busca la justícia, la pietat, la fe” (1Tim 6, 11-16). 

Amós fou profeta d’Israel del segle VIII aC, aldeà del regne del sud, pastor i recol.lector de figues però enviat a predicar al regne del nord d’Israel on el benestar material era gaudit pels rics i poderosos, mentre els pobres i els desvalguts eran oprimits cada vegada més. Els poderosos s’atribuïen l’èxit pel bon fer i per l’esplendor del culte i els ritus (idolátrics) als déus Betel i Guilgal. La seva doctrina es va actualitzar a meitat del segle XX emfatitzant la justícia social que predicava, aplicant les seves propostes a les circunstàncies dels pobles en aquells moments en vies de desenvolupament llatinoamericans i africans. 

L’ús de les riqueses ha d’estar contínuament controlat doncs és fàcil caure en l’abús, tant en el món secular com en l’eclesial i per aixó a l’Església no manca una veu profètica per, com feia Jesucrist, cridi l’atenció al respecte. Ja Joan Pau II va dir: “Repeteixo, una vegada més, a tots els homes contemporànis el crit apassionat amb el qual vaig iniciar el meu servei pastoral: «¡No tingueu por! ¡Obriu, obriu de bat a bat les portes a Crist! Obriu a la seva potestat salvadora els confins dels Estats, els sistemes tant econòmics com polìtics, els dilatats camps de la cultura, de la civilització, del desenvolupament” (Christifideles laici, 34). Val pel món i per la mateixa Església com la llei de la gravetat que no és tant sols per uns pocs. 

Venda d'indulgències

A l’Edat Mitjana es va sentir la veu de Bernat de Claraval († 1153 amb 63 anys) que clamava pels seus dient que “em xoca que alguns abats de monestirs de la nostra Ordre trenquin amb odioses contencions aquesta regla de humilitat (...) Perquè sigueu prelats (…) no deixeu de ser monjos (...) habent aconseguit amb molt treball i molt preu privilegis de Roma, s’apropien de les insignies pontificals, usant també, a la manera dels bisbes, mitra, anell i sandàlies (...) ¿amb quant or et sembla que pretendrien aconseguir el ser anomenats bisbes?” (Obres completes, BAC, p. 705). 

I segueix dient que “clamen els nus, els famèlics es queixen dient: Digueu, pontífexs ¿què fa l’or en el fre? Per ventura aparta l’or del fre el fret o la fam? (...) Van els muls carregats de pedres  precioses i ens deixeu a nosaltres en la nuesa. Joies, cadenes, campanetes, corretges clavetejats i moltes coses semblants, tan boniques en els seus colors com precioses pel seu pes, van penjants de les cervices dels muls (...) A aixó s’afegeix que totes aquestes coses no les heu adquirit pel comerç ni per l’afany de les vostres pròpies mans; tampoc les heu heretat dels vostres pares (...) Vegeu aquí els pensaments dels pobres i alló que ells diuen al present davant de Déu que entèn el llenguatge dels cors“ (p. 685).

L’estada dels papes a Avignon al segle XIV durant 68 anys, va ser l’intent del rei de França i els seus juristes per subordinar l’elecció papal i la Cúria a les seves directrius mentre la Santa Seu es traslladava a un lloc cèntric d’Europa que facilitara la recaudació dels impostos de les Esglésies particulars ja que Roma quedaba molt lluny. Van arribar a recaptar 300-500 mil florins anuals que era 1/5 de la renda del rei francès, 1/4 de la del rei anglès, 1/2 de la del duc de Borgonya. Els contribuents van protestar i un gallec, Àlvaro Pelayo, va denunciar la cobdícia dels recaptadors. També la branca dels franciscans "espirituals" es van revelar reactualitzant en aixó Joaquim de Fiore. 

Amb aquests antecedents, als quals es poden afegir més de cada segle, no sorprèn que també avui hi hagi veus profètiques que denuncien la corrupció dels eclesiàstics, començant pels del Vaticà amb els seus actuals escàndols que van obligar a dimitir a Benet XVI ja que, com ell mateix va dir, no es veia amb les forces necessaries per reformar res, cosa que és la missió encomenada a Francesc al triar-lo com a successor seu i es fes sense demores les reformes oportunes per fer real l’honradesa i la transparència. 

Res de nou doncs ja Jesús va haver d’expulsar els canvistes del temple de Jerusalem perquè havien convertit la casa de Déu en una cova de lladres (cf Mt, 21, 12-13; Lc 19, 45-46) o un mercat (Jn 2, 13-16). Com cada pàgina dels evangelis són coses actuals i no només relats del passat, no faltarà mai a l’Església una veu profètica que denunciï als canvistes, mercaders i lladres de cada moment. 

Benet XVI a Sacramentum caritatis (SC, 2007) recorda que “tocar o adorar el cos de Crist es fa no tan sols al sagrament eucarístic sinó també en la carn d’un pobre, o moribund, o afamat, o… i cada vegada que ho feu, ho feu amb mi”. Joan Crisòstom (+407), Patriarca de Constantinoble, ja recordava el mateigx dient que: “¿Vols honorar el cos de Crist? Doncs no ho menyspreïs quan ho contemplis nu en els pobres, ni ho honoris aquí, al temple, amb llenços de seda, si en sortir ho abandones en el seu fret i nuesa (…) ¿De què serviria adornar la taula de Crist amb gots d’or, si el mateix Crist mor de fam?” (Litúrgia de les Hores, dissabte XXI del TO. Hom 50, coment Ev de Mt). 

I el exPapa Ratzinger a Deus caritas est (DCE, 2013) també recorda que el màrtir Justí l’any 155, en el context de la celebració dominical dels cristians, descriu l'activitat caritativa unida amb l’Eucaristia mateixa. “Els que posseeixen, segons les seves possibilitats i cadascú quan vulgui, donen les seves ofrenas al bisbe; aquest, amb lo rebut, sustenta als orfes, a les viudes i als que es troven en necessitat per infermetat o altres motius, així com també als presos i forasters” (DCE, 22). 

Des de Judes la cosa no ha canviat gaira doncs en tota adversitat la causa econòmica no falta mai; tant al cisma d’Orient com al d’Occident (ss XI i XVI) van haver raons de pes per la separació de Roma per motius econòmics, no pas doctrinals només, i per aixó la Santa Seu a la llarg dels segles ha anat decretant “solucions” per augmentar els ingressos perduts en cada separació, feta en cada cas per la branca cristiana més rica, en el primer moment els ortodoxos i després els cristians europeos del nord amb la Reforma luterana i dels altres. La cantitat perduda per Roma era enorme i així van anar legislant els decrets disciplinars pel celibat obligatori que estalvia bon tall de despeses pel manteniment de la dona i els fills. Així també van inventar els anomenats estipendis de les misses i de l’administració dels sagraments, etc. El factor econòmic en la ruptura dels de la “reforma luterana” ho va deixar ben clar Joan Pau II en la seva última visita a Alemanya, al juny de 1996, en la celebració ecuménica a la catedral de Paderborn: “Molts són els motius pels que, des d’aquell moment, es va arribar a la separació. Entre aquests es troba la no correspondència de l’Església catòlica a la voluntat de Crist, de la que s’havia lamentat el papa Adrià VI amb paraules commovedores, l’influx d’interesos polítics i econòmics i també la mateixa passió de Luter que el va arrossegar molt més enllà de les seves inicials intencions”.