DÉU VOL QUE TOTS ELS HOMES SE SALVIN

Garantir la dimensió social intrínseca de tota l’activitat económica

El profeta Amós avui, diumenge XXV del TO, cicle C, diu: “Escolteu aixó els que trepitgeu al pobre i voleu suprimir als humilds de la Terra (…) empetitir la mesura i augmentar el pes, falsificar balances, comprar per diners als febles i al pobre per un parell de sandàlies, per vendre fins al segó del gra” (Amós 8, 4-7). Com tot profeta, denuncia alló que els del poble de Déu fan malament i son uns errors com els que veiem avui dia.

Amb el salm responsorial es diu amb l’orant que Déu “alça de la pols al desvalgut, alça de la brossa al pobre” (Ps 112) que fa sortir la pregunta de si només als desvalguts o a tots, també als rics. A la 2ª lectura d’avui s’escolta el consell de Pau als cristians del seu temps, cosa que val pels de sempre, i diu “que es fagin súpliques, oracions, peticions i accions de gràcies per a tots els homes (…) és bo i agradable davant Déu, el nostre Salvador, que vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat” (1Tim, 2, 1-8). La paradoxa de la fe torna a sortir ara amb els rics i els pobres perquè Déu ho vol per tothom i no per uns quants. 

Sant Agustí en un sermó sobre els pastors comenta el que deia Pau: “Jo he après a arreglar-me en tota circunstància. Sé viure en pobresa i abundància”. L’aclamació abans l’Evangeli recorda que “Jesucrist, sent ric, es va fer pobre, per enriquir-nos amb la seva pobresa” (2Cor 8, 9). Les dues coses alhora ja que alló que sembla contrari no són coses excloents i per aixó l’opció preferèncial pels pobres no pot ser excloent dels no pobres. A més cal caure en el compta de que per atendre als pobres i aconseguir-los el mínim per a la seva dignitat humana cal tenir molt i de tot. Com donar de menjar al famalenc, vestir al nu, donar posada al pelegrí, etc., si no es tenent aliments, vestits, posades o els diners per adquirir-los? 

L’Evangeli recorda la afirmació del Crist: “no podeu servir a Déu i als diners” (Lc 16, 13) en referència a no ser esclaus dels diners perquè comporta rebutjar a Déu, als altres homes i va creixent l’egoisme fins que es fa crònic. Francesc deia que “els diners són una de les dues armes potentíssimes del demoni per destruir l’Església juntament amb les divisions” (homilía, 12-IX-2016). Ve el record de que amb els dotze hi era Judes, lladre i per aixó, esclau dels diners, va trair a Jesús. En les actuals reformes vaticanes promogudes per Francesc per anar aplicant el Concili Vaticà II, no manca la dimensió econòmica, els diners i les finances. L’Administració del Patrimoni de la Seu Apostòlica (APSA) és l’organisme vaticà de les propietats immobiliàries que ara es fa càrreg del que durant segles estava en mans de la Secretaria d’Estat i presenta un balanç del 2020 amb un dèficit de 51,2 milions d’euros. Els Museus vaticans abans de la pandèmia rebien habitualment 27 mil persones diaries que pel ticket de 17 euros, suposavan uns ingressos diaris de mig milió. 

A la post pandèmia del còvid-19, hi ha una preocupació mundial i prioritaria per la pandèmia econòmica que seguirà a l’actual biològica. La OIT preveu que la post pandèmia comportarà que 170 països entrin en recessió i la meitat dels treballadors de tot el món tenguin la feina en risc. 

Joan Pau II explicava que “l’home (…) no pot fer-se esclau de les coses, dels sistemes econòmics, de la producció i dels seus pròpis productes (…) L’amplitud del fenomen posa en dupte les estructures i els mecanismes financers, monetaris, productius i comercials que rigeixen l’Economia mundial. Ens trobem davant un drama (…) exacerbat encara més per grups privilegiats i països rics que acumulen de manera excessiva els béns, la riquesa dels quals es converteix de manera abusiva en causa de diversos mals” (RH, 16).

A Evangelii gaudium (EvG, 2013) diu que “la crisi mundial, que afecta a les finances i a l’Economia, posa de manifest els seus desequilibris i, sobretot, la greu manca d’orientació antropològica que redueix al èsser humà a una sola de les seves necessitats: el consum” (EvG, 55). I afegeix més endavant: “animo als experts financers i als governants dels països a considerar les paraules d’un savi de la antiguitat: «No compartir amb els pobres els pròpis béns és robar-los i treure’ls la vida. No són nostres els béns que tenim, sinó seus»” (EvG, 57). 

És bo veure la palla en l’ull aliè però conve primer treure’s la biga del propi ull per no ser hipòcrita, qualitat que no soportava el mismíssim Jesús. No pot ser que la doctrina sigui només referida al món i no s’apliqui al Poble de Déu, a l’Església, i per aixó Francesc ha tingut en un primer lloc la neteija i reestructuració de les organismes vaticans, de la «Santa Seu», inclós el diners vaticans degut als escandalosos casos haguts i coneguts fins ara. 

Al complir el 25è aniversari de la «Fundació Centessimus annus», instituïda per Joan Pau II, Francesc va rebre als membres asistents a la Conferència internacional que tenia lloc a Roma (24-26-V-2018) i els hi va dir que “a través del vostre compromís constant amb els líders de l’Economia i les finances, així com amb els líders sindicals i altres al sector públic, intenteu garantir que la dimensió social intrínseca de tota l’activitat econòmica estigui adequadament protegida i activament promoguda”. 

“Amb massa freqüència, sigueix dient el Papa, ha hagut una dicotomia tràgica i falsa -anàloga a la fractura artificiosa entre la Ciència i la fe- entre la doctrina ètica de les nostres tradicions religioses i els interessos pràctics de la comunitat comercial actual. Però hi ha una circularitat natural entre el benefici i la responsabilitat social”. 

Joan XXIII a Pacen in Terris (PT, 1963) escriu que “veiem, amb gran dolor, com a les nacions econòmicament més desenvolupades s’han estat fabricant, i es fabriquen encara, enormes armaments, dedicant a la seva construcció una suma immensa d’energies espirituals i materials”. Benet XVI a Caritas in veritate (CV, 2009) diu que “s’ha de reconèixer que el mateix desenvolupament econòmic ha estat, i ho està encara, afligit per desviacions i problemes dramàtics” (CV, 21). Salta a la vista que lamentablement hi ha corrupció i ilegalitat tant en el comportament al món econòmic i polític dels països rics, nous i antics, com en els països pobres. 

¡Com m’agradaria una Església pobre pels pobres!, clama Francesc per donar un esbós del que hauria de ser l’Església de Crist però a la vegada, com demana el sentit comú, cal tenir cura del que sembla antagònic i per aixó diu que “la pobresa ha d’arribar a la butxaca, sinò no és genuïna” (homilia, 16 jun 2015). No és donar del que és superflu. Ningú no dona el que no té. 

El missatge de Crist suposa la sobrietat i l’austeritat de la pobresa alliberadora doncs la pobresa està al cor de l’Evangeli però és una virtut i per tant val pels pobres i pels rics, económicament parlant.