CONVERTIR-SE ÉS TRANSFORMAR-SE

A vegades són un escàndol pel món

El Senyor es desdigué del mal que havia amenaçat de fer al seu poble quan parlava a la montanya amb Moisés i li va demanar baixar perquè “el teu poble s’ha pervertit” i caigut a la idolatria amb el vadell d'or (cf Ex 32, 7-11, 13-14). I, avui diumenge XXIV del TO, cicle C, Pau recorda que “Jesucrist vingué al món a salvar els pecadors” i diu estar agraït perquè era blasfem, perseguia i injuriava a Jesús (cf 1Tim 1, 12-17). 

Jesús confirma l’alegria de la conversió dient que “al cel hi haurà alegria per un sol pecador convertit” (Lc 15, 1-32). Diu el Diccionari de la Real Acadèmia que convertir és "fer que alguna persona o alguna cosa es trasformi en cosa diferent del que era". Aquest significat ampli es pot aplicar a l’àmbit religiós com, per exemple, la cera sòlida d’una espelma, per la flama, passa a ser fum, un gas. A la boda a Canà de Galilea, Jesús va convertir l’aigua en vi; es pot pensar en convertir dòlars en euros; el jueu Saule de Tars es va convertir en cristià sense deixar de ser jueu i a molta honra; convertir en gol una jugada del futbol, convertir un sofà en un llit; etc.

Per penedir-se lo primer es reconeixer el pecat i després cal destruir l’idol, el vedell d'or que avui dia pot ser el treball, el futbol, la cuina, els diners, la salut, etc. Cal tenir present el que recordava Benet XVI (21-F-2007) dient que “la conversió no té lloc mai una vegada per sempre, sinó que és un procés, un camí interior de tota la nostra vida (…) És un camí de tots els dies, que té que abarcar tota la existència, cada dia de la nostra vida”. Francesc ho està repetin en catequesi o ángelus. 

El Concili Vaticà II marca una nova hora de l’Esperit i ocasió per re-descobrir la centralitat del misteri de Crist i la oportunitat per una altra renovació de la vida eclesial amb una profunda conversió dels seus membres, tan el laicat com el clergat; una conversió interior de la ment i del cor, encara que haurá de passar també per les formes i els mètodes que estiguin trasnotxats. Es l’hora de desprendre’s d’els aditaments incorporats des del principi; l’hora de recuperar la sencillesa evangèlica i posar-se a recuperar l’eficàcia apostòlica dels primers cristians que van portar la fe per aquell món totalment pagà. Va ser un treball evangelitzador de tots els batejats i no tan sols d’alguns "especialistes", com deia Joan Pau II, deixant als laics a la cuneta impidint-los realitzar les exigències bautismals. No es tracta només de la actual Economia de l’exclusió amb els sobrants o rebutjats. 

Jesús ressuscitat els va dir “que es prediqui en nom seu la conversió per a perdó dels pecats a totes les gents, començant des de Jerusalem (Lc 24, 46-47). Predicar la conversió és la feina dels profetes i no el predir el futur. I tot batejat, com el mateix Crist, és profeta com és alhora sacerdot i rei. El profeta ha de corregir i no només als nens. 

Joan Pau II sorprenia a la majoria de creients amb la visió positiva de la conversió que no és tan sols no fer alló dolent sinó de fer millor alló bo dient que sigui una “autèntica conversió que comprengui tant un aspecte negatiu de alliberació del pecat com un aspecte positiu d’elecció del bé” (TMA, 50). 

Per fer cada vegada millor les coses d’aquest món, cal fer també una mirada al secularisme que és la secularitat malalta que trenca l’harmonia i per aixó distorsiona els fonaments de la legítima autonomia del terrenal que és esclavitzada pel clericalisme, catalogat per Francecs com un càncer a extirpar. Deja clar el Concili Vaticà II que “si autonomia del temporal volt dir que la realitat creada és independent de Déu i que els homes poden usar-la sense referència al Creador, no hi ha cap creiente que se l’escapi la falsetat de tals paraules” (Gaudium et spes, 36). El secularisme o laïcisme va surgir al segon mil.lenni com a reacció dels ciutadans al clericalisme, la concepció malaltisa imposada al primer mil.lennio, quan al món manava el clergat. 

El secularisme o laïcisme és una infermetat i a les portes del tercer mil.lenni, Joan Pau II demanava a la Carta Tertio millennio adveniente (TMA, 1994) que els cristians, per celebrar el Gran Jubileu del any 2.000, enfoquessin la seva conversió fent examen de conciència sobre la seva responsabilitat davant aquest mal actual i, com a conseqüència, s’hi enfrontin (cf. TMA, 52). No són pas coses contraposades la realitat secular i la religiosa, alló material i alló espiritual, alló natural i alló sobrenatural, etc., ja que tot procedeix de Déu. 

El Papa Wojtyla assenyalant llavors els punts importants i urgents de conversió personal i colectiva, no deixava d’indicar –cosa necessaria també avui dia- que “entre els pecats que exigeixen un compromís més gran de penitència i de conversió han de citar-se certament aquells que han fet malbé l’unitat volguda per Déu per al seu Poble. Al llarg dels mil anys que s’estàn concloent, encara més que al primer mil.lenni, la comunió eclesial, a vegades no sense culpa dels homes de les dues parts, ha conegut doloroses laceracions que contradiuen obertament la voluntat de Crist i són un escàndol pel món. Cal fer esmena, invocan amb força el perdó de Crist” (TMA, 34). Els ortodoxos es van separar al s. XI i els de la Reforma luterana al XVI. 

Alhora a l’Encíclica ecumènica Ut unum sint (UUS, 1995) senyalava un altre àmbit que necessita urgent i prioritària conversió que és l’exercici del primat del bisbe de Roma, i deia que “Jo mateix vull promoure qualsevol pas útil; és un deure del bisbe de Roma. Ho porto a terme amb la profunda convicció d’obeir al Senyor i amb plena conciència de la meva fragilitat humana. “Jo he progat per tu perquè la teva fe no desfalleixi”. La conversió de Pere i dels seus succesors es recolza en la mateixa oració del Redemptor en la qual l’Església participa constantment. Demano encaridament que participin d’aquesta oració els fideles de l’Església catòlica i tots els cristians. Juntament amb mi, preguin tots per aquesta conversió” (UUS, 3-4). 

Insistía el Papa polac dient que “el goig d’un jubileu és sempre (…) l’alegria de la conversió (…) «metanoia» (…) tant de les persones com de les comunitats. Així és just que (…) l’Església assumeixi amb una conciència més viva el pecat dels seus fills recordant (…) que, al llarg de la História, s’han allunyat de l’esperit de Crist i del seu Evangeli, oferint al món (…) l’espectàcle de maneres de pensar i actuar que eran vertaderament formes de antitestimoni i d’escàndol” (TMA, 32-33).

Un altre capítol dolorós (…) està constituït per l’aquiescència manifestada, especialment en alguns segles, amb mètodes d’intolerància i fins i tot de violència en el servei a la veritat (…) molts van poder creure de bona fe que un autèntic testimoni de la veritat comportava l’extinció d’altres opinions o almenys la seva marginació (…) lamentar profundament les debilitats de tants fills seus, que han desfigurat el seu rostre, impedint-li reflectir plenament l’imatge del seu Senyor crucificat” (TMA, 35).