JESÚS PUJA AL CEL

 Què feu mirant al cel?

“Mentre ell s’anava, es presentaren al seu costat dos homes amb vestidures blanques que van dir: «Homes de Galilea, ¿què feu mirant al cel?»” (Act 1, 9-14). És el passatge que es llegueix avui diumenge de l’Ascensió de Jesús al cel, el 7è de Pasqua. L’escena suggereix moltes coses en què meditar però potser oportú caure una vegada més en el compte de que ès obvi entendre que la vida cristiana no tot és només resar. Per aixó el Papa Francesc ha recordat que cal discernir, o sigui fer us del cap i del cor, “per reconèixer com podem cumplir millor aquesta missió que se’ns ha confiat en el Baptisme” (GaudExult 174). 

Francesc recorda que “amb la seva Ascensió, el Senyor ressuscitat atreu la mirada dels Apòstols – y també la nostra mirada – a les altures del cel per mostrar-nos que la meta del nostre camí és el Pare” (homilia en 2014) però aixó, como diu el Concili Vaticà II, no és excusa per estar de braços creuats i amb els ulls en blanc, sinò motiu per treure endavant aquest món, prenent part com a ciutadans corrents en totes les activitats temporals, per ser llevat (cfr. Mt 13, 33) que ha d’informar tota la massa (cfr. 1Cor 5, 6). La fe cristiana ensenya que el cristià ha de modelar i configurar el món, o sigui "cultivar-lo", com els va dir el Creador a Adam i a Eva al paradis, al Edèn. Masa arrelada està l’idea errónea dels que creuen que és tasca només dels que fan política o mouen els sindicats i se’ls ha posat l’etiqueta de pagans, ateus o descreguts, o sigui –diuen-, mala gent. 

L’obligació de cada cristià no és tan sols resar, anar sovint al temple, anar a Missas, a romeries o pelegrinatges, encara que són mitjans bons que efectivament ajuden a intentar arribar a la fi. Però els mitjans no són el fi i aquest trastroc com s’ha perpetuat durant molts segles, corregir-lo, com demana l’Esperit Sant a través del Concili Vaticà II, serà desgraciadament costós i no d’un dia per l’altre. 

Amb Lluc sembla que Jesús ascendeix el mateix dia de la resurrecció i en els “Fets dels apòstols” sembla que va ascendir des de la taula del cenacle (cf Act 1, 3) si no fos perquè al v 12 afegeix que va fer-ho a la montanya de les oliveres i “els allí reunits le van fer aquesta pregunta: ¿És ara, Senyor, quan vas a restaurar el Regne d’Israel?” Ells seguien tancats en la seva idea errònea del messianisme polític. Es tracta de complir la missió divina de instaurar el regne de Déu, no restaurar el ja existent i espatllat; instaurar suposa començar quelcom nou, diferent de l’anterior viscut o pensat. Es tracta de treballar col.laborant amb els altres ciutadans que pensan diferent i tenen altre religió i cultura, eliminant d’una vegada per totes l’experiencia dels segles pasats amb la conducta cristiana de creure ser els únics que poden i saben fer-ho.

L’ascensió de Jesús també ens fa caure en el compte que no deixem de veure-li un cop s’ha anat doncs ell mateix va afirmar que “jo seré amb vosaltres tots els dies fins la fi del món” (Mt 28, 20). Se li sap veure amb ulls de fe a l’Eucaristía, o sigui a Missa, als sagraris, però també realment en qualsevol èsser humà, especialment en els pobres, en els marginats, en els malalts, com Jesús mateix va ensenyar. Així cada cristià pot fer real l’afirmació de Joan Pau II que “nosaltres (…) [som] els primers contempladors del seu rostre (…) la mirada es queda més que mai fixa en el rostre del Senyor (Novo mil.lennio ineunte, 16) però fent-ho sense trampes ni retalls. 

Res de la vida cristiana es cosa de privilegiats, d’uns quants fora del normal i per aixó ni la mateixa contemplació. La contemplació humana, per l’inmensa majoria, també pels cristians, no es veure-li cara a cara com Moisès ni com Maria i Josep, els familiars i veins i tans més que veien a Jesús quan era present físicament en aquesta vida terrenal des de que va nèixer a Betlem. Tampoc és veure coses extraordinaries com es va veure descendir a l’Esperit Sant al cenacle el dia de la Pentecosta o a casa del pagà Corneli on els presents, també potser familiars, amics i veins, van quedar atónits (cf Act 10, 25-48). 

Francesc ha dit que “Mirar a Jesucrist, que ascendeix al cel, és una invitació a testimoniar el seu Evangeli en la vida quotidiana, amb la vista posada en la seu retorn gloriós i definitiu” (Aud Gral en 2013). I es complementa amb el que va recordar Joan Pau II que “la contemplació cristiana no ens allunya del compromis històric. El «cel» al que Jesús ascendeix no es llunyania, sinó ocultació i custòdia d’una presència que no ens abandona mai, fins que ell torni” ((Homilía en 2001). 

Joan XXIII deia a l’Encíclica Mater et magistra (MM, 1961) que “la doctrina de Crist uneix, en efecte, la Terra amb el cel” (MM, 1). Ho deia per l’Esglèsia en general, és a dir, per a cada batejat ja que cada un és Església encara que fos l’únic en el món, i per aixó “es preocupa, però, de les necessitats que la vida diària planteja als homes, no només de les que afecten al seu decorós suport, sinó de les relatives al seu interés i prosperitat, sense exceptuar cap bé al llarg de les diferents èpoques. Al realitzar aquesta missió, l’Església compleix el mandat del seu fundador”. 

Pau VI a l’Exhortació Evangelii nuntianti (EN, 1975) escriu que “L’ordre danat als Dotce: "Aneu i proclamaeu la Bona Nova", val també, encara que de manera diversa, per a tots els cristians (EN, 13). I recorda que “entre evangelització i promoció humana (desenvolupament, alliberament) existeixen efectivament llaços molt forts. Víncles d’ordre antropològic (…) d’ordre teològic (…) d’ordre eminentment evangélic com és el de la caritat” (EN, 31). 

I segueix dient que “abans que res (…) hi ha que subratllar aixó: per l’Església el primer mitjà d’evangelització consisteix en un testimoni de vida autènticament cristiana (…) Será sobretot mitjançant la seva conducta, mitjançant la seva vida, com l’Esglesia evangelitzará el món” (EN, 41). Cal recordar que el que es diu genèricament de l’Església s’aplica a cada batejat. 

Joan Pau II a l’Encíclica Redemptoris missio (RM, 1990), recorrent amb ulls de fe el planeta, repetia que “les migracions han produit un fenómen nou (…) Són ja molts milions al món i no paren d’aumentar, que han fugit de condicions d’opressió política i de miseria inhumàna, de caresties i sequeres de dimensions catastrófiques. L’anunci de Crist i del Regne de Déu ha d’arribar a ser instrument de rescat human per aquestes poblacions. El nostre temps és dramàtic i al mateix temps fascinànt” (RM, 37.38). Francesc no fa res més que dir lo mateix perquè la repetició ajuda a que entri al fons del creient. 

Segueix dient el Papa Wojtyla que “La missió és de tot el poble de Déu, és tasca de tots els fidels. La participació dels laics en l’expansió de la fe apareix clarament, des dels primers temps del cristianisme (…) La participació no es redueix a algunes activitats particulars. Entre les formes de participació, el prime lloc correspon a la cooperació espiritual: oració, sacrificis, testimoni de vida cristiana (…) amb tal oferiment, els malalts es fan també missioners” (RM, 71). 

Francesc a l’Exhortació Evangelii gaudium (EvG, 2013) ha escrit que “L’evangelització obeeix al mandat missioner de Jesús: «Aneu i feu en tots els pobles deixebles meus» (…) el Ressuscitat envia els seus a predicar l’Evangeli en tot temps i per tot arreu, de manera que la fe en Ell es difongui en cada racó de la Terra” (EvG, 19).

 

I afegeix que “Fidel al model del Mestre, és vital que avui l’Església (o sigui cada membre, cada batejat) sorti a anunciar l’Evangeli a tots, en tots llocs, en totes les ocassions, sense demores, sense fer fastics i sense por (…) no pot excloure ningú” (EvG, 23).