AQUESTA ÉS LA VIDA ETERNA

Amb l’esperança de ser ressuscitats

Des del 1 de novembre que celebra “Tots sants” fins Nadal que celebra la 1ª vinguda de Jesucrist a Betlem i es mira cap al seu retorn, s’invita a meditar el final de cada vida personal i la col.lectiva terrenal, els novíssims, alló del més enllà. Entre la mort del èsser humà i la resurrecció de la carn, del cos de cada home, que torna a estar unit a la seva ànima espiritual i per tant inmortal, és el que es diu “escatologia intermitja que no és fàcil d’entendre a la primera. ¿Què i com serà l’altra vida?, ¿com será el cos, de 30, 60… anys? L’altra vida s’anomena eterna perquè encara que té un inici conegut, no tendrà fi. No serà una existència de centenars, milers o milions d’anys, sinò que es viure per sempre, per sempre, per sempre, com repetia embaladida Teresa de Jesús. 

A la 1ª lectura de la Paraula de Déu d’avui, diumenge XXXII del TO, cicle C, l’antepenúltim del any litúrgic, s’escolta del llibre 2º dels Macabeus el moment en que els 7 germans (s. II aC) eren martiritzats, un a un, devant la seva mare. El 2n, a punt d’expirar, li va dir al rei: «Tu ens pots privar d’aquesta vida, botxí, però el Rei del món, als qui morim per les seves lleis, ens ressuscitarà a una vida eterna». El 4t fill, quan pels suplicis arribava al final de la seva vida terrenal, va dir: «És preferible morir a mans d’homes amb l’esperança que Déu otorga de ser ressuscitats de nou per Ell» (2Macb 7, 14). La resurrecció dels morts, el tornar el cos mort a la vida però eterna, es creu si es té fe; n’hi ha que creuen que amb la mort tot s’ha acabat pel difunt. L’Evangeli d’avui recorda als saduceus que, al contrari dels fariseus, negan la resurrecció (cf Lc 20, 27) i Jesús aprofita l’ocasió per ensenyar algunes coses sobre ella i la vida eterna (cf Lc 20, 34-38). 

Jesús afirma que “aquesta és la vida eterna: que et coneguin a tu, l’únic Déu vertader, i a Jesucrist, a qui has enviat” (Jn 17, 3) cosa que es pot fer ja en aquesta vida terrenal on es pot conèixer a l’únic Déu vertader i al seu Fill Jesucrist, encara que evidentment no amb la profunditat o claretat que es tindrà al cel on l’home no tindrà que raonar sino que tindrà coneixement perfecte e immediat en Déu, com els àngels. Joan recorda que “aquestes coses us he escrit a vosaltres que creieu en el nom del Fill de Déu, perquè sepigueu que teniu vida eterna” (1Jn 5, 13), així que també reconèix que ja aquí, ara, es té vida eterna encara que només incoada. Francesc ho recorda dient que al “nostre baptisme (…) en perfecta continuitat amb l’Encarnació, s’ens dona la posibilitat, en virtud de la presència i l’acció de l’Esperit, de morir i ressuscitar en Crist” (Desiderio desideravit, 12). 

Meditant el final de la vida personal, la mort de l’home, hi ha que superar l’actitud que porta a tenir por, terror a la mort i deixar de parlar de la “extremunció”, cosa que demana l’Església des de fa uns 60 anys doncs el Concili Vaticà II va proposar reformar també aquest error sobre el sagrament de l’Unció dels Malalts ja que es pot rebre moltes vegades a la vida sense necessitat d’estar en llit u hospitalitzat. Només cal tenir fets 65 anys i així estar en l’etapa de la vida humana anomenada la «tercera edat». Es lamentable que els familiars d’un moribund demanin la extremunció fins i tot quan ja ha sigut sedat i està inconscient; diuen que ho fan així perquè no s’enteri que es va a morir. Sembla una actitud que revela manca total de fe i de coneixement de la doctrina. 

Francesc a Lumen fidei (LF, 2013) escriu que “veient l’unió de Crist amb el Pare, fins i tot en el moment de major sufriment a la creu (cf. Mc 15, 34) (…)  la mort queda il.luminada i pot ser viscuda com l’última crida de la fe, l’últim «Sur de la teva terra», l’últim «Vina», pronunciat pel Pare, en les mans del qual ens posem amb la confiança que ens sustindrà fins i tot en el pas definitiu (LF, 56). Així que amb la mort d’un èsser humà no termina res sinó, pel contrari, és quan comença alló bo, alló que Déu té preparat pels que l’estimen i que ni ull ha vist, ni orella ha sentit, ni se’l pot passar per l’imaginació a ningú, explica Pau que va ser portat al cel i així ho descrivia en tornar (1Cor 2, 9). Sant Carles Borromeu (†1584 amb 46 anys) es va adormir en el Senyor dient: “Ja hi vaig, Senyor, ja hi vaig”. Sant Serafí de Sarov (†1833 amb 74 anys), molt popular a Rússia, va morir de genolls davant una icona de la Verge de la Tendresa; el Papa Francesc té una copia que li van regalar els ucraïnesos quan era bisbe de Buenos Aires i se’l va fer portar al Vaticà on la resa cada dia. Sant Brauli (†651 amb 61 anys) va ser bisbe de Saragossa i poc abans de morir li va semblar escoltar: "Vina servent bo i fidel…". I va respondre entusiasmat: "Vaig aviat, Senyor, ja estic llest".

També l’expresió «la fi del món» és equívoca ja que en realitat el món no s’acabarà en sentit estricte; s’acabará la manera d’ara en aquesta etapa de la Història amb data de caducitat, però Déu farà un nou acte seu creacional i transformarà la seva creació amb una Terra nova i un cel nou, cosa que el Vaticà II aprofita per assenyalar pastoralment un detall pràctic pels cristians dient que “malgrat l’espera d’una Terra nova no s’ha d’esmorteir sinò més aviat alleujar la preocupació de perfeccionar aquesta Terra, on creix el cos de la nova família humana, el qual pot d’alguna manera anticipar un albir del segle nou” (Gaudium et spes 39). 

Estar preparats és viure cada dia com si fos l’últim, units amb els que ja són al cel i viure preparant i extenent la sembra del regne de Crist. Jesucrist rei de l’Univers es celebra el proper diumenge dia 20 en aquest 2022, rei d’un regne que serà definitiu només després de la parusia i pel que es resa a diari al Pare nostre: “vinguí a nosaltres el vostre regne”. 

Joan Pau II deixa escrit que “l’Esperit Sant ajuda als mateixos deixebles de Crist a compendre més profundament el missatge que són portadors (…) l’inagotable profundització teològica de la veritat cristiana ajuda a entendre cada vegada millor que el cristià no pot tancar-se en el temple; ha d’estar obert al món dialogant amb les filosofies, cultures i religions” (NMI, 56). És el que Francesc anomena “Església en sortida”.

L’oferta cristiana al món redimit per Crist amb la seva mort i la seva resurrecció, planteja realitzar una continua renovació de persones i estructures. No es tracta de tornar a la metodologia de la primera mitad del primer mil.lenni amb l’allunyament al desert i el meynspreu del món, o l’atrinxerament als temples per no ser contaminats del mundanal món mundial ni tampoc és continuar amb la “política” eclesiástica de la Cristiandat medieval, que va suposar un gir copernicà doncs els eclesiàstics, amb el Papa al capdavant, es creien per damunt del poder temporal ja que tenen el poder espiritual que es superior i en comptes del menyspreu del món, la decisió era apoderar-se’n d’ell. Ya sant Ambrosi (+397) va conseguir en el seu temps fer efectiva la demanda que l’Església ostenta un poder superior no tan sols a l’Estat Romà sinó a tots els Estats. Francesc a la salutació nadalenca a la Cùria (21-XII-2019) va recordar que «no estem més en la Cristiandat. No més. Avui no som els únics que produeixen cultura, ni els primers, ni els més escoltats». «No estem ja en un règim de cristianisme». Joan Pau II ja deia per escrit que ja s’acabat la «societat cristiana» (NMI, 40), com també va recordar en 1947 Pius XII a la canonització de Nicolau de Flüe (†1497 amb 80 anys), Patró de Suïssa. 

Maria, mare de gràcia, mare de misericòrdia, ampara’ns ara i a l’hora de la mort.