HUMILMENTE DAVANT EL SENYOR

Fer oració és cosa habitual, diaria

La Paraula de Déu d’avui, diumenge XXX del TO, cicle C, ensenya que “l’oració del humil travessa els núvols” (Sir 35, 16) i la del superb hi rebota i torna a caure a Terra. La idea es repeteix al pasatge de l’Evangeli on Lluc recull paraules de Jesús expossant la paràbola sobre dos homes van pujar al Temple per pregar: un era fariseu i l’altre publicà (…) Us dic que aquest va baixar justificat a casa seva, i aquell no. Perquè tothom que s’enalteix serà humiliat, i tothom que se humilia serà exalçat (Lc 18, 9-14). 

Repassant àmbits habituals on practicar la humilitat, cal recordar a Joan Pau II que va demanar “a les portes del nou mil.lenni els cristians s’han de posar humilment davant el Senyor per interrogar-se sobre les responsabilitats que tenen també en relació als mals del nostre temps. L’època actual junt a moltes llums presenta igualment no poques ombres” (TMA, 36). És una actitud a viure sempre i no tan sols en aquella ocasió davant el 2000. 

El model en què mirar-se és lògicament Jesús i el Papa Wojtyla va recordar que també és l’actitud de Déu quan es va fer home i es va encarnar a les entranyes de Maria: “aquest fer-se un dels nostres del Fill de Déu va succeir en la humilitat més gran” (TMA, 5) ja que el Totpoderós, el Creador, l’Omnipotent, dona exemple des de que neix en un estable d’un llogaret d’una nació perifèrica de l’Imperi romà fins que es queda amb nosaltres tots els dies fins a la fí del món ocultat als sagraris. 

Per aixó segueix sent actual l’indicació del Papa polac de que l’examen i demanar perdó ens fa més humils, que diu a la Carta Novo millennio ineunte escrita el 2001, acabat el Jubileu. L’actitud d’examen i de petició de perdó és cosa habitual per un cristià sincer i Benet XVI en 2007, a l’Encíclica Spes salvi, l’orientava dient que “cal que a l’autocrítica de l’edat moderna conflueixi també una autocrítica del cristianisme modern, que ha d’apendre sempre a comprender’s a si mateix a partir de les seves pròpies arrels”. L’autocrítica és examen i si ni ha humilitat sorgeisen punts de correcció, de millora i de petició de perdó. 

A Deus caritas est (DCE, 2005) recorda el ex Papa Ratzinger que la caritat “és una manera de servir que fa humil al qui serveix. No adopta una posició de superioritat davant l’altre, per miserable que sigui momentàniament la seva situació. Crist va ocupar el darrer lloc al món —la creu—, i precisament amb aquesta humilitat radical ens ha redimit i ens ajuda constantment” (DCE, 35). Alhora Pau explica als cristians de Coloses i a tots els altres a la llarg dels segles  al llarg del planeta “que ningú us tregui el premi fent ostentació de humilitat i de cult supersticiós als àngels, abstret a causa de les seves visions, inflat en va per la seva intel.ligència carnal” (Col 2, 18). “Aquestes cosas tenen una aparença de saviesa per la seva religiositat afectada, la seva aparente humilitat i el seu rigor amb el cos, però no valen sinó per la satisfacció de la carn” (Col 2, 23). 

I als de Filipos els escriu que “no actueu per rivalitat, ni per vanaglòria, sinó amb humilitat, considerant cadascun els altres com a superiors, buscant no el propi interès, sinó el dels altres. Tingueu entre vosaltres els mateixos sentiments que va tenir Crist Jesús, el qual, sent de condició divina, no va fer gala de la seva categoria de Déu, al contrari passant per un de tants, fent-se semblant als homes; i, mostrant-se igual que els altres homes, es va humiliar a si mateix fent-se obedient fins la mort, i mort de creu” (Phil 2, 3-8). 

“L’oració del humil travessa els núvols” (Sir 35, 16) i fer oració és per l‘ésser humà cosa habitual, diària, contínua com el respirar, menjar o beure, exigències del cos i de l’ànima, per aixó Joan Pau II, al llibre “Signe de contradicció” explica que s’arriba “al Déu Infinit (…) Aquell de qui la Sagrada. Escriptura i l’Església donen testimoni (...) a aquest Déu que confessa el trapenc o el camaldulenc en la seva vida de silenci. A Ell es dirigeix el beduí del desert quan arriba l’hora de l’oració. I potser també el budista que, concentrat en la seva contemplació, purifica el seu pensament preparant el camí cap al nirvana (p. 22). 

Francesc, impulsant també el clima d’oració en què sobretot han de viure els deixebles de Crist, glosant un punt del Catecismo (CCE 2259), feia una pregunta en veu alta perquè cadascú la contestés al seu interior: “¿Des d’on parlem quan preguem? ¿Des de l’altura del nostre orgull i de la nostra pròpia voluntat, o des d’«alló més profund» (Sal 130, 14) d’un cor humil i contrit? Tot el que s’humilia serà exalçat (Lc 18, 14)”. El Catecisme de l’Església dedica tota la quarta part a l’oració cristiana (CCE, 2558-2565). 

A banda de parlar-nos Déu a tots els homes a través del cosmos, també ho fa directament a la conciència de cada èsser humà, que defineix el Vaticà II com el “sagrari de Déu” (VS, 5). Aixó no treu que a alguns homes o dones en particular Déu els hagi comunicat alguna cosa, sempre per benefici de tota la humanitat, mai per el seu exclusiu benefici personal. Ja el Gènesi ens diu que Iahvé, abans del anomenat pecat original, baixava cada capvespre al paradís per parlar amb Adam i Eva (cf Gen 2, 16). 

Joan Pau II recordava, cosa que segueix vigent per sempre, que “en Jesucrist Déu no només parla a l’home, sinó que el busca (...) Si Déu va al encontré de l’home, creat a la seva imatge i semblança, ho fa perquè l’estima eternament en el Verb i en Crist ho vol elevar a la dignitat de fill adoptiu (...) ¿Per què ho busca? Perquè l’home s’ha allunyat d’Ell, amagant-se com Adam entre els arbres del paradís terrenal (cfr. Gen. 3, 8-10). L’home s’ha deixat extraviar per l’enemig (cfr. Gen. 3, 13). Satanàs ho ha enganyat persuadint-lo de ser éll mateix Déu, i poder conèixer, com Déu el bé i el mal, governant el món al seu arbitri (cf Gen. 3, 5)” (TMA, 7). 

Averroes, pensador àrab medieval, una mica racionalista, pensava que la Revelació  de Déu al home només és “una intuïció completament natural per la qual el filósof, degudament preparat per la reflexió i l’ascètica, comprèn la naturalesa divina i descobreix a Déu de manera menys imperfecta que el vulgo. Déu no se’l descobreix de cap manera per un acte d’iniciativa pròpia, sinó que se’l revela de la mateixa manera que es revela la naturalesa al savi”. De manera semblant van opinar els pensadors dels segles XVIII i XIX que, o bé negaven l’ordre sobrenatural, com sol fer el racionalisme, o bé identificaven l’ordre natural amb el sobrenatural, com és freqüent al idealisme o com fan els fonamentalistes. 

Cal reconèixer que algunes religions no cristianes tenen certs valors que es consideren vertaders i que serveixen de preparació per descobrir la plena Revelació doncs són elements de Revelació natural i de religió natural, precursors de la Revelació cristiana sobrenatural i potser conservats des de la Revelació primitiva a les albors de la humanitat. Fins i tot poden ser valors no tan sols de Revelació natural ja que l’Esperit bufa on vol, encara que alguns el tenen marginat, rebutjat o a l’atur. La supèrbia humana, en quan dissenya un “ere”, al primer que solliquidar és a Déu. En temps patrístics, els vaticinis de les sibiles eren considerats pre-anuncis dels misteris de la fe cristiana. 

Resa Maria “perquè ha posat els ulls en la humilitat de la seva esclava; per aixó des d’ara em diran benaurada totes les generacions perquè ha fet en mi coses grans el Totpoderós” (Lc 1, 48-50).