MOLTS HI VOLDRAN ENTRAR I NO PODRAN

Reconeixer els fracasos d’ahir és lleialtat i valentia

Compta Isaïes, avui diumenge XXI, cicle C, del TO, que Iahvé diu que “vinc a reunir totes les nacions i llengües (…) enviarè alguns a les nacions (…) a les illes remotes (…) i portaran a tots (…) de totes les nacions (Is 66, 18-21). Alhora Lluc escriu que Jesús “recorria ciutats i llogarets ensenyant, mentre caminava cap a Jerusalem. I un li va dir: Senyor, ¿són pocs els que se salven? I Jesús contestà: Mireu que molts hi voldran entrar i no podran. Quan l’amo de la casa hagi tancat la porta, trucaran però se’ls dirà que no us conec i respondran que hem menjat i hem begut amb tu (…) i us dirà: no us conec; aparteu-vos de mi tots els que obreu l’iniquitat (…) I vindran d’Orient i d’Occident i del Nord i del Sud i s’asseuran a la taula en el Regne de Déu. (Lc 13, 22-30). 

Sabem que Déu vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat però no regala la salvació ja que respecta la llibertat personal i la corresponent responsabilitat. Si s’afirmès que la salvació es té assegurada sense merèixer-la, si fos automàtica, no dependent de cap circumstància, aleshores es negaria que el èsser humà és lliure, que en aixó consisteix ser imatge i semblança de Déu. 

No n’hi ha prou saber en teoria que Déu vol que tots els homes se salvin, i no és simple frase bonica, bon titular de premsa. No sempre s’ha viscut aquesta veritat doncs es tenia conciència de que se salven uns pocs. Resona ara l’acudit de les ancianes beates que comentant l’idea de la renovació proposta pel Concili Vaticà II, es mofaven afirmant que “ens salvarem els mateixos de sempre”. Avui Lluc recorda l’ensenyment de Jesús pels que trucaran a la porta per entrar però se’ls dirà que “no us conec” encara que al.leguin que “menjàvem i bevíem amb tu”. La fidelitat cristiana no és només menjar i beure prenent la comunió eucarística. 

L’Assemblea Conciliar amplia i completa l’anterior visió “cristiana” per evitar el perill del reduccionisme susdit i aprofundeix en la santedat, apostolicitat, unitat i catolicitat de l’Església, la de Crist, per portar l’Evangeli a totes les gents amb exquisita fidelitat. D’aquesta concepció plena brollen els nous enfocaments de l’acció de l’Església, de tot el Poble de Déu perquè es fagi cada dia millor l’inculturació de la fe i l’evangelització de les cultures. El Papa Wojtyla recordava que el regne que predica l’Església “fomenta i assumeix, purifica, enforteix i eleva totes les capacitats i riqueses i costums dels pobles (...) L’Evangeli no porta a l’empobriment o desaparició de tot alló que cada home, poble o nació, i cada cultura en la História, reconeixen i realitzen com a bé, veritat i bellesa” (Enc. Slovarum apostolorum, 17-19). 

Aquests dies alguns entesos en la matèria esperen que Francesc, després de demanar perdó al Canadà per l’escandalosa conducta dels cristians amb els indígenes d’aquell “nou món”, ara acabi el gest anul.lant els decrets escandalosos dels papes Nicolau V en 1455 i Alexandre VI en 1493 que, per viure als antípodes de l’Evangeli, van gosar concedir als reis d’Espanya i Portugal el domini absolut sobre les terres i les persones dels nous territorio que els europeus anaven “descobrint”. En el seu moment va sembrar la zitzània el papa Gregori VII que en 1075 va emetre el Decret Dictatus papae que afirma ser ell l’amo i senyor del món i amb capacitat de repartir o regalar territoris als governants no eclesiàstics sinó seculars. En 1130 el Papa va donar Sicilia als normands per haver-ne expulsat als musulmans i als cismátics. En 1355 el papa Clemente VI havia otorgat la possessió de les Canaries al rei de Castella encara que a les illes havien arribat abans genovesos, portuguess, mallorquins i biscaïns, tots ells llavors extranjers pel rei de Castella. 

L’obertura de l’Església promoguda per Joan XXIII i sancionada pel Vaticà II és complir el mandat de Crist del “aneu i prediqueu a totes les gents” en comptes de quedar-se tancada, com passava des de Trento i, com els primers deixebles que estaven tancats al cenacle “per por dels jueus” (Jn 20, 19), por por al món. Ara Francesc diu “Església en sortida”. 

Jesús al encontre de Zaqueu

L’Església vol ser cada vegada més fidel al seu Senyor i per aixó no vol estar tancada per no contaminar-se. Vol tornar a sortir a buscar a l’home, estigui on sigui, fagi el que fagi. Vol anar a buscar l’ovella perduda, deixant les 99 a la cleda i no esperar que torni pel seu compte. Anar a buscar Zaqueu i convidar-se a casa seva a sopar. Anar a buscar la samaritana apropant-se al pou de Sicar i poder quedar-se en aquell poble uns dies. Vol no refugir l’invitació dels publicans ni el contacte amb els pecadors, ni amb Pilat (no per parlar de política) ni amb el centurió de Cafarnaüm. És, com va fer Crist, còrrer per tots els camins de la Terra per buscar als espiritualment cecs, coixos, paralítics, leprosos…, tots els homes de bona voluntat que estan ansiosament esperant escoltar la Paraula de Déu. Tot aixó ho deixava clar Joan Pau II a Redemptor hominis (cf nn. 12-14). 

Como suggeria el Papa polonès, cal una mirada de fe a les llums i les ombres, a les coses ben fetes i als errors comesos pels homes creients i també pels no creients per poder fer un seriós examen de conciència i poder així viure il.lusionats i esperançats a no tornar a cometre’ls, amb la gràcia de Déu que no falta mai quan es demana. L’Església, el Poble de Déu –va escriure Joan Pau II-, “no pot travessar el llindar del nou mil.lenni sense animar als seus fills a purificar-se en el penediment d’errores, infidelitats, incoherències i lentituts. Reconeixer els fracasos d’ahir és un acto de lleialtat i de valentia que ens ajuda a reforçar la nostra fe, fent-nos capaços i disposats per fer front les temptacions i les dificultats d’avui” (Tertio millennio adveniente, 33). 

Francesc també diu que “l’evangelització obeeix al mandat missioner de Jesús: «aneu i feu que a tots els pobles hi hagi deixebles meus» (…) el Ressuscitat envia als seus a predicar l’Evangeli en tot temps i per tot arreu, de manera que la fe en Ell es difongui a cada recó de la Terra” (EvG, 19). “Fidel al model del Mestre, és vital que avui l’Església surti a anunciar l’Evangeli a tothom, en tots els llocs, en totes les ocasions, sense demores, sense fàstic i sense por. L’alegria de l’Evangeli és per tot el poble, no pot excloure a ningú” (EvG, 23).

 

A l’Exh. Gaudete et exultate (GEx, 2018) recorda Francesc que “el gnosticisme suposa una fe tancada en el subjetivisme (cf GEx, 36), comporta una superficialitat vanidosa i pot assumir l’aspecte d’una certa harmonia o d’un ordre que ho abraça tot” (GEx, 38). “Absolutitzen les seves pròpies teories i obliguen a als demés a sometre’s als raonaments que utilitzen” (GEx, 39). I adverteix també del perill del pelagianisme que existeix en els qui “«en el fons només confien en les seves pròpies forces i se senten superiors als altres per cumplir determinades normes o per ser infrangibles fidels a cert estil catòlic» (EvG, 94). “Solen transmetre l’idea de que tot es pot fer amb la voluntat humana” (GEx, 49). “Encara hi ha cristians que s’entesten en (…) la justificació per les pròpies forces, en l’adoració de la voluntat humana (…) Es manifesta en (…) l’obsessió per la llei, la fascinació per mostrar conquestes socials i polítiques (…) l’embalès per les dinàmiques d’autoajuda i de realització autorreferencial [Evangelii gaudium, 95]” (GEx, 57).

 

A Predicate evangelium, la recent Constitució per la reforma de la cúria vaticana, diu que “aquesta és la tasca que el Senyor Jesús va encomenar als seus deixebles. Aquest mandat constitueix “el primer servei que l’Església pot prestar a cada home i a tota la humanitat al món d’avui". A aixó va ser cridada: a anunciar l’Evangeli del Fill de Déu, Crist Senyor, i amb ell suscitar l’escolta de la fe en tots els pobles” (PEv, 1).