QUI S’HUMILIA SERÀ EXALÇAT

La fe exigeix la humilitat

Avui la Paraula de Déu d’aquest diumenge XXII, cicle C, del TO, ens diu que “va succedir que en entrar ell un dissabte a dinar a casa d’un dels principals fariseus (…) en notar com anaven elegint els primers llocs, va dir “quan siguis invitat per algú a una boda, no et seguis al primer lloc… Al contrari (…) ves a asseure’t al últim lloc (…) Perquè tot el que s’enalteix serà humiliat; i el qui s’humilia serà exalçat” (Lc 14, 1. 7-14). I la primera lectura de l’AT ens demana que “sigues humil i Déu et concedirà el seu favor. Quan més gran siguis, més t’has de humiliar, i davant el Senyor trobaràs gràcia. Dons gran és el poder del Senyor i pels humils és glorificat” (Sir 3, 19-21). 

A Lumen fidei (LF, 2013) Francesc recorda que “la fe és un dó gratuit de Déu que exigeix la humilitat i el valor de fiar-se i confiar-se” (LF, 14) i que “el creient no és arrogant; al contrari, la veritat el fa humil, sabent que, més que posseir-la ell, és ella la que l’abraça i el posseeix. En lloc de fer-nos intolerants, la seguretat de la fe ens posa en camí i fa possible el testimoni i el diàleg amb tothom” (LF, 34). 

Al Sinode per a la Nova Evangelització, tingut en 2012, es va dir que “la nova evangelització exigeix una nova humilitat. L’Evangeli no pot prosperar amb l’orgull. Quan l’orgull s’infiltra en el cor de l’Església, la proclamació de l’Evangeli surt perjudicada. L’evangelització s’ha vist perjudicada per l’arrogància dels seus missatgers, que la segueixen impedint (…) La jerarquia ha de fugir de l’arrogància, l’hipocresia i l’intolerància. Aquesta humilitat ens fará nous evangelitzadors, més creïbles. La nostra missió és proposar humilment i no imposar amb arrogància. La nova evangelització necessita una nova humilitat; una renovació en santedat i un nou rostre de caritat perquè sigui creïble i fructuosa”. 

La Nova Evangelització és una terminologia acogida i feta oficial per Joan Pau II que va trobar a l'inaugur el III CELAM al gener de 1979 i per posar-li peus, en juny de 2010, Benet XVI va crear el Pontifici Consell per la Nova Evangelització. Amb Predicate Evangelium per la reforma de la curia vaticana, Francesc deixa ben clar que és la prioritat oficial de l’Església del tercer mil.lenni. 

L’orgull, l’arrogància, la hipocresia s’ha de evitar ja que comporta fer gala de poder que fàcilment arriba a ser abús com demostren els esdeveniments que recentment es denunciant. Aquest fer gala ha arribat al súmmum allà on els governants de les nacions, estats, institucions nacionals o internacionals, estructures, diguin com es diguin, s’han presentat davant la “massa” com a déus. 

Pau recorda que Jesús, malgrat la seva condició divina, no va fer gala d’ella i va pasar com un home qualsevol, mai es va deixar aclamar com a Déu i només es va deixar coronar amb la corona d’espines. Una lliçó exemplar pels humans que, segons diuen els experts, venim de l’homo sapiens. A Listra, Pau i Bernabé van vèncer sense contemplacions la temptació de ser aclamats déus per la multitud (cf Act 14, 8-15). Als cristians de Corint Pau els explica que existeix en el paganisme aquesta concepció errònia encara que atractiva i eficaz pels governants (cf 1Cor 8, 5). El profeta Ezequiel († 573 aC) denuncia de part de Iahveh aquesta eterna temptació: “digas al príncep de Tiro (…) has dit: «Soc un déu, estic assegut en un tron diví». Tu, que ets un home i no un déu” (Ezeq 28, 1-9). 

A l’antic Egipte faraònic, durant la dinastia IV, Khefren fou el sobirà que es va proclamar "fill de Ra", fill de Déu. Després va ser considerat heretge Akenaton per negar-ho ja que la seva creença era monoteísta, en un únic déu, Atón. Els emperadors romans van ser divinitzats des de l‘any 27 aC quan el Senat romà va otorgar a Octavi (63 aC - 14 dC) el títol d’august o sigui ‘consagrat’ o ‘sant’, títol reservat als déus, i que més tard es va convertir en sinònim d‘Emperador’ i després l’Emperador es va convertir en màxim Pontífex (Pontifex maximus) amb control inclús sobre la religió.

L’Emperador del Japó era anomenat Tenno que significa príncep del Cel. En 1945, al final de la 2GM, l’Emperador Showa (Hiroito) va renunciar formalment a convertir-se en Arahitogami o "diví Emperador present” o “Déu vivent” i es va promulgar la nova Constitució japonesa, actualment en vigor. Al Imperi maya, el poder polític durant el periode clàssic (250 – 900 dC) es va centrar en el concepte del «rei diví», que actuava com a mediador entre els mortals i el sobrenatural. 

També es pot presumir o fer gala amb les coses que un tingui i atemptar directament a la virtut evangèlica de la pobresa, tal com la viu i ensenya Jesús a Betlem, a Natzaret i en tot moment de la seva vida terrenal. El Papa argentí, des del principi del seu ministeri petrí, diu que “vull una Església pobre pels pobres”. És del mateix Jesús el consell de demanar que “quan donis un dinar o sopar, no convidis als teus amics, ni als teus germans, ni als teus parents, ni a veins rics, no sigui que també ells et tornin la invitació i et serveixi de recompensa. Al contrari, quan donis un banquet, crida a pobres, a tollits, a coixos i a cecs i seràs benaurat” (Lc 14, 12-14). 

No existeix l’Economia cristiana que dona a entendre que la pagana és falsa, la qual cosa és un error evident com parlar de Matemàtiques cristianes com si als d’altres religions 2 + 2 no són 4 sinó 3 ó 2,5 ó 4,5. No existeix la Economia cristiana com no existeix la Filosofia cristiana, com va deixar clar Joan Pau II, peró hi ha que cristianitzar l’Economia i els economistes. Les lleis econòmiques, al igual que les de tràfic, són les mateixes per a tothom. 

Una dificultat que el cristianisme va tenir per reconciliar-se amb l’Economia moderna va ser la prohibició de tota forma d’interès pels prèstecs; era pecat mortal i no tan sols l’usura o l’excesiu abús. Els fonaments de l’Economia moderna i la seva comprensió a l’Església els van posar els frares franciscans dels secles XIV i XV i els dominics de Salamanca al s. XVI encara que alguna cosa havien sembrat Bernat de Claraval (+1153) i Francesc d’Assís (+1226).

No existeix una Economia ni un Estat específicament cristià però la fe cristiana no és una doctrina que porta a l’individualisme pietista amb els ulls en blanc mirant al cel. El cristià, com Déu Pare, està pendent dels altres. A la boda de Caná així era també Maria que va poder dir-li al seu fill Jesús: “no tenen vi” (Jn, 2, 3); fins i tot d’aixó estava pendent.