EL PARADÍS TERRENAL ES VA PERDRE

No és excusa per no clavar la dent

A la 1ª Lectura d’avui, diumenge XX (cicle C) del TO, s’escolta al profeta Jeremies que diu que “el rei (Sedecies) va ordenar a Ebed Mélek el kusita: «Pren tu mateix d’aquí trenta homes, i pujes al profeta Jeremies del pou abans que mori». L’havien llançat a una cisterna sense aigua però amb fang” (Jer 38, 4-6. 8-10). La vida humana, des del seu inici fins el seu final terrenal, també pels cristians, no és un camí de roses, cosa facilona i sense traves o obstàcles creats tant fora com dins de cada home. Les dificultats internes son resumides en els anomenats set pecats capitals, dels quals ningú està exent de notar-los en el seu interior excepte Jesús i la seva mare Maria, tots dos nascuts sense l’anomenat pecat original. 

Déu va posar l’home (varó i muller) a la Terra que era un lloc paradisíac però aquesta qualitat es va perdre i l’autor bíblic ho explica dient que Iahveh, després de estar expulsats Adam i Eva, “va posar davant del jardí d’Edèn querubins, i la flama d’espasa vibrant, per guardar el camí de l’arbre de la vida” (Gen, 3, 24). Fora del paradís no hi ha pau ni alegría habitual ja que no tothom s’esforça per vèncer les tentacions i llavors els homes es converteixen en enemics, atacants, com en temps de Sedecías feien els israelites del AT, els del Poble de Déu. 

Clarament ho va advertir Crist i així s’escolta avui a l’Evangeli: “des d’ara, n’hi haurà cinc en una casa dividits: tres contra dos i dos contra tres” (Lluc 12, 49-53). Igual que l’home s’enfronta al seu Pare del cel, s’enfronta al seu germà a la Terra. Crist ho va explicar havent-ho experimentat en pròpia carn, la qual cosa ens ho recorda avui el text de la carta als cristians hebreus: “Penseu, dons, atentament en aquell que va suportar tanta contradicció de part dels pecadors, perquè no defalliu ni decaigui el vostre ànim. No heu resistit encara fins la sang en combatre contra el pecat” (Hb 12, 1-4), contra el pecat pròpi o l’aliè que és amb qui es va enfrontar Jesús de Nazaret en el seu temps. 

Joan Pau II a Redemptor hominis (RH, 1979) va dibuixar part del mal global al món fent referència a la “multiforme sumissió a la vanitat (…) El món (…) ¿no «gemega i pateix» i “«està esperant la manifestació dels fills de Déu»? (…) L’Església ha de ser conscient de les amenaces que es presenten a l’home i ha de ser conscient també de tot alló que sembla contrari a l’esforç perquè «la vida humana sigui cada cop més humana», perquè tot alló que compon aquesta vida respongui a la veritable dignitat de l’home” (RH, 8). 

(…) L’home està sempre amenaçat per alló que produeix, pel resultat del treball de les seves mans i de la seva intel.ligència (…) Tem que els seus productes puguin ser dirigits de manera radical contra ell mateix. Tem que puguin convertir-se en mitjans i instruments d’una autodestrucció inimaginable davant la qual tots els cataclismes i les catàstrofes de la História que coneixem semblin empal.lidir. L’explotació de la Terra, del planeta, exigeix una planificació racional i honesta. El desemvolupament de la técnica no controlat ni encuadrat en un plan universal i humanístic comporta l’amenaça de l’ambient natural de l’home (…) ¿Creixen de debó entre els homes l’amor social, el respecte dels drets dels altres o, pel contrari, creixen els egoismes?” (RH, 15) 

Rellegint aquestes línees del polac Papa Wojtyla, es cau al compta d’estar llegint a l’argentí Papa Bergoglio, cosa no es extrany ja que en els papes hi ha una continuitat per fidelitat a l’Evangeli encara que cadascú ho fa al seu estil, amb la seva personalitat i amb els dons naturals i sobrenaturals amb que Déu els adorna. L’unitat de la fe o de l’Església no és uniformitat que és una infermetat letal. 

A Evangelii gaudium (EvG, 2013) escriu Francesc que “convé recordar breument quin és el context en què ens toca viure i actuar. Avui sol parlar-se d’un «excés de diagnòstic» que no sempre està acompanyat de propostes superadores i realment aplicables (…) vull oferir un discerniment evangèlic” (EvG, 50). “No podem oblidar que la majoria dels homes i dones del nostre temps viu precàriament el dia a dia, amb conseqüències funestes” (EvG, 52). “Avui tenim que dir no a una Economia de l’exclusió i l’inequitat. Aquesta Economia mata (…) Hem donat inici a la cultura del «descart» (…) Els exclosos no són «explotats» sino deixalles, «sobrants»” (EvG, 53). 

A Laudato si (LSi, 2015) diu que vol “proposar als cristians algunes línies de espiritualitat ecològica (…) on l’espiritualitat no estigui desconectada del pròpi cos ni de la Natura o de les realitats d’aquest món, sinó que es viu amb elles i en elles, en comunió amb tot el que ens envolta” (LSi, 216). “Pel creient, el món no es contempla des de fora sinó des de dins (…) porta al creient a desenvolupar la seva creativitat i el seu entusiasme, per resoldre els drames del món (…) No entén la seva superioritat com motiu de glòria personal o de domini irresponsable” (LSi, 220). 

A Christus vivit (ChV, 2019), Exhortació dirigida als joves i a tot el Poble de Déu, Francesc afirma que “és veritat que de vegades, davant un món tan ple de violència i egoisme, els joves poden còrrer el risc de tancar-se en petits grups, i així privar-se dels desafíaments de la vida en societat, d’un món ampli, desafiant i necesitat. Senten (...) que el seu grup es una simple prolongació del seu ego” (ChV, 168). 

El mal funcionament del món no s’arrecla si la vocació del laic es concebuda només com un servei dins de l’Església, tant sols com a lectors, acòlits, catequistes, etc., oblidant que la vocació laïcal és abans de tot la caritat en la família, la caritat social i la caritat política: és un compromis concret des de la fe per fer crèixer la pau, la convivència, la justícia, els drets humans, la misericòrdia, i així extendre el Regne de Déu en el món. 

“Necessitem (…) una mirada de fe que descubreixi el Déu que habita a casa seva, en els seus carrés, en les seves places (…) Aquesta presència no ha de ser fabricada sinó descoberta, develada” (EvG, 71). I explica que alló autènticament cristià porta a “viure a fons alló humá i introduir-se en el cor dels desafiaments com a ferment testimonial, en qualsevol cultura, en qualsevol ciutat” (EvG, 75).