LA FE SEMPRE OBERTA

Oberts dialogant

La carta als Hebreus, avui diumenge XIX (cicle C) del T.O., diu que “la fe és certesa en les coses que s’esperen i prova de les que no es veuen (…) Per la fe, Abraham, posat a prova, va oferir a Isaac (…) Pensava, en efecte, que Déu és poderós fins i tot per ressuscitar d’entre els morts; per aixó (…) va ser com un símbol” (Hb 11, 1-2. 8-12). 

A Porta fidei (PF, 2011) per decretar l’«Any de la fe» (2012-13) diu Benet XVI que “«La porta de la fe» està sempre oberta per a nosaltres. Travessar aquesta porta suposa emprendre un camí que dura tota la vida” (PF, 1). “L’Església en el seu conjunt (…) com Crist ha de posar-se en camí per rescatar als homes del desert i conduir-los al lloc de la vida, cap a l’amistat amb el Fill de Déu” (PF, 2) repetint el que havia dit a l’homilia a la Missa d’inici del seu ministeri petrí, una volta elegit successsor de Joan Pau II (24-IV-2005). 

Glossant Saule de Tars Benet XVI va explicar que “la fe no és simplement una adhesió a un complex llistat de dogmes (…) El cristià és un que busca i que troba. Aixó és justament alló que fa a l’Església jove, oberta al futur, rica d’esperança per tota la humanitat”. I en una altre ocasió va dir que Pau és “figura excelsa, gairebé inimitable, per de tota manera estimulant, se’ns presenta com un exemple (…) de gran obertura a la humanitat i a les seves cultures. Val la pena (…) que ens esforcem per comprendre alló que ens pot dir també a nosaltres, cristians d’avui” (Aud Gral 2-VII-2008). 

Per la seva banda Joan Pau II a Fides et ratio (FR, 1998) escriu que “la fe és assentiment (…) de tot allò revelat perquè Déu mateix és el seu garant. Aquesta veritat oferida a l’home impulsa a la raó a obrir-se i a acogir-ne el seu sentit profund. El coneixement de la fe no anul.la el misteri; només ho fa més evident i ho manifesta” (FR, 13). L’exercici humà pròpi de la seva racionalitat consisteix en ficar el cap en les coses de la fe i saber distingir el que és de fe del que es opinió personal en cara que resulti més còmode creure que tot és de fe, com passava abans del Concili. Per aixó Joan XXIII al convocar-ho, li van preguntar què calia fer i va respondre que era obrir l’armari (el dipòsit) de la fe, treure-ho tot i tornar a ficar tan sols el que és de fe. La resta són només opinions opinables. La fe no es toca però lo altre necesita ser continuament pensat i repensat. 

I Benet XVI, citant al seu antecessor el Papa Wojtyla, diu que “la fe està sotmesa més que en el passat a una serie d’interrogants que provenen de un canvi de mentalitat que, sobretot avui, redueix l’àmbit de les certeces racionals al dels èxits científics i tecnològics. Però l’Església mai ha tingut por de mostrar com entre la Fe i la vertadera Ciència no pot haver cap conflicte, perquè totes dues, encara que per camins diferents, tendeixen a la veritat (Carta enc. Fides et ratio, 34, 14-IX-1998)” (PF, 12). 

El Papa polonès també deixa escrit que “l’Església no proposa una Filosofia pròpia ni canonitza una filosofia particular. L’autonomia de què gaudeix la Filosofia radica en el fet de que la raó està per naturalesa orientada a la veritat (…) L’expressió «Filosofia cristiana» no deu ser mal interpretada: no es pretén al.ludir a una Filosofia oficial de l’Església ja que la Fe com a tal no és una Filosofia”. 

I acaba Fides et ratio escrivint que “el meu pensament es dirigeix a Aquella que l’Església invoca com a Tron de la Saviesa (…) es pot entreveure una gran correlació entre la vocació de la Santíssima Verge i la de l’autèntica Filosofia. Igual que la Verge fou cridada a oferir tota la seva humanitat i feminitat, així la Filosofia està cridada a prestar tota la seva aportació racional i crítica. Igual que Maria, en el consentiment donat a l’anunci de Gabriel, res va perdre de la seva veritable humanitat i llibertat, així el pensament filosòfic, quan acull el requeriment que procedeix de la veritat de l’Evangeli, no perd res de la seva autonomia”. 

L’Evangeli de Lluc recorda paraules de Jesús que diu a tots “Tingueu cenyides les vostres cintures i les làmpares enceses, i estigueu com els qui esperen a`l seu amo quan torna de les núpcies (…) feliços aquells servents als qui al tornar el seu amo els trobi vigilant” (Lc 12, 32-48). 

Aquest tenir les làmpares enceces, aquest estar preparats, en tensió, ho aplicava Joan Pau II per impulsar les indicacions del Concili Vaticà II per fer-les vida, i treballar l’inagotable aprofundiment teològic de la veritat cristiana que ajuda a entendre cada vegada millor que el cristià no pot tancar-se al temple. Per vocació divina -¡mar endins!, ¡aneu a tot el món!-, ha d’estar obert al món dialogant amb les filosofies, les cultures i les religions (cf NMI, 56). 

Benet XVI, a Caritas in veritate (CV, 2009) explica que “el Concili va profunditzar en alló que pertany des de sempre a la veritat de la fe, és a dir, que l’Església, estant al servei de Déu, està al servei del món en termes d’amor i veritat” (CV, 11). Y afegia mentre exercia el ministeri petrí que “només amb la caritat, il.luminada per la llum de la raó i de la fe, és possible aconseguir objetius de desenvolupament amb un caràcter més humà i humanitzador” (CV, 10).

El Concili, a Lumen gentium (LG, 1964), afirma sobre “el poble sant de Déu” que “des del bisbe fins els últims fidels seglars manifiesta l’assentiment universal en les coses de fe i de costums. Amb aquest sentit de la fe que l’Esperit Sant mou i sosté, el Poble de Déu (…) s’adhereix indefectiblement a la fe donada d’una vegada per sempre als sants, penetra profundament amb rectitud de judici i l’aplica més íntegrament a la vida” (LG, 12). 

Joan XXIII a Pacem in terris escriu que “exhortem de nou als nostres fills a participar activament a la vida pública i col.laborar en el progrés del bé comú de tot el gènere humà i de la seva pròpia nació. Il.luminats per la llum de la fe cristiana i guiats per la caridad, han de procurar amb no menor esforç que les institucions de caràcter econòmic, social, cultural o polític, lluny de crear als homes obstacles, els prestin ajuda positiva per el seu personal perfeccionament, així a l’ordre natural com al sobrenatural”. 

Tron de la Saviesa

Després d’ell, Pau VI escriu a l’Encíclica Ecclesiam suam que l’Església “té necessitat de reflexionar sobre sí mateixa; té necessitat de sentir la seva pròpia vida. Ha d’aprendre a conèixer-se millor a sí mateixa, si vol viure la seva pròpia vocació i oferir al món el seu missatge de fraternitat i salvació. Té necessitat d’experimentar a Crist en sí mateixa, segons les paraules de l’apòstol Pau: Que Crist habiti per la fe en els vostres cors. Tots saben com l’Església está immersa en la humanitat, forma part d’ella (…) n’extreu preciosos tresors de cultura, i pateix les vicissituds históriques com també contribueix als seus èxits”. 

Fem propi el suggeriment de l’ex Papa Ratzinger al final de Porta fidei que diu: “Confiem a la Mare de Déu, proclamada «benaurada perquè ha cregut»” (Lc 1, 45), la nostra vida.