QUI SÓC JO PER JUTJAR

Oferir un exemple convincent

L’Eclesiastés parla de la vanitat de vanitats… tot vanitat (Ecl 1, 2. 2, 21-23). Al Diccionari de la RALE es diu que ve de va, caduc, poca cosa, caducitat, paraula inútil o vana, vana il.lusió… És la creença excessiva en les habilitats pròpies o l’atracció causada cap als altres. És una mena d’arrogància. L’any 590, el papa Gregorio “magne” afirmava que la vanitat era el pitjor dels set pecats capitals, el que conté la llavor de tot el mal. Contra la vanitat, Pau diu als cristians de Coloses que la “solució” es: “busqueu les coses de dalt (…) doncs (…) la vostra vida està amagada amb Crist en Déu (Col 3, 1-5). 

Lluc explica que “un dentre la multitud li va dir: «Mestre, digas al meu germà que reparteixi l’herència amb mi». Però li va respondre: ¿qui m’ha constituït jutge entre vosaltres?” (Lc 12, 13-21). El papa Francesc repeteix lo mateix: qui soc jo per jutjar ja que cal deixar actuar a l’Esperit Sant en cada persona doncs, com recorda la 2ª lectura, “us heu revestit de l’home nou, que es renova per aconseguir un coneixement ple segons l’imatge del seu Creador, per a qui no hi ha grec o jueu, circuncisió o incircuncisió, bàrbar o escita, servent o lliure, sinó que Crist és tot i en tots” (Col 3, 10-11). Per Déu tots som iguals però per alguns hi ha classes i classes i són uns jutges inflexibles i rigoristes en tots els àmbits de la vida humana inclós el de la família i el matrimoni. 

La flexibilitat divina de la que és capaç el èsser humà l’aplica Francesc en el seu viatge al Canadà on ha dit que "Déu no ens vol esclaus sinó fills, no vol decidir en lloc nostre ni oprimir-nos amb un poder sagrat en un món governat per lleis religioses. Que la comunitat cristiana no es deixi contaminar mai més per l’idea de que existeix una cultura superior a les altres i que es legítim fer servir mitjans de coacció contra els altres”. 

A Amoris laeticia demana que l’Església proposi i estimuli les famílies cristianes perquè sepiguen valorar els dons del matrimoni i de la família, idea del Evangeli que actualitza el Vaticà II ja que estava ficada a la cambra fosca. Demana que se sapiga posar atenció a la realitat concreta on ressonen les trucades de l’Esperit Sant. Que ajudem a no caure a la trampa de desgastar-nos en laments autodefensius, en lloc de despertar una creativitat missionera en totes les situacions que impregnen l’existència humana. Que les parroquies, els moviments, les escoles i altres institucions eclesials sàpiguen desplegar diverses mediacions para cuidar i revifar les famílies. 

Joan Pau II recordava continuament la correcta pastoral a realitzar amb les families i a Novo millennio ineunte (2001) demana prestar una atenció especial perquè “les famílies cristianes ofereixin un exemple convincent de la posibilitat d’un matrimoni vivit de manera plenament conforme al projecte de Déu i a les veritables exigències de la persona humana”. Es una possibilitat i no s’enten que s’hagi d’exigir «caigi qui caigi». 

El que diu Pau VI en Populorum progressio és citat per Benet XVI a Caritas in veritate repetint que “la família juga un paper important però que, segons els temps i llocs, ha pogut també ser excessiu danyant les llibertats fonamentals de la persona humana”. Sembla una barbaritat la gosadia eclesiàstica de legislar la invalidesa (no només la il.licitud) del matrimoni natural entre cristians ja que és d’institució divina però exigir que els cristians es casin a l’Església és una suculenta font d’ingresos com ho són els altres sagraments. 

El decembre de 2010, un grup de 26 líders religiosos als EUA, anglicans, baptistes, catòlics, evangèlics, jueus, luterano, sikhs, van firmar una carta titulada "La Protecció del Matrimoni: Un compromís compartit". Al text es llegeix que "el matrimoni és una institució fonamental orientada al bé de tota la societat, no només de les comunitats religioses". 

Alguns experts afirmen que el matrimoni natural per definició –com la llei de la gravetat- és universal i no admet excepcions ni en el temps ni a l’espai però no és difícil trobar models que no és “un amb una per sempre”. A la Biblia hi ha diversos exemples. “Aquella nit Jacob es va aixecar, va prendre a les seves dues dones amb les seves dues serventes i als seus onze fills i va creuar el gual de Yabboq” (Gen 32, 23). “Gedeó va tenir setanta fills, nascuts d’ell, doncs tenia moltes dones. I la concubina que tenia a Siquem, li va donar a llum també un fill, a qui va possar per nom Abimélek” (Jue 8, 30-31). 

Després d’Eló de Zabuló, Abdó, fill de Hillel, de Pirató, fou jutge a Israel. Tenia quaranta fills i trenta néts (Jue 12, 13-14). Surt instantánea la pregunta: ¿quaranta amb una sola dona? “David va pujar a Hebrón amb les seves dues dones, Ajinoam de Yizreel i Abigaíl, la dona de Nabal de Carmel (…) i van ungir allà a David com a rei sobre la casa de Judà (…) David va tenir fills a Hebrón. El seu primogènit Ammó, fill de Ajinoam de Yizreel; el segon, Kilab, de Abigaíl, dona de Nabal de Carmel; el tercer, Absaló, fill de Maakà, la filla de Talmay, rei de Guesur; el quart, Adonies, fill de Jagguit; el cinquè, Sefaties, fill de Abital; el sisé, Yitream, de Eglà, dona de David. Aquests li van néixer a David a Hebrón” (2Sam 2, 1-3.5). 

La reina de Sabà va arribar a Jerusalem, es va quedar sense alè i va dir al rei Salomó: “surtoses les teves dones…” (1Reg 10, 1). “Salomó es va enamorar de moltes dones estrangeres, a més de la filla del Faraó, moabites, ammonites, edomites, sidonies, hitites (…) Salomó es va enamorar perdudament d’elles (…) va tenir set-centes dones amb rang de princeses i tres-centes concubines” (1Reg 11, 1-3). 

El Concili Vaticà II, al magistral document Gaudium et spes diu que els goigs i esperances dels homes d’avui són alhora goigs i esperances dels deixebles de Crist. Cal ser solidaris també amb les passions amoroses i els goigs sensuals. No cal demonitzar l’erotisme ja que són elements posats a l’èsser humà pel Creador. 

Que lluny queda la doctrina de sant Joan Damascè qui predicava sense rubors ni mohines de novícia la bellesa divina de l’amor conjugal i motivava a les esposes a no racanejar ni excusar-se amb el seu marit ja que serien responsables dels posibles pecats d’ell fora del matrimoni o a soles. 

Després del Concili Vaticà II, celebrat a meitat del segle XX, va haver un petit progrés amb alguns teòlegs que lògicament afirmaven que el plaer sexual és un component essencial i insustituïble de la humana expressió genuïna de l’amor entre esposos. Però durant molts segles el sexe ha estat més que un tabú; s’han dit barbaritats i només citar la «s» ja era pecat. 

L’educació sexual és una batalla lliurada al menys a l’Occident, en aquells països que durant segles van gosar anomenar-se cristians però donaaven la esquena a l’Evangeli. Molt lamentable que s’educara mentintdons es deia que els fills vènen de París o els porta la cigonya. El profeta Isaies, de part de Déu, diu: “l’alegria que troba el marit amb la seva esposa, la trobarà el teu Déu amb tu” (Is 62, 5). L’amor esponsal és utilitzat prou sovint per Déu mateix perquè l’entenguem. “Perquè com es casa un jove amb una donzella, se casarà amb tu el teu edificador, i amb goig d’espòs per la seva promesa es gaudirà per tu el teu Déu” (Is 62, 5). El Càntic d’Isaies diu que “mamareu els seus pits i us saciareu dels seus consols, i apurareu les delicies de les seves mamelles abundants” (Is 66, 10).