JESÚS ACOLLIT A BETÀNIA

Era foraster i em vau acollir

Jesús era ben acollit a Betània, a casa de Marta, Maria i Llàtzer (cf Lc 10, 38-42). Abraham n’acull tres que sembla que anaven de pas, els va invitar a passar la nit descansant en la seva tenda, els va preparar un bon sopar (cf Gen 18, 1-10). 

Val el comentari que Pau fa als cristians de Coloses i a tots els altres de qualsevol lloc i temps, que diu que “Déu va voler donar a conèixer als seus la riquesa i la glòria que conté aquest misteri per als gentils (…) Nosaltres anunciem a Crist, exhortant a tothom i ensenyant a cadascú amb la vertadera saviesa, per fer a tots perfectes en Crist” (Col 1, 24-28). Aquesta saviesa es adonar-se que es tracta de ser hospitalaris amb qui sigui, de donar de menjar al afamat, de vestir al nu, d’ensenyar a qui no sap, no es tracta només d’anar a Missa, resar rosaris, doncs no són la finalitat sinó mitjans com el dinar, respirar, descansar, tot alló que necessiten l’ànima i el cos humà. 

Pau ho explica amb claretat que si no es té caritat encara que es tingui fe que mou muntanyes, encara que es parlin les llengües dels homes i dels àngels (cf 1Cor 13, 1-8), no aprofite per res. També “creuen els demonis i s’estremeixen” (Sant 2, 19) perquè no és aixó el que fa ser bons com el nostre Pare celestial és bó. Els cristians han de tractar “estar arraigats i fonamentats en la caritat” (Ef 3, 17). 

El Catecisme de l’Església recorda que “el Senyor ens demana que estimem com Ell fins i tot als nostres enemics (cf Mt 5, 44), que ens fem proïsmes del més llunyà (cf Lc 10, 27-37), que estimem als nens (cf Mc 9, 37) i als pobres com a Ell mateix (cf Mt 25, 40.45)” (CEC, 1825). Ja Joan XXIII deia en la Enc. Pacem in terris (PT, 1963) que “exhortem novament als nostres fills a participar activament en la vida pública i col.laborar en el progrés del be comú de tot el gènere humà i de la seva pròpia nació. Il.luminats per la llum de la fe cristiana i guiats per la caritat, han de procurar amb no menys esforç que les institucions de caràcter econòmic, social, cultural o polític, lluny de crear els homes obstacles, els presten ajuda positiva per el seu personal perfeccionament”. I l’acaba dient que “Crist encengui les voluntats de tots els homes per tirar per terra les barreres que divideixen als uns dels altres, per estrènyer els víncles de la mutua caritat, per fomentar la comprensió recíproca, per perdonar, en fi, a tots els que ens hagin injuriat. D’aquesta manera, sota el seu auspici i emparament, tots els pobles s’abracen com a germans i floreixi i regni sempre entre ells la tan anhelada pau”. Sembla clar que Francesc va repetint el dels seus antecessors per ajudar a recordar-ho i que es vagi fent realitat real.

Jesús mateix explica com es guanya el premi de la felicitat eterna afirmant que “perquè era foraster i em vau acollir” (Mt 25, 35), o sigui per actes de caritat i no per altres motius o raons nascudes del pensament dels homes que no és el de Déu. Jesús molts dissabtes fa o fa fer coses tot i que s’escandalitzarien els hipócrites fariseus com quan desgranaven espigues i les menjaven pel camí (cf. Lc 6, 1-5), quan va curar un home que tenia la mà seca (cf. Lc 6, 6-11), quan va curar a una dona que portava 18 anys encorvada sense poder mirar cap devant (cf Lc 13, 10-17), etc. Tots ells mostren que no vivien la caritat sino que es comportaven amb el rigorisme del cumpliment dels preceptes humans oblidant el de Déu. 

Severí († 482), Patró de Viena i Baviera, va ser un monjo agustí que va fundar monestirs pel Rin per cristianitzar als Huns d’Atila que eren emigrants i arrasven Europa amb terribles envestides que sembraven la desolació i la ruïna; venien a expoliar la riquesa, el poder i la cultura europea. Quan alguns identificaven a Atila amb l’anticrist, Severí entenia que la força d’aquests joves pobles bàrbars era imparable i la decadent societat romana recuperaria amb ells el vigor. Era venerat inclós per aquells reis bàrbars. 

Benet XVI a l’Enc. Deus caritas est (DCE, 2005) dedica tota una 2ª part a les obres de caritat que han de ser practicades per qualsevol cristià ja que “l’Església no pot descuidar el servei de la caritat” (DCE, 22). “Per a l’Església, la caritat no és una mena d’activitat d’assistència social que també es podria deixar als altres, sinó que pertany a la seva naturalesa i és manifestació irrenunciable de la seva pròpia essència” (DCE, 25). I advertia que la caritat “no és un mitjà per transformar el món de manera ideològica i no es al servei d’estrategies mundanes (…) no ha de ser un mitjà en funció del que avui es considera proselitisme. L’ amor és gratuït: no es practica per obtenir altres objetius” (DCE, 31). 

caça d'un isard als Alps

Els caçadors dels Alps, com altres grups humans en qualsevol època i lloc de la Terra, adoraven, en el seu cas, als déus propicis per la caça. No n’hi havia prou aplacar-los amb sacrificis i calia obeir les seves lleis i l’ordre social establert “per ells”, com diuen els autors reals de les lleis que s’inventen per tenir el poder asegurat amb el temor i el terror. La religió d’Estat és una constant a la Història de la humanitat i hi ha dades inequívoques a Pèrsia, Roma, Grècia, els incas, etc., perquè la «pietat laica» afirma que la religió es útil per l’Estat (Maquiavel) i a Roma va ser motiu de disciplina als exèrcits i concòrdia als ciutadans. A més diu que l’Estat no està sotmés a les “lleis divines” per la qual cosa no ha d’atendre a la moralitat ni a cap creença. Es el que avui defensa el laicisme ateu ja que la sana i veritable laicitat, que haurian d’ensenyar els cristians ha sigut avortada pel clericalisme existent en la realitat diaria dels darrers dotze o tretze segles. 

Dimitri Vladimirovich Pospielovsky († 2014 amb 79 anys) va ser un historiador i professor universitari ortodox que va escriure «Moments clau de la Història ortodoxa russa» i afirma que el primer moment va ser la conversió de Vladimir l’any 986, un pagà que tenia 800 dones i la seva conversió al cristianisme, segons tots els indicis, va ser més que un acte polític. A més recorda que allà el paganisme no va desaparèixer de la nit al dia i que les seves qualitats positives van poder servir per cristianitzar la pietat popular i el seu culte a la “humida Mare Terra” va facilitar la veneració a la Mare de Déu. Bon coneixedor de la Història, el ex Papa Ratzinger deja escrit que “la raó ha de purificar-se constantement, perquè la seva ceguera ètica, que deriva de la preponderància de l’interés i del poder que l’enlluernen, és un perill que mai es pot descartar totalment” (DCE, 28). 

Afageix l’habitual toc marià dient que “a la seva bondad materna (…) es dirigiexen els homes de tots els temps i de totes les parts del món en les seves necessitats i esperances, en les seves alegries i contratemps, en la seva soledat i en la seva convivència. I sempre experimenten (…) l’amor inesgotable que vessa des del més profund del seu cor” (DCE, 42).