EL QUE DÉU VULGUI

Desemmascarar desfiguració i ocultament de la veritat

“Tu escoltes la veu de Iahveh el teu Déu guardant els seus manaments i els seus preceptes (i no els teus o els meus) ... Aquests manaments que jo et prescric avui no són superiors a les teves forçes, ni són fora del teu abast” (Deut 30, 10-11). Aquest text d’avui diumenge XV (cicle C) del T.O., encara que es parla en plural, els preceptes de Déu es redueixen a un que és el manament de l’amor però als molt creients i molt practicants els pot atraure fer un llarg llistat de coses que, diuen ells, són «com Déu mana». No deixa de ser un toc d’alarma el que diu i fa fer Francesc para liquidar abusos de poder que hi ha a l’Església que ha heretat. 

Fa uns dies llegia a RD un article que em va fer pensar, referent aixó que alguns anomenen la voluntat de Déu. No entenc de cap manera com Joan Pau II i Benet XVI podien estar tan segurs que l’accés de la dona al ministeri és “contrari a la voluntat de Déu”. Tots dos papes van haver de recordar com Pius IX proclamaba que era “contrari a la voluntat de Déu” que ell renunciés als Estats pontificis (Enc Nullis certe verbis, 1860); que era contrari a la voluntat de Déu que el Papa es reconciliés amb el món modern (última proposició de Sylabus, 1864), amb lo qual Joan XXIII i el Vaticà II van trencar graument la voluntat de Déu; com Gregori XVI va proclamar en 1832 que era contrari a la voluntad de Déu que Polònia resistís a l’invasió russa (una resistència en la que participaven clergat i bisbes)… i com a l'Església primitiva hi va haver qui va proclamar que era contrari a la voluntat de Déu i que trencava la comunió eclesial la supressió de la circuncisió (Josep Ignaci Glez F).

Per temptar Jesús, un doctor de la Llei li va preguntar com aconseguir la vida eterna i ja que havia contestat bé sobre el que havia de saber per ser doctor de la Llei, Jesús va explicar la paràbola del bon samarità i va acabar dient-li “fes tu el mateix” (cf Lc 10, 25-37). No és fácil fer el que Déu vol, ser fidel a la voluntat de Déu, i no és difícil afirmar que la meva voluntat és allò que Déu vol. La Història ensenya molt i pot servir per rectificar allò colectiu o individual mal fet. Entre els que justifiquen l’injustificable dient que estan cumplint la voluntat de Déu, hi ha els que enyoren temps passats i aplaudeixen els emperadors “cristianíssims”, Gracià i Teodosi, que van decretar la prohibició oficial del culte pagà encara que, lògicament, no s’aconseguirà extirpar les idees, i només van quedar proscrits els cultes nocturns i les práctiques endivinatòries. Era la llavor del que seria la Cristiandat medieval ja que la generació espontànea no existeix i les desgracies mai vènen soles, que diu la saviesa popular. Deixava escrit Joan Pau II que “ha passat ja la situació de una «societat cristiana»” (NMI, 40). No era fer allò que diu l’Evangeli sinó fer realitat el somni malèvol de convertir l’Imperi romà en el regne de Déu “cristianitzant” les estructures i no les persones. Al segle XX, com comentava Benet XVI, la pandemia ideológica del comunisme ateu va infectar Europa i aquesta bufada de vent contrari va fer que els europeus deixaren de ser cristians. Es va perdre la fe que no era arrelada al seu cap i al seu cor. Eran cristians només per implicació cultural. El cristianisme era tan sols un vernís, una apariència. 

El 381, després de fer penitència pública, Teodosi signava a Milà el 24 febrer el Decret que prohibia a Roma tota ceremònia pagana i es multava els funcionaris que feien la vista grossa. A Constantinoble, el temple de la deessa Afrodita es va convertir en un bordell i els temples d’Hel.lis i d’Artemi en estables. El 384 Teodosi ordenava al Pretor Prefecte Maternus Cynegius, un devot cristià, que cooperés amb els bisbes locals i destruís els temples dels pagans al nord de Grècia, Síria i Egipte. Entre el 385 i el 388, animat per la seva fanàtica esposa i pel bisbe Marcel, amb les seves bandes van saquejar i destruir centenars de temples hel.lènics, relicaris i altars. Milers d’inocents pagans de totes les zones de l’Imperi van ser martiritzats en els terrorífics camps de concentració de Skythopolis. Les veus paganes reivindicatives titllaven als monjos de “ser més voraços que els elefants”. 

Teòfil (†412), Patriarca d’Alexandria des del 385, el tercer successor de Atanasi i predecessor de Ciril (el seu nabot), va ser qualificat per alguns com "enemic perpetu de la pau i de la virtut, home gosat i dolent, les mans del qual es van tacar amb or i sang". A Xipre, els bisbes Epifani i Tychon van destruir gairebé tots els temples de l’illa i van exterminar milers de pagans. L’Edicte de Teodosi declarava que "aquells que no obeeixin al pare Epifani no tenen dret a seguir vivint en aquesta illa". El 393 es van prohibir els Jocs Olímpics com a part de la "idolatria" hel.lénica i els cristians van saquejar els temples d’Olympia.

El 396, el 7 de decembre, un Decret de l’Emperador Arcadi ordenava que el paganisme fos tractat com alta traïció i es va empresonar als pocs sacerdots pagans que quedaven. El 398, el quart Concili de Cartago prohibia a tots, incloent-hi els bisbes cristians, l’estudi dels llibres dels pagans. Porfiri, bisbe de Gaza, va enderrocar tots els temples pagans de la ciutat excepte nou i va demanar ajuda a Arcadi per evangelitzar manu militari. Encara Gregori XVI (†1846), recolçat en les potències de la “Santa Aliança”, “arreclà” també manu militari els problemes socials als Estats pontificis quan els laics reclamaven els seus drets i van ser violentament callats. A Centessimus annus (CA, 1991) Joan Pau II deixa escrit que “qualsevol societat política, que té la seva pròpia autonomia i le seves pròpies lleis, mai es podrà confondre amb el Regne de Déu” (CA, 25). 

Francesc escriu a Fratelli tutti (FT, 2020) que ”cal acostumar-se a desemmascarar les diverses maneres de grapeig, desfiguració i ocultament de la veritat en els àmbits públics i privats. El que anomenem “veritat” no és només la difusió de fets que fa el periodisme” (FF, 208). 

Pau VI a Evangelii nuntiandi (EvN, 1975) diu que “l’ordre donada als Dotze: "aneu i proclameu la Bona Nova", val també, encara que de manera diversa, per a tots els cristians. Per aixó Pere els defineix "poble adquirit per pregonar les excel.lències del que us va cridar de les tinebres a la seva llum admirable" (1Pt 2, 9) (EvN, 13). "Aneu per tot el món i prediqueu l’Evangeli a tota criatura" (Mc 16, 15) (…) ¡A tot el món! ¡A tota criatura! ¡Fins els confins de la Terra! Ho ha tornat a fer novament el Sínode, com una crida a no encadenar l’anunci evangèlic limitant-lo a un sector de la humanitat o a una classe d’homes o a un sol tipus de cultura” (EvN, 49-50). 

Tan dolenta és la destrucció que fan uns com la que duen a terme els altres, per aixó cal aplicar sense sectarismes el que Joan Pau II deixa escrit que “l’ingent poder de mitjans de destrucció fa impossible limitar les conseqüències d’un conflicte. Benet XV i els seus successors, i jo després la dramàtica guerra del Golf Pérsic, hem cridat: ¡Mai més la guerra! Ha arribat el temps en que l’imperi de la llei substitueixi la venjança i la represàlia. A l’arrel de la guerra hi ha en general, reals i greus raons (…) es requereix una concertació mundial (…) que comporta importants canvis en els estiles de vida, posar fi al malbaratament dels recursos” (CA, 51-52).