PRENEU I MENJEU ... PRENEU I BEBEU

 És la sang de l’Aliança de Yahveh amb vosaltres

La solemnitat del “cos i la sang de Crist”, és vulgarment coneguda com “el corpus” que és un reduccionisme i per tant avui es nova ocasió per actualitzar la fe i la devoció eucarística com va fer el Concili Vaticà II i que Joan Pau II va impulsar amb l’Encíclica Eucharistia de Ecclesia (EdeE, 2003) on recorda que “l’Església viu de l’Eucaristia (…) aquesta veritat és en síntesi el nucli del misteri de l’Església (…) L’Església viu no només un record ple de fe sinó també un contacte actual”. Avui és dia d’emprenta eucarística “evident” que ha d’ajudar a bussejar per aquest misteri sacramental, misteri de Déu, misteri de l’Església. 

Va dir Bergoglio en una homilia una idea “evident” que s’ha d’aplicar a altres aspectes de la fe, doncs “Entrar al misteri significa anar més enllá de les cómodes certeses, més enllá de la mandra i de l’indiferència que ens frenen, i posar-se a la recerca de la veritat, la bellesa i l’amor (…) Per entrar al misteri cal humilitat, la humilitat d’abaixar-se, de baixar del pedestal del nostre jo, tan orgullós, de la nostra presunció; la humilitat per redimensionar la pròpia estima (…) cal aquest abaixament, que és impotència, buidament de les pròpies idolatries (Homilia de Pasqua de resurrecció de 2016). 

Que el poble de Déu digui només que és “la festa del corpus” fa que es posi atenció al oblit popular del “sanguis” doncs en Crist tots dos tenen la mateixa importància vital. Jesús va dir als seus: “Preneu i beveu” (Jn 6, 53) i Mateu diu una cosa semblant, complementaria, no contradictoria: Beveu tots de ell (el clase) perquè aquesta és la meva Sang de la nova aliança, que es derramada (Mt 26-27-28). Tomàs d’Aquino, teòleg assenyalat com a mestre dels teòlegs pel seus principis i la seva metodologia, no per les seves conclusions que solen ser opinions seves opinables, afirma que només amb la sang es pot celebrar Missa ja que entenia que “aquest Sacrament se celebra en memòria de la passió del Senyor (…) Però la passió es representa millor amb la sang (…) per tant caldria abstenir-se millor del cos que de la sang” (STh III, q76, a2 y q80, a12, sed contra). 

A la Biblia surt moltes vegades la paraula o l’idea de «aliança» que és un pacte, un acord, una promesa de Déu amb el seu poble d’Israel i d’aquest amb el seu Senyor. Segellar una aliança solia anar acompanyat de actes rituals i simbòlics encaminats a mostrar la solidesa del vincle i habitualment dessagnant víctimes. La sang és un dels elements simbòlics més rics en les creencies del món antic. Es present en la majoria del seus rituals amb sacrificis cruents amb vessament “de sang” i la Història atestigua nombrosos exemples amb textos i representacions artístiques. Cal recordar el sacrifici que Abraham anava a realitzar sacrificant el seu propi fill i ho fa amb la naturalitat de qui accepta cosa coneguda; al final no es fa amb el seu fill Isaac sinó amb un agnell que hi havia pels voltants enredat entre uns matolls. Era el s XV aC a la Mesopotamia asiàtica. 

Abraham anava a sacrificar el seu fill

Moisés va manar a alguns joves israelites que oferissin holocaustos i immolessin vedells com a sacrificis de comunió per Yahveh. Moisés va prendre la meitat de la sang que va vessar sobre l’altar, va prendre el llibre de l’Aliança que va llegir davant el poble, que va respondre: «Obeirem i farem tot el que ha dit Yahveh». Llavors Moisés va ruxar el poble amb la sang dient: «aquesta és la sang de l’Aliança que Yahveh ha fet amb vosaltres» (Ex 24, 5-8). 

El Bon es la religió que existia al Tibet avans d’arribar el budisme. Els antics sacerdots eren bruixots primitius que realitzaven pràctiques amb xamans fantàsticament abillats i a vegades als esperits se’ls oferien sacrificis cruents. Al món grec-llatí les libacions de sang vessada hi tenien per objecte aplacar l’ira dels déus. En contextos molt ritualitzants, la pena de mort conserva aspectes de sacrifici humà com la llei musulmana chari'a en les versions que fixen penes com la decapitació (delictes de sang, apostasies), mutilacions (robatoris), flagelació (delictes sexuals), lapidació (adulterios probats) o els recients penjaments per homosexualitat. 

Al segle I la crucifixió era un mètode en l’Imperi romà. Avui perviu en alguns pobles africans, com els thonga de Sud-àfrica, un poble pastoril que rendeix adoració a les ànimes dels morts (shikwembu) amb un culte familiar on el més ancià assumeix la direcció dels ritus i sacrificis. Els indis orientals del nord americà, des de Canadà fins el golf de Mèxic, hi havia els natchez que actuaven als munds o temples astrals sobre monticles. Eren governats teocràticament pel clan del Sol i el cap, “El Gran Sol”, era el representant del déu Sol, a la mort del qual es sacrificaven dones. 

Com molts altres pobles de l’Amèrica central prehispana, el déu més important era Huitzilopochtli, el déu tribal o colibrí sagrat, qui els va fer possible construir l’Imperi del segle XV i qui imposava el sacrifici de milers de èssers humans als altars dels seus temples, extraient a les víctimes el cor encara palpitant. Alguns sacrificis eran per degollament, fletxació i incineració en viu. 

Cal també donar un cop d'ull al món cristiá on la figura del màrtir va ser lo primer que es va començar a “celebrar”. Ho recordava Joan Pau II dient que “l’Església del primer mil.lenni va nèixer de la sang dels màrtirs” als quals se’ls atribueix el seu desenvolupament i no, com alguns pensen, pels lligams a Constantì. Per aixó aquest Papa tenia molta fe en el desenvolupament de l’Església al tercer mil.lenni per la qual cosa afirmava que “al final del segon mil.lenni, l’Església ha tornat a ser Església de màrtirs. Les persecucions de creients -sacerdots, religiosos i laics- han suposat una gran sembra de màrtirs en diverses parts del món (...) Al nostre segle han tornat els màrtirs, sovint desconeguts” (TMA, 37). 

És obvia la relació de tot alló exposat amb el sacrifici de Crist que es anomenat "Agnell de Déu", reminiscència de les primitives ofrenes d’animals, i que a l’Eucaristia s’ofereix amb el seu cos desmembrat en forma aparent com pa partit i amb la seva sang aparent com a vi; tots dos consumits en comunió, en comunitat. 

Curiosament Gandhi era un "fanàtic" de la Filosofia del jainisme i va saber utilizar-la per els seus plans polítics d’alliberament del seu país sense vessament de sang. El jainisme està obert a tota religió ja que considera que tot és relatiu perquè està subjete al moment històric. Sobretot s’ha fet famós pel seu principi de la no violència, basant-se en que tot èsser viu, fins i tot les plantes, tenen ànima i són capaços de transmigració. 

Francesc ha dit que “Jesús és Ell mateix el pa viu que dona la vida al món (cf. Jn 6, 51). El seu Cos és el veritable aliment sota l’espècie del pa; la seva Sang és la veritable beguda sota l’espècie del vi” (Homilia Corpus 2014). “Alimentant-nos del seu Cos i de la seva Sang (…) fa que passem de ser multitud a ser comunitat, de l’anonimat a la comunió. L’Eucaristia és el Sagrament de la comunió, que ens fa sortir de l’individualisme per viure junts el seguiment, la fe en Ell” (Homilia Corpus 2013).