CRIDATS A LA LLIBERTAT

El legítim pluralisme

Avui, diumenge XIII (cicle C) del Temps Ordinari, Pau diu als cristians de Galacia (i a tots els altres) que “per aquesta llibertat, Crist ens ha alliberat (…) vau ser cridats a la llibertat” (Gal 5, 1. 13-18). Ho recorda Pau en altres cartes seves com la que escriu als cristians a Roma on dona una mirada global, universal, sense cap reduccionisme: “També la mateixa Creació serà alliberada de l’esclavitut de la corrupció per participar de la llibertat de la glòria dels fills de Déu doncs sabem que tota la Creación gemega i pateix tota ella amb dolors de part” (Rom 8, 21-22). 

Jesús va revelar que la seva obra redemptora era perquè l’home recuperés la llibertat que Déu li va donar al crear-lo i que estava ferida pel pecat. Es la llibertat amb un toc sobrenatural que ens fa ser fills de Déu. La seva missió redemptora l'havia anunciat el profeta Isaïes i Jesús va confirmar que es referia a ell: “l’Esperit del Senyor es sobre mi (…) per posar en llibertat als oprimits (Lc 4, 18), oprimits pel pecat i les seves conseqüencies. 

La llibertat no és per fer el que a un li vingui de gust ja que ha d’estar sintonitzada amb la veritat i es fàcil equivocar-se com Joan i Jaume que van dir: Senyor, ¿vols que diguem que baixi foc del cel i els consumeixi? Ell tornant-se, els va reprendre (cf Lc 9, 51-62). Segles més tard els beggini, que exaltaven la pobresa voluntària i practicaven la llibertat d’esperit i de la carn (l’amor lliure es diu avui), van ser citats per primera vegada en una crónica de Colònia (1209) englobant càtars, panteistes i quietistes del nord de França. 

Francesc ve recordant que la catolicitat és ferment d’unitat en la diversitat i de comunió en la llibertat. Joan Pau II ho aplicava a  l'àmbit intel.lectual recordant que “L’Església no proposa una Filosofia pròpia ni canonitza una Filosofia particular” (FR, 49). Y recorda que “en diferents contextos culturals i en diverses èpoques s’han aconseguit resultats que històricament ha provocat la temptació d’identificar una sola corrent amb tot el pensament filosòfic” (FR, 4) amb el que aixó representa de negar la llibertat de cátedra, de pensament, d'associació, etc. 

I a l’àmbit de l’ecumenisme deia que es veu al món cristià que “cada vegada més adopten conjuntament posicions, en nom de Crist, sobre problemes importants que afecten la vocació humana, la llibertat, la justícia, la pau i el futur del món, elements constitutius de la missió cristiana” (Ut unum sint, 1995). 

El legítim pluralisme és també recordat per Karol Wojtyla a l’Exhortació Christifideles laici (ChL, 1988) ja que no deixava de denunciar  l’actual “conflictivitat”. És aquest un fenòmen pluriforme, que es distingeix del legítim pluralisme de les mentalitats i de les iniciatives, i que es manifesta en el nefast enfrontament entre persones, grups, categories, nacions i bloqus de nacions” (ChL, 6). 

Afegia en la seva visió del món actual que “embriagat per les prodigioses conquestes d’un irrefrenable desenvolupament científic tècnic, i fascinat sobretot per la més antiga i sempre nova temptació de voler arribar a ser com Déu (cf. Gn 3, 5) mitjançant l’ús d’una llibertat sense límits, l’home arrenca les arrels religioses que són al cor: s’oblida de Déu, ho considera sense significat per a la seva pròpia existència, ho rebutja” (ChL, 4). 

Ginés de Sepúlveda (+1573 amb 83 anys) fou un sacerdot i teòleg adversari de fra Bartomeu de Les Cases i se li va oposar per la seva cèlebre frase de que val “més un indi pagà i viu, que cristià i mort” perquè “el cristianisme dona a l’home una llibertat i una dignitat tan grans que, sense respecte a elles, ja no val la religió”. 

Un dia, mentre Jesús anava de camí i no li van donar allotjament els samaritans, va haver tres homes que el volien seguir. Aquest “segueix-me” és la clau del cristià com va recordar Joan Pau II ja en Redemptor hominis (RH, 1979) on escriu que “responem el segueix-me a vegades amb poca responsabilitat i molta incoherència (…) però amb llibertat i per ella” (RH, 21). Ha de ser un seguir a Jesús com el d’Eliseu darrere Elies que el va cridar tirant-li la capa (cf. 1Reg 19, 16b. 19-21). 

Potser que els laïcistes alèrgics a qualsevol religió com oficial en un Estat tinguin raó i congruència ja que mirant a EUA, on va surgir el primer Estatut sobre la llibertat religiosa i que sempre ha considerat la Primera Esmena però es veu que tan sols es cosa teòrica, paper mullat. La Constitució de 1788 deixava llibertat religiosa pels càrrecs pùblics però la primera esmena del 91 va prohibir legislar una religió establerta i va impedir la libertat religiosa.

El papa Clement VII (1523-34), cosí del papa Lleó X, es va refugiar al Castell Sant'Angelo durant 7 mesos. Va comprar la seva llibertat i es va escapar a Orvieto disfraçat. Però no és aquesta la llibertat de l’home que és imatge i semblança de Déu pel do diví de la llibertat que ni es compra ni es ven. Joan Pau II va escriure que “l’Església és conscient (…) que cal salvaguardar amb cura (…) el sentit cristià de la llibertat i de l’alliberament” (Redemptoris Mater, 37).

Pau VI recorda que tot batejat respecta la dignitat i la llibertat aliena tant com la pròpia (cf Enc. Ecclesiam suam, 1964). Benet XVI en Caritas in veritate (CinV, 2009), cita a Pau VI que “amb la seva visió articulada del desenvolupament dels pobles, demava regíms democràtics capaços d’assegurar la llibertat (…) i ens preguntem fins a quin punt s’han complert les expectatives de Pau VI” (CinV, 21).

A Spe salvi (SS, 2007) comenta els dos successos històrics recents, un es la “Revolució francesa” que pretenia instaurar la raó i la llibertat perquè es trobava a faltar. I l’altre és Karl Marx que “ha oblidat l’home i ha oblidat la seva llibertat. Ha oblidat que la llibertat és sempre llibertat, fins i tot per al mal” (SS, 21). Es un exemple recent però la Història ensenya que mai han faltat d’aquests. 

El Papa Wojtyla deia a Redemptor hominis (RH, 1979) que “l’Església, en virtut de la seva missió divina, es fa custòdia d’aquesta llibertat que és condició i base de la vertadera dignitat de la persona humana” (RH, 12). La proposta és per fora i per dins del Poble de Déu.

Francesc també recorda que “la bona predicació (…) demana (…) que no imposi la veritat i que apel.li a la llibertat” (Enc. Evangelii gaudium, 165). Jesús, quan parlava a la gent no s’imposava i deia si vols… Pau escriu que hi ha “falsos germans intrusos que s’han ficat furtivament a espiar la llibertat que tenim en Crist Jesús, per reduir-nos a servitut” (Gal 2, 3-5).