DÉU ÉS PARE EN RELACIÓ AL SEU FILL ÚNIC

                          Formar les conciències, no sustituir-les

Avui, solemnitat de la Stma Trinitat, és ocasió per recordar que el mistèri trinitario és la base i el cim de la Veritat, cosa que ha de tenir present la Teologia i que el Déu veritable com és alhora un i tri, ensenya a relativitzar les coses ja que Déu és “relatiu” perquè el Fill no és Pare, l’Esperit Sant no és Fill; el Pare només ho és del Fill, no del Esperit. Aixó ho recull el Catecisme de l’Església recordant que “Les Persones divines són relatives les unes a les altres. La distinció reial de les Persones entre sí, perquè no divideix l’unitat divina, resideix únicament en les relacions que les refereixen les unes a les altres” (CEC 255). Si Déu és “relatiu”, no és difícil, per qui tingui un mínim de humilitat, adonar-se que el èsser humà no pot ser un absolutista que suposa una rigidesa mental malaltissa, que aixafa els drets humans que brollen de la llibertat de cada home i dona creats a imatge i semblança de Déu. 

A l’última Encíclica Fratelli tutti (FT, 2020) Francesc diu que “el culte a Déu sincer i humil «no porta a la discriminació, a l’odi i la violència, sinó al respecte de la sacralitat de la vida, al respecte de la dignitat i la llibertat dels altres” (FT, 283). 

Joan Pau II en la seva primera Encíclica Redemptor hominis (RH, 1979) deixa escrit que “l’Església, en virtud de la seva missió divina, es fa custòdia d’aquesta llibertat que és condició i base de la veritable dignitat de la persona humana. L’Església és salvaguarda (…) de l’home en tota la seva veritat, en la seva dimensió plena: l’home en la seva única i irrepetible realitat humana, imatge i semblança amb Déu mateix” (RH, 12). 

Avui, com diumenge XI del T.O (ciclo C), a la primera lectura de la Paraula de Déu se sentiria narrar que “Natan va dir a David: Així diu Iahveh, Déu d’Israel: Jo t’he ungit rei d’Israel i t’he lliurat de les mans de Saül. T’he donat la casa del teu senyor i he posat en el teu si les dones del teu senyor…” (2Sam 12, 7-10. 13). Iahveh només recrimina a David que hagi matat a Uries, no que es fiqui al llit amb moltes dones d’un altre que, per cert, li ha posat a disposar el mateix Iahveh. David reconeix que ha pecat però per assassinar. 

Francesc a Amoris laetitia (AL, 2016) escriu que “el camí sinodal va permetre (…) ampliar la nostra mirada i revifar la nostra conciència sobre l’importància del matrimoni i la família. Alhora (…) ens va mostrar la necessitat de seguir aprofundint amb llibertat algunes qüestions doctrinals, morals, espirituals i pastorals” (AL, 2). És la mentalitat trinitaria amb la relativitat convenient que an.nula tota visió absolutista.

I afirma que “vull reafirmar que no totes les discussions doctrinals, morals o pastorals han ser resoltes amb intervencions magisterials” (AL, 3). Ho ha de dir perquè opinar, discutir, no és res dolent ja que és raonar, la qual cosa és obedeir a Déu que ha creat l’home “animal racional”, que deien els clàssics, els filósofs grecs. Llàstima que alguna vegada s’oblida en aquells que inventen doctrines religioses i arriben a afirmar amb paraules i amb els fets que pensar és pecat; només pot pensar el cap, el que mana. La virtut, diuen, és obeir sense dir piu. 

Lluc explica avui que “un dels fariseus le pregaba que menjara amb ell; a casa del fariseu es va asseure a taula i va arribar una dona que portava una vida pecadora i es va postrar als seus peus amb una gerra d’alabastr plena de perfum. Jesús, després de comentar-li a l’amo de la casa, Simó, que sí que sabia qui era ella i que era de la seva vida, li va dir a ella: «la teva fe t’ha salvat; vés-te’n en pau»” (cf Lc 7, 36-8, 3). No l’agobia amb mil preguntes, ni le exigeix que digui el nombre de vegades, ni res de res, per aixó el Papa creu necessari recordar que els confessors no han de ser curiosos doncs acostumen a fer mil preguntes absolutament innecessàries i amb l’agravant de fer-ho per curiositat sexual que tenen com l’únic pecat; els altres no compten per res, són només faltetes. 

Davant aquest episodi de l’adúltera als peus de Jesús, es pot recordar que “la Paraula de Déu (…) es mostra (…) com una companya de viatge també per les famílies (i val també per persones individuals com l’adúltera) que són amb crisi o enmig d’algún dolor, i els mostra la meta del camí” (AL, 22). “Moltes vegades hem actuat a la defensiva, i gastem les energies pastorals redoblant l’atac al món decadent, amb poca capacitat proactiva per mostrar camins de felicitat” (AL, 38). Jesús només li diu a l’adúltera “vés-te’n en pau”; res més.

Avui Pau diu a la 2ª lectura que “sabem que l’home no és justificat per les obres de la Llei sinó per la fe en Jesucrist (…) doncs si la justícia vé per mitjà de la Llei, aleshores Crist va morir en va” (Gal 2, 16. 19-21). ¡Qui enbolic ha organitzat aixó de la justificació que ha servit per trencar l’unitat dels cristians durant molts segles encara que hi ha que reconèixer que forma part essencial d’entendre l’harmonia de la potestat omnipotent del Déu bo i la llibertat de l’home que Ell ha creat. 

“Hem de ser humils i realistes per reconèixer que de vegades la nostra manera de presentar les conviccions cristianes, i la forma de tractar a les persones, han ajudat a provocar alló que avui lamentem, per la qual cosa ens correspond una saludable reacció d’autocrítica” (AL, 36). L’idea de l’autocrítica del cristianisme ja l’havia dit Benet XVI doncs cal reconèixer, com diu el Papa, que “amb frecuència presentem el matrimoni de tal manera que el seu fi unitiu, el cridat a créixer en l’amor i l’ideal d’ajuda mutua, va quedar opacat per un accent quasi excloent en el deure de la procreació”. 

“Ens costa deixar espai a la conciència dels fidels, que moltes vegades responen lo millor possible a l’Evangeli enmig dels seus límits i poden desenvolupar el seu pròpi discerniment davant situacions on es trenquen tots els esquemes. Estem cridats a formar les conciències, però no a pretendre sustituir-les” (AL, 37). 

Benet XVI (AudGral 11-VI-2008), glossant a sant Columbà (+615), va dir que ell es qui va introduir la confessió individual que va portar al continent des d’Irlanda, o sigui que aquesta práctica no és una suggeriment o afirmació de l’Evangeli. Columbà era un home impetuós que al llac al costat de Zurich (a sant Gall) va destrossar tots els ídols i déus falsos que hi havia per lo qual va haver de fugir al llac Constança i baixar a Itàlia. Es diu que domava óssos. 

No hi ha cap dada que relacioni la penitència pública instituïda en els primers segles, o la confessió auricular ni amb Jesucrist ni amb els apòstols, cosa que aconsella considerar-les com una conveniència eclesiàstica. La confessió auricular es va transmetre des d’Irlanda i les illes britàniques al continent europeu per les comunitats monàstiques que van emigrar a ell des de aquelles illes. A partir del segle VII, va ser acollida pels reformadors carolingis i progressivament es va anar estenent el seu exercici. 

Al Concili IV de Letran (1215) Innocenci III va manar, sota greu pena, la confessió anual. La configuració de la confessió auricular deu molt als vells furs germànics i a les formes de càstig o compensació de faltes que aquests pobles utilitzaven. La confessió auricular va cambiar el primer sentit de la penitència, ja que no era només reconciliació amb Déu i amb la comunitat, sino que, a semblança dels càstigs germànics, es va convertir en "el judici de la penitència" d’un “tribunal”, cosa que va ratificar i precisar el Concili de Trento (1545-1563) i així es va mantenir fins a l’actualitat.