En tensió escatològica
Avui, diumenge XXXI del TO,
cicle C, narra Lluc un cas concret d’encontre amb Jesús, per iniciativa divina, amb l’anècdota de Zaqueu qui, com era baixet, estava pujat a un arbre per veure passar Jesús qui en veure’l li va dir: “Zaqueu, baixa ràpid, perquè convé que avui em quedi a casa teva. Va baixar ràpid i el va rebre amb goig” (Lc 19, 1-10). Al novembre de cada any hi ha les setmanes finals de l’any litúrgic que acaba sempre cinc diumenges abans de Nadal i són ocasió aprofitable per recordar el final dels temps i la 2ª i definitiva vinguda de Jesús ressuscitat i glorificat, la parusia. En aquell dia serà el mateix Jesucrist, Senyor de la História i Redemptor de l’home, qui vindrà a l’encontre dels seus germans els homes però de manera diferent a la actual.
Els cristians ens podem disposar interiorment a l’encontre amb Jesús que s’identifica amb els malalts, el presoners i els pobres, a més d'estar sagramentalment en cada Eucaristia com recordava Joan Pau II, en l’Enc. L’Església viu de l’Eucaristia (EE, 2003) on escriu que “l’aclamació «esperem els vostre retorn, Senyor Jesús» és (…) tensió escatològica és que dona impuls al nostre camí històric, estimula la nostra responsabilitat respecte a la Terra present (cf GS, 39), més que mai compromesos a no descuidar els deures de la seva ciutadania terrenal” (EE, 18 y 20).
Per aquest impuls pel caminar
històric, per aquest estímul a la responsabilitat, el Papa polonès demanava
coherència i fidelitat per dur feliçment a terme les indicacions del Vaticà II
comptant que tenim temps de sobres doncs el Senyor Jesús no vindrà aquesta
tarda. Parlar i meditar sobre la fi del món i la parusia no és per sembrar l’inquietud apocalíptica que es va excitant
al llarg de la História i els seus profetes sempre clament: “penediu-vos! La fi del món és a prop”
(cf TMA 46 i 21). Alguns dels primers cristians van caure en aquesta inquietud
que els va conduir a estar mà sobre mà i Pau els va corregir dient-los que qui
no treballi que no mengi.
El fals profeta Montano (+h 175) predicava també l’immediata fi del món i per aixó exigia una vida perfecta amb un rigorisme malaltís amb la penitència, negava que l’Església pogués perdonar els pecats greus i prohibia el matrimoni. Abans de convertir-se havia sigut sacerdot pagà de la deessa Cibeles el culte de la qual exigia, entre altres coses, l’auto castració dels seus sacerdots. El Papa francès Silvestre II (999-1003), va ser “mil.lenarista” ja que creia en l’imminent final apocalíptic, després d’haver rebut classes de màgia a Sevilla i a Còrdova. El 31 de decembre de l’any 999, va convocar als fidels de la Cristiandat a anar a Roma per “esperar junts la gran hecatombe i el dia del desastre”. Aquesta febre mil.lenarista va quedar superada amb l’interpretació de Tomàs d’Aquino (+1274) que va fer una reflexió des de la fe i el seny (cf S. Th. I-II, q. 106, a.4, ad 1 i Supl. q. 77, aa. 1-4) encara que va tornar a rebrotar en ambients de la Reforma, i de manera exacerbada amb les primeres sectes mil.lenaristes americanes d’àmbit cristià.
Contemplant les construccions
del temple de Jerusalem des de la falda de la muntanya de les oliveres, de
retorn a Betània, li preguntaren a Jesús els seus deixebles: ¿Digue’ns quan passará aixó i quin serà el
senyal de que tot es cumpleix? (Mc 13, 4). Jesús va anar describint-los
algunes senyals que avisen de la proximitat de la fi, però que no és encara la
fi definitiva. L’important és estar interiorment preparats com si fos ara mateix. Zaqueu estava preparat a l’encontre pujat a un arbre per poder veure
a Jesús qui només insistia en que aprenguem a llegir els signes dels temps, que
estiguem atents a alló que ens sirveix de recordatori i que avui dia també hi
són. Tingueu
cenyits els vostres lloms (…) Esteu també vosaltres preparats, perquè a
l’hora que no sabeu vindrá el Fill de l’Home (Mt 24, 43-44). Francesc va recordar que “el
problema no és quan arribaran els signes premonitoris dels darrers temps, sinó
estar preparats per l’encontre” amb Déu. Igualment va afirmar que “no es tracta de saver ‘com’ succeiran aquestes
coses, sinó de ‘com’ hem de comportar-nos avui, a l’espera d’elles” (Àngelus
16-XI-2015).
Segurament Crist no vol que es repeteixi a la seva segona vinguda el que va passar a la primera, quan va nèixer a Betlem. “Va venir als seus i els seus no el van rebre” (Jn 1, 11). Alguns predicadors cristians reformadors, sovint, portats pel zel de conduir a les ànimes per les bones o per les dolentes, amenacen amb predicacions tremendistes i la arribada de la fi del món, la qual cosa lògicament provoca la reacció pendular portant les coses a l‘altre extrem que ha provocat, entre altres realitats, el ressorgiment de la costum pagana irlandesa del Halloween per celebrar l’1 de novembre que per uns creients és la solemnitat de Tots els sants i que els ortodoxos celebren el diumenge següent a la Pentecosta.
Benet XVI,
en una de les catequesi dels dimecres, precisament comentant el pasatge de la
2ª lectura de la Paraula de Déu escoltada avui, recordava que “l’espera de la parusia
de Jesús no dispensa del treball en aquest món, sinó al contrari, crea
responsabilitats davant del Jutge diví sobre el nostre actuar en aquest món. Precisament
així creix la nostra responsabilitat de treballar en
i per aquest món” (Aud Gral
8-XI-2008). I Francesc recorda en una
homilia matutina que “l’esperança no és
optimisme sinó una ardent expectació cap a la revelació del Fill de Déu (…) l’esperança cristiana és dinàmica i dóna vida (…) Estem a l’espera, com en un part”.
Que la Mare de Déu i dels homes intercedeixi perquè els cristians sàpiguen perseverar amb esperança i així recòrrer amb bon peu l’aventura terrenal de l’Amor. Diu avui el llibre de la Saviesa que Déu “estima tot el que existeix i no abomina res del que ha creat ja que no ha fet res sinó és per Amor” (Sab 11, 23-12, 2).
No hay comentarios:
Publicar un comentario