LA VISITACIÓ DE MARIA A ISABEL

Maria surt de Natzaret per a anar a servir

En aquells dies, explica Lluc, es va aixecar Maria i va marxar amb pressa a la muntanya, a una ciutat de Judà. Va entrar a casa de Zacaries i va saludar Isabel. Tot just Isabel va escoltar la salutació de Maria, va saltar el nen al seu si, i Isabel va ser plena de l’Esperit Sant, i va exclamar amb veu alta i va dir: “Beneïda tu entre les dones i beneït el fruit del teu ventre. ¿D’on a mi que la mare del meu Senyor em vingui a visitar? (…) benaurada tu que has cregut, perquè es compliran les coses que se t’han dit de part del Senyor” (Lc 1, 39-45) 

I Joan Pau II a “La mare del Redemptor”, Redemptoris mater (RM, 1987), comentava que “en la salutació d’Isabel sembla ser de importància fonamental el que diu al final: «¡feliç la que ha cregut que es compliran les coses que li van ser dites de part del Senyor!» (Lc 1, 45)” (RM, 12). 

I davant d’Isabel Maria va dir: “Magnifica la meva ànima al Senyor (…) des d’ara totes les generacions em diran benaurada (…)”. Maria es va quedar amb ella uns tres mesos i es va tornar a casa seva (Lc, 1, 39-56). El Papa Wojtyla comenta que “al Magníficat (…) Maria (…) proclama amb força la veritat no ofuscada sobre Déu. El camí de l’Església, doncs, ja al final del segon mil.lenni cristià, implica un renovat afany en la seva missió (...) la mateixa missió” (RM, 37). 

Francesc alhora comenta que “Maria, que va saber descobrir la novetat que Jesús portava, cantava: «S’alegra el meu esperit en Déu, el meu salvador»” (Gaudete et exsultate, 124). 

Aquest viatge de Maria des de la seva població a Natzaret fins a Ain-karim a casa de la parenta Isabel, a corre-cuita, fa entendre perquè Francesc parla d’«Església en sortida» (cf EvG, 20, 24) ja que, com deia Joan Pau II, la missió de l’Església es la mateixa de Maria que se’n va anar amb pressa a servir perquè l’avia, quan arribés, ja estaria de 7 mesos, lo menys. María és "servei de la caritat a domicili", és Ntra Sra dels serveis domèstics, del davantal, d’anar a la compra, de la cuina i de la mopa. Ntra Sra que no va venir a ser servida sinó a servir i a casa aliena. 

A la Carta als sacerdots, Francesc recomana no aïllar-se de la gent i encara menys enclaustrar-se en grups tancats i elitistes. Aixó, en el fons, asfixia y enverina l’ànima. Cal “estar en sortida” que porta a caminar de vegades devant, de vegades al mig i de vegades darrere. L’idea és per tots els membres de l’Església, no només pel clergat ja que tot batejat reb en el Baptisme la capacitat del sacerdòci real que no és menys important que el sacerdoci ministerial; no és pas un títol bonic o una frase diplomàtica. 

Diu Joan Pau II que “les paraules d’Isabel «Feliç la que ha cregut» no s’apliquen únicament a aquell moment concret de l’anunciació” (RM, 14). “Dia rere dia, s’hi complia en ella la benedicció pronunciada per Isabel a la visitació: «Feliç la que ha cregut»” (RM, 17). 

Es podría fer un llistat de sants i santes que han destacat per anar a visitar malalts, ancians i personas en solitud pero encara que sortissin centenars dels santorals o martirologis, se sap que a más d’ells hi ha milions de milions d’homes i dones que ningú coneix pero han fet la seva vida terrenal com Déu mana. 

El dissbate passat, dia 28 d’aquest maig, va tenir lloc al Vaticà l’Encuentre de Francesc amb el Comité Pontifici per les Ciències Históriques, constituit actualment per membres de 14 països i tres continents, i va recordar els seus inicis fa cent anys, el 6 de febrer de 1922, quan Pius XI, tot just després de la seva elecció, va voler inaugurar el seu pontificat abocant-se a la lògia externa de la Basílica Vaticana, en lloc de l’interna, com havien fet els seus tres predecessors. “Amb aquest gest Pius XI ens convidava a treure el cap al món i a escoltar i servir a la societat del nostre temps”, va comentar el Papa. És l’actitud de Maria que va anar amb pressa a servir a Isabel encara que era la seva constant manera de viure servint, anant-hi. 

El Papa va al.ludir al proper XXIII Congrés del Comité Internacional de Ciencies Históriques que tindrà lloc a Poznan (Polònia), a l’agost, en el qual es tindrà una Taula Rodona sobre el tema "La Santa Seu i les revolucions dels segles XIX y XX". Una nova oportunitat perquè el Comité compleixi la seva missió i servei en la “recerca de la veritat mitjantçant la metodologia pròpia de les ciencies históriques”. Cal sortir a buscar la veritat encara que malauradament hi ha qui creu que la veritat no s’ha de sortir a buscar-la doncs la té ell al seu interior. Aixó és lo pròpi dels gnòstics, la secta intel.lectual que va infectar el cristianisme des de els seus inicis. No hi falten experts que situen l‘origen com una branca del sincretisme iraní i mesopotàmic.

A ells s’ha referit Francesc a l’Exh sobre la crida a la santedat, Gaudete et exúltate (GEx, 2018), nn 36-45, on afirma que “el gnosticisme va donar lloc a altra vella heretgia (…) reconéixer que no és el coneixement alló que ens fa ser millors o sants, sinó la vida que portem. Perquè el poder (…) ho van començar atribuir a la voluntat humana, a l’esforç personal” (GEx, 47-48). 

El moviment “New Age” és el grup sincrètic actual més gran amb una doctrina clarament gnòstica-neoplatònica i els seus adeptes esperen la vinguda d’un “mestre universal” després de Krishna i de Jesús. Té les seves arrels históriques en l’activitat i el pensament de la fundadora Helena Prtovna Blavatsky (1831-1891), nascuda de família noble russa per part materna, i ja mostrava des de nena dots extraordinaris de vidència i els seus interessos exòtics la van portar pel món fins adquirir certa celebritat per les seves dots màgiques i espiritistes. Als 46 anys (1873) es va traslladar a New York on dos anys després va fundar la Sociedad Teosófica, fruit de tertulies a casa seva; posteriorment va marxar a Adyar (Ìndia) on tenen actualment la seu. Està convençuda de la superioritat de les religions orientals. 

Gnosi a Espanya

En 1919 va actualitzar la teoria de l’anglesa Alice Bailey (1880-1949), després d’haver entrat en “contacte” amb el “mestre” anomenat “Tibetà Dhwal Khul”, qui li va demanar ser portaveu de les seves revelacions. Així va escriure 24 volúms que parlen del proper retorn de Crist a la Terra, d’una època de pau i justícia social amb la potenciació de l’art, la música i la dansa, on es donarà importància a l’oració universal (la Gran Invocació) i es tindrà la posibilitat de recòrrer el camí de l’auto-perfeccionament, d’una salvació personal i individual. 

Joan Pau II té feta una referància a aquest moviment que jutjava ser una manera de fer renéixer les antigues idees gnòstiques. “No ens hem d’enganyar pensant que “New Age” pot portar una renovació de la religió. És només una nova manera de practicar la gnosi, és a dir, aquesta postura de l’esperit que, en nom d’un profund coneixement de Déu, acaba tergiversant la seva Paraula substituint-la per paraules que són tan sols humanes. La gnosi no ha desaparescut mai de l’àmbit del cristianisme, sinó que ha conviscut sempre amb ell, a vegades sota la forma de corrents filosòfiques, més sovint amb modalitats religioses o para-religioses, amb una decidida, encara que a vegades no declarada, divergència amb el que és essencialment cristià” (Creuant el llindar de l’esperança, p.103-104).