sábado, 1 de octubre de 2022

ESTEM EN UN CANVI D’ERA

Hem fet el que haviem de fer


L’Evangeli d’avui, diumenge XXVII del TO, cicle C, fa sentir la veu de Jesús que diu “Si tinguèssiu la fe de un gra de mostassa, diríau a aquest moral: “arrencat…” (Lc 17, 5-10). No és bo queixar-se i disculpar-se quan un creu tenir poca fe, pensant que els sants del santoral són homes o dones amb una fe més gran que l’Himalaya. 

A la 1ª lectura de la Paraula de Déu d’avui, Habacuc sembla que diu que hi ha qui creu que Déu està sord: “¿Fins quan, Yahveh, demanaré auxili, sense que tu escoltis, clamaré a tu (…) sense que tu salvis?” (Hab 1, 2-3; 2, 2-4). I el salm responsorial demana a l’orant no fer-se el sord: “Tan de bo que esculteu avui la veu del Senyor: No enduriu el vostre cor” (Ps 94). Joan Pau II deia que “mai a la História de l’home tant va dependre, com aleshores, del consentiment de la criatura humana” (TMA, 2), refirint-se a Maria, perquè del seu si va dependre la redempció universal de la humanitat.

“Per mi ha fet Ell coses grans” (Lc 1, 49) va dir Maria en el seu cant Magníficat a casa d’Isabel i Zacaries, pares de Joan, el baptista. I la fe fa veure, com deia Joan Pau II, que “ens estàn esperant” i afagia que “milers de veus demanen que el cristianisme s’actualitzi i, conservant la seva pròpia identitat, tingui l’impacte que va tenir al principi (…) Escoltem el clam general de cadascun dels homes i dels pobles. Tot aquest immens clam dona testimoni del fet de que en Jesús s’ha obert “el camí, la veritat i la vida” (Jn 14, 6), el gran camí (com diu el budisme). 

Agustí d’Hipona entenia que la saviesa precristiana predisposa per rebre el cristianisme “¿Per què no hem de creure que en els altres pobles gentils (no israelites), propers o llunyans, no hi havia creients?” Avui dia han sentit parlar de Crist fins i tot els esquimals como va passar amb els egipcis del segle XIII aC que també sabien de Déu ja que quan perseguien al poble jueu i les rodes dels carros s’encallaven a la sorra i eran perturbats per el núvol de foc i fum, clamaren: “Fugim d’Israel que Yhawéh combat per ell” (Ex 14, 25). També habien sentit parlar de Déu els de l’antiga Pèrsia doncs quan la deportació dels jueus a Babilònia, van exclamar: “aquests són el poble de Yhawéh, han sigut tirats de la seva terra” (Ez 36, 20). Segons un mite de Nova Guinea holandesa, abans dels temps primitius, va viure un home dotat de dons extraordinaris; ell fou qui va donar als papús la llei i el dret, i va fundar la casa dels homes. Mes com els papús van ser repetidament infidels als seus preceptes, va desaparèixer, encara que es creu que tornará un altre cop i renovarà llavors totes les coses.

Deia Joan Pau II que començava a olorar-se una nova primavera a l’Església (cf. NMI, 40). Les profecies de Malaquies (+1148), escrites en 1143 i publicades en 1595 en “L’árbre de la vida” del benedictí Arnoldo de Wion, semblen predir que el Papa successor de Joan Pau II serà el penúltim de la seva llista. El pot identificar la divisa “de laborens solis” que es pot traduir com “el treball del sol”, i seria precedit per “de medietate lunae” que a Joan Pau I li ve com anell al dit doncs el seu ministeri petrí va durar només 33 dies. Els 111 papes descrits des de Celestí II, amb una divisa que els simbolitza, acaben amb Pere II al que precedeix “de gloriae olivae”, divisa que le pot quadrar molt bé a Benet XVI ja que encara que alguns afirmen que “de gloriae olivae” vol dir la conversió dels jueus, es pot dir que el cardenal Ratzinger va triar el nom de Benet en honor a sant Benet de Nursia, fundador dels benedictins a qui el poble ras va anomenar “els olivers”. I a més Benet XVI va renunciar al seu ministeri petrí per (com fan els monjos i els benedictins) retirar-se al “monestir” als jardins vaticans per acabar els dies de la seva vida resant i prou.

camp d'oliveres

Després “de gloriae olivae", diu Malaquies que ve Pere, anomenat II o romà, que és l’últim de la seva llista però no es vol dir que sigui l’últim Papa de la Historia sinò l’últim d’un cicle. Es diu amb raó que no estem en una era de canvis sinò en un canvi d’era. Pau VI, sent encara Mons. Montini, a la mort de Pius XII va dir que havia acabat una etapa de la História potser perquè -com alguns altres- entenia els signes dels temps. Uns temps nous que inauguraria efectivament Joan XXIII i que poden donar per clausurada l’etapa anterior. 

Pere II no és el Papa de la fi del món amb referència al temps però sí el que ve de la fi del mó en sentit geogràfic doncs l’argentí Jorge Bergoglio, per la mentalitat europea, va venir a ser el bisbe de Roma des de la fi del món, afirmació que ell mateix ha comentat en varies ocasions. El teòleg Ratzinger, 40 anys abans de dimitir com a Papa, ja va profetitzar la redimensió de l’Església, la reducció de llocs de culte i després, com ha ocurregut en altres ocasions de la História, renaixeria plena de vigor com al principi. 

Més tard, com a Benet XVI (XII-2009), va dir a la Cúria vaticana que “tinc la sensació que ens accaparen massa els que són a casa i estem molt poc presents en els llocs de descreiment (…) massa tancats en el nostre món (…) massa preocupats pel petit ramat doméstic i massa allunyats dels perduts fora de la cleda”. Anticipava el que Francesc anomena «Església en sortida».


Francesc va estar a Georgia on la majoria de la població és ortodoxa (87%) i a Azerbaiyán on la majoria és musulmana (97%). Georgia es disputa la primacia del cristianisme amb Etiòpia i Armènia doncs Sanadruck, rei d’Armènia, va rebre la visita del cosí de l’Emperador romà i de 4 funcionaris seus, un d’ells anomenat Vartan. Van creure de seguida per l’apòstol Judes i retirats al desert, es va topar amb 3 georgians que anaven a visitar a la seva cosina, la reina armènia, y Vartan els va batejar. Però l’apòstol Bersabé, un dels altres 72 deixebles de Jesús, va ser màrtir a Armènia i també Policeto, diàca d’Armènia, màrtir en temps de Neró. 

Amb la celebració del Gran Jubileu del 2000, Joan Pau II va escriure que es veu “un oceà immens” i cal “desentumir les nostres cames”, no tornar a “un anodí dia a dia”, “tenir el mateix entusiasme dels cristians dels primers temps” i “l’intrepidesa de sant Pau” (cf NMI, 58-59). També deia que “el que ells (Joan XXIII, Pau VI i Joan Pau I) han realitzat durant i després del Concili (…) amb certesa una significativa ajuda a la preparació de la nova primavera de vida cristiana (…) si els cristians són dócils a l’acció de l’Esperit Sant” (TMA, 18).

Sembla que l’Esperit Sant en aquests moments ha donat llum per descobrir de nou la vivència eclesial dels primers cristians. La missió de l’Església, o sigui el diàleg amb el món, es cosa de tots, també dels laics o seglars que són i seràn sempre l’immensa (aplastant) majoria dels fidels. Ja no és l’hora de que ells estiguin d’espectadors sinó de que, amb la força de l’Esperit, prenguin conciència de que, per vocació divina, han de correspondre a la crida de Crist a la santedat i a cumplir amb la missió apostòlica, sent així ferment de la societat, llum del món, allà on estiguin (cf RH, 21).

Es tracta de fer les coses “com Déu mana” que es qui va demanar que “quan hageu fet tot el que s'us ha manat, digeu: som uns servents inútils; no hem fet més que el que haviem de fer” (Lc 17, 10).

sábado, 24 de septiembre de 2022

EL RIC EPULÓ I EL POBRE LLÀTZER

El cos de Crist es també la carn d’un pobre o moribund

L’evangeli d’avui, diumenge XXVI del TO, cicle C, proclama la paràbola que va explicar Jesús sobre un home ric que vestia de porpra i or finíssim i el pobre Llàtzer que mendicava a la porta de casa seva i que esperava satisfer la fam amb les resquicies que caigueren de la seva taula (cf Lc 16, 19-31). El profeta Amós diu: “ai d’aquells que se senten segurs, sibarites, dormen en llits de marfil (…) amb els millors olis s’ungen, i…” (Am 6, 1.4-7). És l’orgia dels rics i vividors d’aquell temps i Pau demana als cristians que “tu, en canvi, home de Déu, fuig d’aquestes coses, busca la justícia, la pietat, la fe” (1Tim 6, 11-16). 

Amós fou profeta d’Israel del segle VIII aC, aldeà del regne del sud, pastor i recol.lector de figues però enviat a predicar al regne del nord d’Israel on el benestar material era gaudit pels rics i poderosos, mentre els pobres i els desvalguts eran oprimits cada vegada més. Els poderosos s’atribuïen l’èxit pel bon fer i per l’esplendor del culte i els ritus (idolátrics) als déus Betel i Guilgal. La seva doctrina es va actualitzar a meitat del segle XX emfatitzant la justícia social que predicava, aplicant les seves propostes a les circunstàncies dels pobles en aquells moments en vies de desenvolupament llatinoamericans i africans. 

L’ús de les riqueses ha d’estar contínuament controlat doncs és fàcil caure en l’abús, tant al món secular com a l’eclesial i per aixó a l’Església no manca una veu profètica per, com feia Jesucrist, cridi l’atenció al respecte. Ja Joan Pau II va dir: “Repeteixo, una vegada més, a tots els homes contemporànis el crit apassionat amb el qual vaig iniciar el meu servei pastoral: «¡No tingueu por! ¡Obriu, obriu de bat a bat les portes a Crist! Obriu a la seva potestat salvadora els confins dels Estats, els sistemes tant econòmics com polìtics, els dilatats camps de la cultura, de la civilització, del desenvolupament” (Christifideles laici, 34). Val pel món i per la mateixa Església com la llei de la gravetat que no és tant sols per uns. 

Venda d'indulgències

A l’Edat Mitjana es va sentir la veu de Bernat de Claraval († 1153 amb 63 anys) que clamava pels seus dient que “em xoca que alguns abats de monestirs de la nostra Ordre trenquin amb odioses contencions aquesta regla de humilitat (...) Perquè sigueu prelats (…) no deixeu de ser monjos (...) habent aconseguit amb molt treball i molt preu privilegis de Roma, s’apropien de les insignies pontificals, usant també, a la manera dels bisbes, mitra, anell i sandàlies (...) ¿amb quant or et sembla que pretendrien aconseguir el ser anomenats bisbes?” (Obres completes, BAC, p. 705). 

I segueix dient que “clamen els nus, els famèlics es queixen dient: Digueu, pontífexs ¿què fa l’or en el fre? Per ventura aparta l’or del fre el fret o la fam? (...) Van els muls carregats de pedres  precioses i ens deixeu a nosaltres en la nuesa. Joies, cadenes, campanetes, corretges clavetejats i moltes coses semblants, tan boniques en els seus colors com precioses pel seu pes, van penjants de les cervices dels muls (...) A aixó s’afegeix que totes aquestes coses no les heu adquirit pel comerç ni per l’afany de les vostres pròpies mans; tampoc les heu heretat dels vostres pares (...) Vegeu aquí els pensaments dels pobres i alló que ells diuen al present davant Déu que entèn el llenguatge dels cors“ (p. 685).

L’estada dels papes a Avignon al segle XIV durant 68 anys, va ser l’intent del rei de França i els seus juristes per subordinar l’elecció papal i la Cúria a les seves directrius mentre la Santa Seu es traslladava a un lloc cèntric d’Europa que facilitara la recaudació dels impostos de les Esglésies particulars ja que Roma quedaba molt lluny. Van arribar a recaptar 300-500 mil florins anuals que era 1/5 de la renda del rei francès, 1/4 de la del rei anglès, 1/2 de la del duc de Borgonya. Els contribuents van protestar i un gallec, Àlvaro Pelayo, va denunciar la cobdícia dels recaptadors. També la branca dels franciscans "espirituals" es van revelar reactualitzant en aixó Joaquim de Fiore. 

Amb aquests antecedents, als quals es poden afegir més de cada segle, no sorprèn que també avui hi hagi veus profètiques que denuncien la corrupció dels eclesiàstics, començant pels del Vaticà amb els seus actuals escàndols que van obligar a dimitir a Benet XVI ja que, com ell mateix va dir, no es veia amb les forces necessaries per reformar res, cosa que és la missió encomenada a Francesc al triar-lo com a successor seu i es fes sense demores les reformes oportunes per fer real l’honradesa i la transparència. 

Res de nou doncs ja Jesús va haver d’expulsar els canvistes del temple de Jerusalem perquè havien convertit la casa de Déu en una cova de lladres (cf Mt, 21, 12-13; Lc 19, 45-46) o un mercat (Jn 2, 13-16). Com cada pàgina dels evangelis són coses actuals i no només relats del passat, no faltarà mai a l’Església una veu profètica que denunciï als canvistes, mercaders i lladres de cada moment. 

Benet XVI a Sacramentum caritatis (SC, 2007) recorda que “tocar o adorar el cos de Crist es fa no tan sols al sagrament eucarístic sinó també en la carn d’un pobre, o moribund, o afamat, o… i cada vegada que ho feu, ho feu amb mi”. Joan Crisòstom (+407), Patriarca de Constantinoble, ja recordava el mateigx dient que “¿Vols honorar el cos de Crist? Doncs no ho menyspreïs quan ho contemplis nu en els pobres, ni ho honoris aquí, al temple, amb llenços de seda, si en sortir ho abandones en el seu fret i nuesa (…) ¿De què serviria adornar la taula de Crist amb gots d’or, si el mateix Crist mor de fam?” (Litúrgia de les Hores, dissabte XXI del TO. Hom 50, coment. Ev. de Mt). 

I el exPapa Ratzinger a Deus caritas est (DCE, 2013) també recorda que el màrtir Justí l’any 155, en el context de la celebració dominical dels cristians, descriu l'activitat caritativa unida amb l’Eucaristia mateixa. “Els que posseeixen, segons les seves possibilitats i cadascú quan vulgui, donen les seves ofrenas al bisbe; aquest, amb lo rebut, sustenta als orfes, a les viudes i als que es troven en necessitat per infermetat o altres motius, així com també als presos i forasters” (DCE, 22). 

Des de Judes la cosa no ha canviat gaira doncs en tota adversitat la causa econòmica no falta mai; tant al cisma d’Orient com al d’Occident (ss XI i XVI) van haver raons de pes per la separació de Roma per motius econòmics, no pas doctrinals només, i per aixó la Santa Seu a la llarg dels segles ha anat decretant “solucions” per augmentar els ingressos perduts en cada separació, feta en cada cas per la branca cristiana més rica, en el primer moment els ortodoxos i després els cristians europeos del nord amb la Reforma luterana i dels altres. La cantitat perduda per Roma era enorme i així van anar legislant els decrets disciplinars pel celibat obligatori que estalvia bon tall de despeses pel manteniment de la dona i els fills. Així també van inventar els anomenats estipendis de les misses i de l’administració dels sagraments, etc. El factor econòmic en la ruptura dels de la “reforma luterana” ho va deixar clar Joan Pau II en la seva visita a Alemanya, al juny de 1996, en la celebració ecuménica a la catedral de Paderborn: “Molts són els motius pels que, des d’aquell moment, es va arribar a la separació. Entre aquests es troba la no correspondència de l’Església catòlica a la voluntat de Crist, de la que s’havia lamentat el Papa Adrià VI amb paraules commovedores, l’influx d’interesos polítics i econòmics i també la mateixa passió de Luter que el va arrossegar molt més enllà de les seves inicials intencions”.

sábado, 17 de septiembre de 2022

DÉU VOL QUE TOTS ELS HOMES SE SALVIN

Garantir la dimensió social de l’activitat económica

El profeta Amós avui, diumenge XXV del TO, cicle C, diu: “Escolteu aixó els que trepitgeu al pobre i voleu suprimir als humilds de la Terra (…) empetitir la mesura i augmentar el pes, falsificar balances, comprar per diners als febles i al pobre per un parell de sandàlies, per vendre fins al segó del gra” (Amós 8, 4-7). Com tot profeta, denuncia alló que els del poble de Déu fan malament i son uns errors com els que veiem avui dia.

Amb el salm responsorial es diu amb l’orant que Déu “alça de la pols al desvalgut, alça de la brossa al pobre” (Ps 112) que fa sortir la pregunta de si només alça als desvalguts o a tots, també als rics. A la 2ª lectura d’avui s’escolta el consell de Pau als cristians del seu temps, cosa que val pels de sempre, i diu “que es fagin súpliques, oracions, peticions i accions de gràcies per a tots els homes (…) és bo i agradable davant Déu, el nostre Salvador, que vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat” (1Tim, 2, 1-8). La paradoxa de la fe torna a sortir ara amb els rics i els pobres perquè Déu ho vol per tothom i no per uns quants. 

Sant Agustí en un sermó sobre els pastors comenta el que deia Pau: “Jo he après a arreglar-me en tota circunstància. Sé viure en pobresa i abundància”. L’aclamació abans l’Evangeli recorda que “Jesucrist, sent ric, es va fer pobre, per enriquir-nos amb la seva pobresa” (2Cor 8, 9). Les dues coses alhora ja que alló que sembla contrari no són coses excloents i per aixó l’opció preferèncial pels pobres no pot ser excloent dels no pobres. A més cal caure en el compta de que per atendre als pobres i aconseguir-los el mínim per a la seva dignitat humana cal tenir molt i de tot. Com es pot donar de menjar al famalenc, vestir al nu, donar posada al pelegrí, etc., si no es tenent aliments, vestits, posades o els diners per adquirir-los? 

L’Evangeli recorda la afirmació del Crist: “no podeu servir a Déu i als diners” (Lc 16, 13) en referència a no ser esclaus dels diners perquè comporta rebutjar a Déu, als altres homes i va creixent l’egoisme fins que es fa crònic. Francesc deia que “els diners són una de les dues armes potentíssimes del demoni per destruir l’Església juntament amb les divisions” (homilía, 12-IX-2016). Ve el record de que amb els dotze hi era Judes, lladre i per aixó, esclau dels diners, va trair Jesús. En les actuals reformes vaticanes promogudes per Francesc per anar aplicant el Concili Vaticà II, no manca la dimensió econòmica, els diners i les finances. L’Administració del Patrimoni de la Seu Apostòlica (APSA) és l’organisme vaticà de les propietats immobiliàries que ara es fa càrreg del que durant segles estava en mans de la Secretaria d’Estat i presenta un balanç del 2020 amb un dèficit de 51,2 milions d’euros. Els Museus vaticans abans de la pandèmia rebien habitualment 27 mil persones diaries que pel ticket de 17 euros, suposavan uns ingressos diaris de mig milió. 

A la post pandèmia del còvid-19, hi ha una preocupació mundial i prioritaria per la pandèmia econòmica que seguirà a l’actual biològica. La OIT preveu que la post pandèmia comportarà que 170 països entrin en recessió i la meitat dels treballadors de tot el món tenguin la feina en risc. 

Joan Pau II explicava que “l’home (…) no pot fer-se esclau de les coses, dels sistemes econòmics, de la producció i dels seus pròpis productes (…) L’amplitud del fenomen posa en dupte les estructures i els mecanismes financers, monetaris, productius i comercials que rigeixen l’Economia mundial. Ens trobem davant un drama (…) exacerbat encara més per grups privilegiats i països rics que acumulen de manera excessiva els béns, la riquesa dels quals es converteix de manera abusiva en causa de diversos mals” (RH, 16).

A Evangelii gaudium (EvG, 2013) diu que “la crisi mundial, que afecta a les finances i a l’Economia, posa de manifest els seus desequilibris i, sobretot, la greu manca d’orientació antropològica que redueix al èsser humà a una sola de les seves necessitats: el consum” (EvG, 55). I afegeix més endavant: “animo als experts financers i als governants dels països a considerar les paraules d’un savi de la antiguetat: «No compartir amb els pobres els pròpis béns és robar-los i treure’ls la vida. No són nostres els béns que tenim, sinó seus»” (EvG, 57). 

És bo veure la palla en l’ull aliè però conve primer treure’s la biga del propi ull per no ser hipòcrita, qualitat que no soportava el mismíssim Jesús. No pot ser que la doctrina sigui només referida al món i no s’apliqui al Poble de Déu, a l’Església, i per aixó Francesc ha tingut en un primer lloc la neteija i reestructuració de les organismes vaticans, de la «Santa Seu», inclós el diners vaticans degut als escandalosos casos haguts i coneguts fins ara. 

Al complir el 25è aniversari de la «Fundació Centessimus annus», instituïda per Joan Pau II, Francesc va rebre als membres asistents a la Conferència internacional que tenia lloc a Roma (24-26-V-2018) i els hi va dir que “a través del vostre compromís constant amb els líders de l’Economia i les finances, així com amb els líders sindicals i altres al sector públic, intenteu garantir que la dimensió social intrínseca de tota l’activitat econòmica estigui adequadament protegida i activament promoguda”. “Amb massa freqüència, sigueix dient el Papa, ha hagut una dicotomia tràgica i falsa -anàloga a la fractura artificiosa entre la Ciència i la fe- entre la doctrina ètica de les nostres tradicions religioses i els interessos pràctics de la comunitat comercial actual. Però hi ha una circularitat natural entre el benefici i la responsabilitat social”. 

Joan XXIII a Pacen in Terris (PT, 1963) escriu que “veiem, amb gran dolor, com a les nacions econòmicament més desenvolupades s’han estat fabricant, i es fabriquen encara, enormes armaments, dedicant a la seva construcció una suma immensa d’energies espirituals i materials”. Benet XVI a Caritas in veritate (CV, 2009) diu que “s’ha de reconèixer que el mateix desenvolupament econòmic ha estat, i ho està encara, afligit per desviacions i problemes dramàtics” (CV, 21). Salta a la vista que lamentablement hi ha corrupció i ilegalitat tant en el comportament al món econòmic i polític dels països rics, nous i antics, com en els països pobres. 

¡Com m’agradaria una Església pobre pels pobres!, clama Francesc per donar un esbós del que hauria de ser l’Església de Crist però a la vegada, com demana el sentit comú, cal tenir cura del que sembla antagònic i per aixó diu que “la pobresa ha d’arribar a la butxaca, sinò no és genuïna” (homilia, 16 juny 2015). No és donar del que és superflu i ningú no dona el que no té. 

El missatge de Crist suposa la sobrietat i l’austeritat de la pobresa alliberadora doncs la pobresa està al cor de l’Evangeli però és una virtut i per tant val pels pobres i pels rics, económicament parlant.

sábado, 10 de septiembre de 2022

CONVERTIR-SE ÉS TRANSFORMAR-SE

A vegades són un escàndol pel món


El Senyor es desdigué del mal que havia amenaçat de fer al seu poble quan parlava a la montanya amb Moisés i li va demanar baixar perquè “el teu poble s’ha pervertit” i caigut a la idolatria amb el vadell d'or (cf Ex 32, 7-11, 13-14). I, avui diumenge XXIV del TO, cicle C, Pau recorda que “Jesucrist vingué al món a salvar els pecadors” i diu estar agraït perquè era blasfem, perseguia i injuriava a Jesús (cf 1Tim 1, 12-17). 

Jesús confirma l’alegria de la conversió dient que “al cel hi haurà alegria per un sol pecador convertit” (Lc 15, 1-32). Diu el Diccionari de la Real Acadèmia que convertir és "fer que alguna persona o alguna cosa es trasformi en cosa diferent del que era". Aquest significat ampli es pot aplicar a l’àmbit religiós com, per exemple, la cera sòlida d’una espelma, per la flama, passa a ser fum, un gas. A la boda a Canà de Galilea, Jesús va convertir l’aigua en vi; es pot pensar en convertir dòlars en euros; el jueu Saule de Tars es va convertir en cristià sense deixar de ser jueu i a molta honra; convertir en gol una jugada del futbol, convertir un sofà en un llit; etc.

Per penedir-se lo primer es reconeixer el pecat i després cal destruir l’idol, el vedell d'or que avui dia pot ser el treball, el futbol, la cuina, els diners, la salut, etc. Cal tenir present el que recordava Benet XVI (21-F-2007) dient que “la conversió no té lloc mai una vegada per sempre, sinó que és un procés, un camí interior de tota la nostra vida (…) És un camí de tots els dies, que té que abarcar tota la existència, cada dia de la nostra vida”. Francesc ho està repetin en catequesi o ángelus. 

El Concili Vaticà II marca una nova hora de l’Esperit i ocasió per re-descobrir la centralitat del misteri de Crist i la oportunitat per una altra renovació de la vida eclesial amb una profunda conversió dels seus membres, tan el laicat com el clergat; una conversió interior de la ment i del cor, encara que haurá de passar també per les formes i els mètodes que estiguin trasnotxats. Es l’hora de desprendre’s d’els aditaments incorporats des del principi; l’hora de recuperar la sencillesa evangèlica i posar-se a recuperar l’eficàcia apostòlica dels primers cristians que van portar la fe per aquell món totalment pagà. Va ser un treball evangelitzador de tots els batejats i no tan sols d’alguns "especialistes", com deia Joan Pau II, deixant als laics a la cuneta impidint-los realitzar les exigències bautismals. No es tracta només de la actual Economia de l’exclusió amb els sobrants o rebutjats. 

Jesús ressuscitat els va dir “que es prediqui en nom seu la conversió per a perdó dels pecats a totes les gents, començant des de Jerusalem (Lc 24, 46-47). Predicar la conversió és la feina dels profetes i no el predir el futur. I tot batejat, com el mateix Crist, és profeta com és alhora sacerdot i rei. El profeta ha de corregir i no només als nens. 

Joan Pau II sorprenia a la majoria de creients amb la visió positiva de la conversió que no és tan sols no fer alló dolent sinó de fer millor alló bó dient que sigui una “autèntica conversió que comprengui tant un aspecte negatiu de alliberació del pecat com un aspecte positiu d’elecció del bé” (TMA, 50). 

Per fer cada vegada millor les coses d’aquest món, cal fer també una mirada al secularisme que és la secularitat malalta que trenca l’harmonia i per aixó distorsiona els fonaments de la legítima autonomia del terrenal que és esclavitzada pel clericalisme, catalogat per Francecs com un càncer a extirpar. Deja clar el Concili Vaticà II que “si autonomia del temporal volt dir que la realitat creada és independent de Déu i que els homes poden usar-la sense referència al Creador, no hi ha cap creiente que se l’escapi la falsetat de tals paraules” (Gaudium et spes, 36). El secularisme o laïcisme va surgir al segon mil.lenni com a reacció dels ciutadans al clericalisme, la concepció malaltisa imposada al primer mil.lennio, quan al món manava el clergat. 

El secularisme o laïcisme és una infermetat i a les portes del tercer mil.lenni, Joan Pau II demanava a la Carta Tertio mil.lenni adveniente (TMA, 1994) que els cristians, per celebrar el Gran Jubileu del any 2.000, enfoquessin la seva conversió fent examen de conciència sobre la seva responsabilitat davant aquest mal actual i, com a conseqüència, s’enfrontin (cf. TMA, 52). No són pas coses contraposades la realitat secular i la religiosa, alló material i alló espiritual, alló natural i alló sobrenatural, etc., ja que tot procedeix de Déu. 

El Papa Wojtyla assenyalant llavors els punts importants i urgents de conversió personal i colectiva, no deixava d’indicar –cosa necessària també avui dia- que “entre els pecats que exigeixen un compromís més gran de penitència i de conversió han de citar-se certament aquells que han fet malbé l’unitat volguda per Déu per al seu Poble. Al llarg dels mil anys que s’estàn concloent, encara més que al primer mil.lenni, la comunió eclesial, a vegades no sense culpa dels homes de les dues parts, ha conegut doloroses laceracions que contradiuen obertament la voluntat de Crist i són un escàndol pel món. Cal fer esmena, invocan amb força el perdó de Crist” (TMA, 34). Els ortodoxos es van separar al s. XI i els de la Reforma luterana al XVI. 

Alhora a l’Encíclica ecumènica Ut unum sint (UUS, 1995) assenyalava un altre àmbit que necessita urgent i prioritària conversió que és l’exercici del primat del bisbe de Roma, i deia que “Jo mateix vull promoure qualsevol pas útil; és un deure del bisbe de Roma. Ho porto a terme amb la profunda convicció d’obeir al Senyor i amb plena conciència de la meva fragilitat humana. “Jo he pregat per tu perquè la teva fe no desfalleixi”. La conversió de Pere i dels seus succesors es recolza en la mateixa oració del Redemptor en la qual l’Església participa constantment. Demano encaridament que participin d’aquesta oració els fideles de l’Església catòlica i tots els cristians. Juntament amb mi, preguin tots per aquesta conversió” (UUS, 3-4). 

Insistía el Papa polac dient que “el goig d’un jubileu és sempre (…) l’alegria de la conversió (…) «metanoia» (…) tant de les persones com de les comunitats. Així és just que (…) l’Església assumeixi amb una conciència més viva el pecat dels seus fills recordant (…) que, al llarg de la História, s’han allunyat de l’esperit de Crist i del seu Evangeli, oferint al món (…) l’espectàcle de maneres de pensar i actuar que eran vertaderament formes de antitestimoni i d’escàndol” (TMA, 32-33).

Un altre capítol dolorós (…) està constituït per l’aquiescència manifestada, especialment en alguns segles, amb mètodes d’intolerància i fins i tot de violència en el servei a la veritat (…) molts van poder creure de bona fe que un autèntic testimoni de la veritat comportava l’extinció d’altres opinions o almenys la seva marginació (…) lamentar profundament les debilitats de tants fills seus, que han desfigurat el seu rostre, impedint-li reflectir plenament l’imatge del seu Senyor crucificat” (TMA, 35).

sábado, 3 de septiembre de 2022

QUI POT DESCOBRIR LA VOLUNTAT DE DÉU?

L’home lliure deixa fer a Déu

 

L’Evangeli d’avui, diumenge XXIII del TO, cicle C, dona resposta a la pregunta que fa a la 1ª lectura el llibre de la Saviesa. “Qui pot descobrir la voluntat de Déu?” (Sav 9, 13-18). Si ens costa descobrir allò mateix que tenim entre mans, ¿qui es capaç de trobar un rastre de les coses del cel? Jesús sorprèn afirmant que “ningú de vosaltres no pot ser deixeble meu si no renuncia a tot el que té” (Lc 14, 33) ja que la lògica humana raona del revés doncs l’afany de tenir alimenta l’ànima, dona ales, motiva la existència. La llibertat del cristià permet reflexionar sovint sobre si ser deixeble de Crist és fàcil o difícil i actualitzar la resposta positiva de continuar essent-ne. La llibertat és el traç distintiu del èsser humà. 

Joan Pau II, comentant que Crist diu a cada un dels seus deixebles “Segueix-me” (Jn 1, 43) per impulsar la fidelitat de cada batejat a la seva vocació cristiana, reconeix que ho fem “a vegades amb poca responsabilitat i molta incoherència (…) Tot cristià (…) els esposos, els pares, les dones i els homes de condició i professió diverses (…) exigir-nos exactament alló a què hem sigut cridats, a alló que –per respondre a la vocació- ens hem comprometut personalment, amb la gràcia de Déu (…) ple ús del do de la llibertat” (Redemptor hominis, 21). 

A Fides et ratio (FR, 1998) escriu que “igual que Maria al seu consentiment donat a l’anunci de Gabriel res no va perdre de la seva veritable humanitat i llibertat, així el pensament filosòfic, quan acull el requeriment que procedeix de la veritat de l’Evangeli, res no perd de la seva autonomia” (FR, 108). 

Al món musulmà també tenent el mateix problema amb la voluntat de Déu que els cristians i, per exemple, Hazrat Mirza Ghulam Ahmad de Qadián, fundador de la Yama'at Musulmana Ahmadía, tingut pel Messies promès i Mahdi, amb un missatge conciliador de pau, germanor universal i sumissió a la voluntad d’Alà, va declarar en 1908 poc abans de morir que l’Islam “no permet l’us de la espasa a favor de la religió excepte en el cas de les guerres en defensa pròpia, les guerres que s’emprenen per castigar a un tirà, o les que es fan per restaurar la llibertat”. 

Pau VI a Populorum progressio (PP, 1967) parla de la dimensió social de la fe cristiana dient que “es tracta de construir un món on tot home, sense excepció de raça, religió o nacionalitat, pugui viure una vida plenament humana (…) un món on la llibertat no sigui una paraula vana” (PP, 47). 

Ja Joan XXIII va recordar a Pacem in terris (PT, 1963) que “cal establir com fonament el principi de que tot home és persona, és a dir, naturaleça dotada d’intel.ligència i de lliure albir” (PT, 9). Benet XVI, parlant de l’apòstol Bartomeu (Aud Gral 4-X-2006) diu que “en el relat de la seva vocació (…) es resalta la llibertat de Déu, que ve al nostre encontre precisament allà on els homes no s’ho imaginen” la qual cosa mou a recordar que l’home està fet a imatge i semblança seva i mirar si es realitat real. 

Francesc en una catequesi (Aud Gral 20-X-2021) va explicar l’idea cristiana de la llibertat recordant que és un tresor i, glossant la carta de Pau als cristians de Galàcia, deia que la llibertat “no es fer el que ens agradi o ens vingui de gust”, es a dir, una llibertat basada en l’instint. No pot ser un pretexte per a la carn, ni significa viure de manera llibertina”. Afegia que l’home lliure “sap escoltar sense imposar, sap voler el bé sense forçar, edifica i no destrueix, no explota als altres per a la seva comoditat i fa als altres el bé sense buscar el seu propi benefici. Necessitem redescobrir la dimensió comunitària, no individualista, de la llibertat: la pandèmia ens ha ensenyat que ens necessitem els uns als altres, però no es suficient saber-ho, cal triar-ho cada dia”. 

L’abril de 2016, a la homilia a la capella de la seva residència a santa Marta Francesc parlava de la vertadera llibertat proposta per Jesús que ensenya que “l’home lliure no té por del temps: deixa fer a Déu” i, de fet, “dona espai per que Déu actuï en el temps: l’home lliure és pacient. Pensem en la nostra llibertat —va concloure— en aquest món que és una mica «dement», “«demencial», fins al punt que crida ¡llibertat, llibertat, llibertat! però és més esclau, esclau, esclau: pensem en aquesta llibertat que Déu, en Jesús, ens dona”. Satanàs és el gran enemic de la llibertat i l’amenaça de moltes maneres. Pot distorsionar la nostra ment perquè pensem que hauriem de poder actuar sense cap conseqüència. Pot omplir-nos d’orgull al pensar que estem per damunt de la llei de Déu. Ens esclavitza quan no ens penedim dels nostres pecats. 

De vegades sentim que les lleis de Déu restringeixen la nostra llibertat. ¿Com podem ser lliures si Déu ens diu què sa de fer? El debat teològic sobre l’harmonia de la llibertat humana -amb la seva corresponent responsabilitat- i l’acció de la gràcia de Déu que actua en cada èsser humà abans, alhora i després de cada acte, i ho fa sense atemptar la llibertat ni una mil.lèsima, ni un pel. Els sebuts teòlegs medievals, franciscans i dominics, professors universitaris, discutien sobre aquesta harmonia arribant a les mans per la qual cosa el Papa va haver de prohibir tractar aquesta temàtica. El tema ja ho havia tractat Agustí d’Hipona († 430 amb 76 anys), més tard Bernat de Claraval († 1153 amb 63 anys) i després de la Edat Mitjana, amb la Reforma luterana del cristianisme va tornar a ser de rabiosa actualitat amb discordia entre dominics i jesuïtes doncs el frare agustí alemany proposava que el pecat original va destrossar el lliure albir ja que raonava que Déu no pot preveure amb incerteça el futur.

domingo, 28 de agosto de 2022

QUI S’HUMILIA SERÀ EXALÇAT

La fe exigeix la humilitat

Avui la Paraula de Déu d’aquest diumenge XXII, cicle C, del TO, ens diu que “va succedir que en entrar ell un dissabte a dinar a casa d’un dels principals fariseus (…) en notar com anaven elegint els primers llocs, va dir “quan siguis invitat per algú a una boda, no et seguis al primer lloc… Al contrari (…) ves a asseure’t al últim lloc (…) Perquè tot el que s’enalteix serà humiliat; i el qui s’humilia serà exalçat” (Lc 14, 1. 7-14). I la primera lectura de l’AT demana que “sigues humil i Déu et concedirà el seu favor. Quan més gran siguis, més t’has de humiliar, i davant el Senyor trobaràs gràcia. Dons gran és el poder del Senyor i pels humils és glorificat” (Sir 3, 19-21). 

A Lumen fidei (LF, 2013) Francesc recorda que “la fe és un dó gratuit de Déu que exigeix la humilitat i el valor de fiar-se i confiar-se” (LF, 14) i que “el creient no és arrogant; al contrari, la veritat el fa humil, sabent que, més que posseir-la ell, és ella la que l’abraça i el posseeix. En lloc de fer-nos intolerants, la seguretat de la fe ens posa en camí i fa possible el testimoni i el diàleg amb tothom” (LF, 34). 

Al Sinode per a la Nova Evangelització, tingut en 2012, es va dir que “la nova evangelització exigeix una nova humilitat. L’Evangeli no pot prosperar amb l’orgull. Quan l’orgull s’infiltra en el cor de l’Església, la proclamació de l’Evangeli surt perjudicada. L’evangelització s’ha vist perjudicada per l’arrogància dels seus missatgers, que la segueixen impedint (…) La jerarquia ha de fugir de l’arrogància, l’hipocresia i l’intolerància. Aquesta humilitat ens fará nous evangelitzadors, més creïbles. La nostra missió és proposar humilment i no imposar amb arrogància. La nova evangelització necessita una nova humilitat; una renovació en santedat i un nou rostre de caritat perquè sigui creïble i fructuosa”. 

La Nova Evangelització és una terminologia acogida i feta oficial per Joan Pau II que va trobar a l'inaugur el III CELAM al gener de 1979 i per posar-li peus, en juny de 2010, Benet XVI va crear el Pontifici Consell per la Nova Evangelització. Amb Predicate Evangelium per la reforma de la curia vaticana, Francesc deixa ben clar que és la prioritat oficial de l’Església del tercer mil.lenni. 

L’orgull, l’arrogància, la hipocresia s’ha de evitar ja que comporta fer gala de poder que fàcilment arriba a ser abús com demostren els esdeveniments que recentment es denunciant. Aquest fer gala ha arribat al súmmum allà on els governants de les nacions, estats, institucions nacionals o internacionals, estructures, diguin com es diguin, s’han presentat davant la “massa” com a déus. 

Pau recorda que Jesús, malgrat la seva condició divina, no va fer gala d’ella i va pasar com un home qualsevol, mai es va deixar aclamar com a Déu i només es va deixar coronar amb la corona d’espines. Una lliçó exemplar pels humans que, segons diuen els experts, venim de l’homo sapiens. A Listra, Pau i Bernabé van vèncer sense contemplacions la temptació de ser aclamats déus per la multitud (cf Act 14, 8-15). Als cristians de Corint els explica Pau que existeix en el paganisme aquesta concepció errònia encara que atractiva i eficaz pels governants (cf 1Cor 8, 5). El profeta Ezequiel († 573 aC) denuncia de part de Iahveh aquesta eterna temptació: “digas al príncep de Tiro (…) has dit: «Soc un déu, estic assegut en un tron diví». Tu, que ets un home i no un déu” (Ezeq 28, 1-9). 

A l’antic Egipte faraònic, durant la dinastia IV, Khefren fou el sobirà que es va proclamar "fill de Ra", fill de Déu. Després va ser considerat heretge Akenaton per negar-ho ja que la seva creença era monoteísta, en un únic déu, Atón. Els emperadors romans van ser divinitzats des de l‘any 27 aC quan el Senat romà va otorgar a Octavi (63 aC - 14 dC) el títol d’august o sigui ‘consagrat’ o ‘sant’, títol reservat als déus, i que més tard es va convertir en sinònim d‘Emperador’ i després es va convertir en màxim Pontífex (Pontifex maximus) amb control inclús sobre la religió.

L’Emperador del Japó era anomenat Tenno que significa Príncep del Cel. En 1945, al final de la 2GM, l’Emperador Showa (Hiroito) va renunciar formalment a convertir-se en Arahitogami o "diví Emperador present” o “Déu vivent” i es va promulgar la nova Constitució japonesa, actualment en vigor. Al Imperi maya, el poder polític durant el periode clàssic (250 – 900 dC) es va centrar en el concepte del «rei diví», que actuava com a mediador entre els mortals i el sobrenatural. 

També es pot presumir o fer gala amb les coses que un tingui i atemptar directament a la virtut evangèlica de la pobresa, tal com la viu i ensenya Jesús a Betlem, a Natzaret i en tot moment de la seva vida terrenal. El Papa argentí, des del principi del seu ministeri petrí, diu que “vull una Església pobre pels pobres”. És del mateix Jesús el consell de demanar que “quan donis un dinar o sopar, no convidis als teus amics, ni als teus germans, ni als teus parents, ni a veins rics, no sigui que també ells et tornin la invitació i et serveixi de recompensa. Al contrari, quan donis un banquet, crida a pobres, a tollits, a coixos i a cecs i seràs benaurat” (Lc 14, 12-14). 

No existeix l’Economia cristiana que dona a entendre que la pagana és falsa, la qual cosa és un error evident com parlar de Matemàtiques cristianes com si als d’altres religions 2 + 2 no són 4 sinó 3 ó 2,5 ó 4,5. No existeix la Economia cristiana com no existeix la Filosofia cristiana, com va deixar clar Joan Pau II, peró hi ha que cristianitzar l’Economia i els economistes. Les lleis econòmiques, al igual que les de tràfic, són les mateixes per a tothom. 

Una dificultat que el cristianisme va tenir per reconciliar-se amb l’Economia moderna va ser la prohibició de tota forma d’interès pels prèstecs; era pecat mortal i no tan sols l’usura o l’excesiu abús. Els fonaments de l’Economia moderna i la seva comprensió a l’Església els van posar els frares franciscans dels secles XIV i XV i els dominics de Salamanca al s. XVI encara que alguna cosa havien sembrat Bernat de Claraval (+1153) i Francesc d’Assís (+1226).

No existeix una Economia ni un Estat específicament cristià però la fe cristiana no és una doctrina que porta a l’individualisme pietista amb els ulls en blanc mirant al cel. El cristià, com Déu Pare, està pendent dels altres. A la boda de Caná així era també Maria que va poder dir-li al seu fill Jesús: “no tenen vi” (Jn, 2, 3); fins i tot d’aixó estava pendent.

sábado, 20 de agosto de 2022

MOLTS HI VOLDRAN ENTRAR I NO PODRAN

Reconeixer els fracasos d’ahir és lleialtat i valentia


Compta Isaïes, avui diumenge XXI, cicle C, del TO, que Iahvé diu que “vinc a reunir totes les nacions i llengües (…) enviarè alguns a les nacions (…) a les illes remotes (…) i portaran a tots (…) de totes les nacions (Is 66, 18-21). Alhora Lluc escriu que Jesús “recorria ciutats i llogarets ensenyant, mentre caminava cap a Jerusalem. I un li va dir: Senyor, ¿són pocs els que se salven? I Jesús contestà: Mireu que molts hi voldran entrar i no podran. Quan l’amo de la casa hagi tancat la porta, trucaran però se’ls dirà que no us conec i respondran que hem menjat i hem begut amb tu (…) i us dirà: no us conec; aparteu-vos de mi tots els que obreu l’iniquitat (…) I vindran d’Orient i d’Occident i del Nord i del Sud i s’asseuran a la taula en el Regne de Déu. (Lc 13, 22-30). 

Sabem que Déu vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat però no regala la salvació ja que respecta la llibertat personal i la corresponent responsabilitat. Si s’afirmès que la salvació es té assegurada sense merèixer-la, si fos automàtica, no dependent de cap circumstància, aleshores es negaria que el èsser humà és lliure, que en aixó consisteix ser imatge i semblança de Déu. 

No n’hi ha prou saber en teoria que Déu vol que tots els homes se salvin, i no és simple frase bonica, bon titular de premsa. No sempre s’ha viscut aquesta veritat doncs es tenia conciència de que se salven uns pocs. Resona ara l’acudit de les ancianes beates que comentant l’idea de la renovació proposta pel Concili Vaticà II, es mofaven afirmant que “ens salvarem els mateixos de sempre”. Avui Lluc recorda l’ensenyment de Jesús pels que trucaran a la porta per entrar però se’ls dirà que “no us conec” encara que al.leguin que “menjàvem i bevíem amb tu”. La fidelitat cristiana no és només menjar i beure prenent la comunió eucarística. 

L’Assemblea Conciliar amplia i completa l’anterior visió “cristiana” per evitar el perill del reduccionisme susdit i aprofundeix en la santedat, apostolicitat, unitat i catolicitat de l’Església, la de Crist, per portar l’Evangeli a totes les gents amb exquisita fidelitat. D’aquesta concepció plena brollen els nous enfocaments de l’acció de l’Església, de tot el Poble de Déu perquè es fagi cada dia millor l’inculturació de la fe i l’evangelització de les cultures. El Papa Wojtyla recordava que el regne que predica l’Església “fomenta i assumeix, purifica, enforteix i eleva totes les capacitats i riqueses i costums dels pobles (...) L’Evangeli no porta a l’empobriment o desaparició de tot alló que cada home, poble o nació, i cada cultura en la História, reconeixen i realitzen com a bé, veritat i bellesa” (Enc. Slovarum apostolorum, 17-19). 

Aquests dies alguns entesos en la matèria esperen que Francesc, després de demanar perdó al Canadà per l’escandalosa conducta dels cristians amb els indígenes d’aquell “nou món”, ara acabi el gest anul.lant els decrets escandalosos dels papes Nicolau V en 1455 i Alexandre VI en 1493 que, per viure als antípodes de l’Evangeli, van gosar concedir als reis d’Espanya i Portugal el domini absolut sobre les terres i les persones dels nous territoris que els europeus anaven “descobrint”. En el seu moment va sembrar la zitzània el papa Gregori VII que en 1075 va emetre el Decret Dictatus papae que afirma ser ell l’amo i senyor del món i amb capacitat de repartir o regalar territoris als governants no eclesiàstics sinó seculars. El 1130 el Papa va donar Sicilia als normands per haver-ne expulsat als musulmans i als cismátics. El 1355 el papa Clemente VI havia otorgat la possessió de les Canaries al rei de Castella encara que a les illes havien arribat abans genovesos, portuguesos, mallorquins i biscaïns, tots ells llavors extranjers pel rei de Castella. 

L’obertura de l’Església promoguda per Joan XXIII i sancionada pel Vaticà II és complir el mandat de Crist del “aneu i prediqueu a totes les gents” en comptes de quedar-se tancada, com passava des de Trento i, com els primers deixebles que estaven tancats al cenacle “per por dels jueus” (Jn 20, 19), per por al món. Ara Francesc diu “Església en sortida”. 

Jesús al encontre de Zaqueu

L’Església vol ser cada vegada més fidel al seu Senyor i per aixó no vol estar tancada per no contaminar-se. Vol tornar a sortir a buscar a l’home, estigui on sigui, fagi el que fagi. Vol anar a buscar l’ovella perduda, deixant les 99 a la cleda i no esperar que torni pel seu compte. Anar a buscar Zaqueu i convidar-se a casa seva a sopar. Anar a buscar la samaritana apropant-se al pou de Sicar i poder quedar-se en aquell poble uns dies. Vol no refugir l’invitació dels publicans ni el contacte amb els pecadors, ni amb Pilat (no per parlar de política) ni amb el centurió de Cafarnaüm. És, com va fer Crist, còrrer per tots els camins de la Terra per buscar als espiritualment cecs, coixos, paralítics, leprosos…, tots els homes de bona voluntat que estan ansiosament esperant escoltar la Paraula de Déu. Tot aixó ho deixava clar Joan Pau II a Redemptor hominis (cf nn. 12-14). 

Como suggeria el Papa polonès, cal una mirada de fe a les llums i les ombres, a les coses ben fetes i als errors comesos pels homes creients i també pels no creients per poder fer un seriós examen de conciència i poder així viure il.lusionats i esperançats a no tornar a cometre’ls, amb la gràcia de Déu que no falta mai quan es demana. L’Església, el Poble de Déu –va escriure Joan Pau II-, “no pot travessar el llindar del nou mil.lenni sense animar als seus fills a purificar-se en el penediment d’errores, infidelitats, incoherències i lentituts. Reconèixer els fracasos d’ahir és un acte de lleialtat i de valentia que ens ajuda a reforçar la nostra fe, fent-nos capaços i disposats per fer front les temptacions i les dificultats d’avui” (Tertio mil.lennio adveniente, 33). 

Francesc també diu que “l’evangelització obeeix al mandat missioner de Jesús: «aneu i feu que a tots els pobles hi hagi deixebles meus» (…) el Ressuscitat envia als seus a predicar l’Evangeli en tot temps i per tot arreu, de manera que la fe en Ell es difongui a cada recó de la Terra” (EvG, 19). “Fidel al model del Mestre, és vital que avui l’Església surti a anunciar l’Evangeli a tothom, en tots els llocs, en totes les ocasions, sense demores, sense fàstic i sense por. L’alegria de l’Evangeli és per tot el poble, no pot excloure a ningú” (EvG, 23).

 

A l’Exh. Gaudete et exultate (GEx, 2018) recorda Francesc que “el gnosticisme suposa una fe tancada en el subjetivisme (cf GEx, 36), comporta una superficialitat vanidosa i pot assumir l’aspecte d’una certa harmonia o d’un ordre que ho abraça tot” (GEx, 38). “Absolutitzen les seves pròpies teories i obliguen als demés a sometre’s als raonaments que utilitzen” (GEx, 39). I adverteix també del perill del pelagianisme que existeix en els qui “«en el fons només confien en les seves pròpies forces i se senten superiors als altres per cumplir determinades normes o per ser infrangibles fidels a cert estil catòlic» (EvG, 94). “Solen transmetre l’idea de que tot es pot fer amb la voluntat humana” (GEx, 49). “Encara hi ha cristians que s’entesten en (…) la justificació per les pròpies forces, en l’adoració de la voluntat humana (…) Es manifesta en (…) l’obsessió per la llei, la fascinació per mostrar conquestes socials i polítiques (…) l’embalès per les dinàmiques d’autoajuda i de realització autorreferencial [Evangelii gaudium, 95]” (GEx, 57).

 

A Predicate evangelium, la recent Constitució per la reforma de la cúria vaticana, diu que “aquesta és la tasca que el Senyor Jesús va encomenar als seus deixebles. Aquest mandat constitueix “el primer servei que l’Església pot prestar a cada home i a tota la humanitat al món d’avui". A aixó va ser cridada: a anunciar l’Evangeli del Fill de Déu, Crist Senyor, i amb ell suscitar l’escolta de la fe en tots els pobles” (PEv, 1).


JESUCRIST REI DE L’UNIVERS

La dimensió social de l’evangelització A la 2ª lectura d’avui, diumenge XXXIV del TO, cicle C, últim del any litúrgic doncs el proper és e...